Roger Pera: “Aquesta malaltia és capaç de prendre-t’ho tot sense donar-te res a canvi”

Roger Pera (Barcelona, 1973) té una gran capacitat de riure’s de si mateix. També de parlar amb veritat, explicant els moments més durs de la seva vida sense edulcorants, però també sense dramatitzar. En part, això és el que fa a Èxit, el musical de la meva vida, l’obra que interpreta al Teatre del Raval de Barcelona fins a mitjan maig. L’espectacle es basa en el seu llibre autobiogràfic, Èxit: on tot comença (Angle Editorial), en què l’actor i doblador fa un repàs de la seva vida i explica, entre més qüestions, la seva addicció a la cocaïna i com ha aconseguit de superar-la. A l’obra, Pera també parla molt de la qüestió, sense renunciar a l’humor, les reflexions personals i la música. De fet, canta en directe les cançons dels musicals que l’han marcat.

Hi parlem minuts abans de començar a doblar Kung Fu Panda, la sèrie, amb el seu pare, l’actor i doblador Joan Pera, que també s’afegeix a la conversa. L’agenda de doblatge és intensa, i la setmana que ve també tenen previst de doblar la sèrie Rex. Ja fa anys que treballen junts, i darrerament també han actuat a El Metralla, que és a punt d’estrenar-se a TV3. Després del procés que ha viscut el seu fill, Joan Pera diu que ara el dia a dia és positiu i esperançador, una alenada d’aire fresc.

—Què hi trobarà, el públic, a Èxit, el musical de la meva vida?
—Hi trobarà una cosa que no ha vist mai, que no és ni Hamlet, ni Molt soroll per a no res, ni Galileu Galilei; és una xerrada amb el públic. Podran entrar al meu camerino del Teatre del Raval i m’hi trobaran despullant-me i parlant de la meva vida. Representa que espero que em vingui a buscar el pare. Ell no arriba perquè li passa de tot i vaig explicant la meva vida i repassant els meus musicals. Hi ha anècdotes molt divertides, secrets familiars, moments brillants i moments molt difícils. En la vida de tothom, a vegades hi ha pedres al camí. Comparteixo amb humanitat i sentit de l’humor això que ha estat la meva vida.

—En l’obra, així com en el llibre, parleu de la vostra addicció a la cocaïna. Hi trobem elements com la música i el sentit de l’humor, que en aquestes històries a vegades sembla que no hi tenen cabuda. Entenc que és expressament.
—Totalment. En aquest país és una cosa molt amagada, en uns altres països no passa. Posem-hi música i sentit de l’humor! Parlem-ne, que no passa res. Això és el centre de l’obra, però l’obra no solament és això. Una de les coses que més m’agraden és que passo del riure al plor en un tres i no res. Més que buscar-ho, passa, perquè és de veritat. En aquesta obra hi ha una cosa que no hi és en moltes altres: veritat en majúscules. Una cosa és ser actor i fer veure que pateixes, l’altra haver patit de debò. La veritat té un poder infinit.

—L’obra és basada en el vostre llibre autobiogràfic, en què expliqueu que ja vau començar a actuar a vuit anys i que cap a vint anys vau tenir un esclat de fama amb Germans de sang i Poblenou. Però dieu que en aquella època gestionàveu molt malament l’èxit. Com va ser?
—No volia ser actor. De fet, el pare sempre em deia “hauries de ser advocat”, “hauries d’estudiar psicologia”… Havia estat actor des dels vuit anys i volia anar a la universitat. A més, potser no ho sembla, però sóc molt tímid. Aquesta hipersensibilitat que fa que tot et faci mal, tot et faci cosa, que demanar de sortir a una noia et faci respecte… Ara ja no, però m’he arribat a sentir molt petit. Finalment vaig acceptar de fer la sèrie, i entre això i Germans de sang va ser una explosió. M’agrada observar les coses quan vaig pel carrer, i que de sobte fos la gent qui m’observava a mi… Al final em vaig adaptar, però ho vaig passar molt malament. En comptes de gaudir-ho, encara em quedava més tancat a casa. Però també va ser el començament de tot… Agraeixo tot el que he viscut; sóc qui sóc gràcies a tot el que m’ha passat.

—En aquesta època de mala gestió de l’èxit, fins i tot expliqueu que vau arribar a entrar en moto dins un restaurant després d’haver fet una aposta.
—El pare té emmarcada la sentència del jutge… Dotze dies d’arrest domiciliari!

—De quina manera entren les drogues a la vostra vida? Com va ser el primer contacte?
—El primer contacte, tal com passa amb tots els primers contactes, és molt bo. La primera ratlla em va fer lligar i la segona em va fer ser el rei de la nit, el puto amo de Barcelona, i que els meus amics diguessin: “Al seu costat sempre acaben les festes ben amunt!” El problema és que de l’ús, passes a l’abús, i de l’abús, a l’addicció. I una cosa que al començament és molt bona acaba essent molt dolenta. És una malaltia mental, que vol dir que el cervell et diu: “Torna-ho a fer, que serà com el primer dia!” No ve de ser viciós ni mala persona, que és el primer que et penses, perquè et sents molt culpable, sinó que ve de ser fràgil. Tens un nus i no gaudeixes com l’altra gent. Fins que no atures la teva vida, aixeques la mà i preguntes, no saps d’on ve, tot això.

—Demaneu ajuda…
—Per això trec el llibre i faig l’obra, perquè aixecar la mà no costi a la gent tant com em va costar a mi. Em va costar molt perquè també és la malaltia de l’autoengany, de dir_ “Jo no sóc addicte, jo no tinc problemes…” El 2004, vaig dir al pare: “Crec que tinc un problema: quan prenc cocaïna, no sé parar.” El pare em va dir “Vols que fem alguna cosa?”, i al cap de quaranta segons li vaig contestar: “No, perquè crec que aquest cap de setmana ho podré solucionar”. El pare sempre m’ha dit: “Si aquell dia m’haguessis dit que sí, ens hauríem estalviat deu anys de patiment.” Però el nostre cervell és així…

—En quins àmbits us va afectar més, l’addicció?
—Mira si la malaltia és sibil·lina, que va minvant tot allò que estimes: família, germans, pares, amics, parelles, teatre, doblatge… En el meu cas, era la cocaïna, però pot ser el sexe, el joc, l’alcohol, l’anorèxia… Tot ve del mateix lloc, de sentir-se molt petit. Aquesta malaltia és capaç de prendre-t’ho tot sense donar-te res a canvi. I sempre es pot anar més avall, depèn dels teus valors, de la teva família, del teu entorn… Però sempre et pot destruir més i més. Si hi jugues, sempre perdràs. Sempre.

—En quin moment us adoneu que us heu de tractar?
—Primer em vaig tractar el 2010. Però va ser per salvar el meu entorn: per recuperar els pares, la feina i l’èxit que tant havia buscat. Perquè la gent digués: “No solament ets un noi molt maco, sinó que a més te n’has sortit.” I aquest tractament només el pots fer per tu. No per recuperar coses, sinó per recuperar-te a tu. S’ha de fer d’una manera molt sincera, i no estem acostumats a ser sincers, ni amb nosaltres mateixos ni amb el món. Ser sincer amb mi mateix cada dia és una feina que encara faig.

—Vau estar ingressat en un centre. Què vau descobrir, dels orígens del vostre problema?
—Quan hi entres i veus tots els teus companys dius: “Aquests sí que estan malament! Jo no, jo estic molt bé…” Negues que a tu t’ha passat el mateix. Tot això meu ve des que era petit. No pel fet que treballés, sinó perquè em sentia grassonet, amb poc cabell… Estava ple de complexos. Pots tenir la família més fantàstica del món, però si et sents petit, et sents petit. Tenia poca autoestima i em sentia molt acomplexat. No volia ser aquest nen, i al final em vaig convertir en un James Dean que tocava les drogues, que jugava amb el perill, que anava ràpid amb el cotxe, que era infidel… Perquè no era jo. Una feina de tractament i evolució personal ha estat aquesta: treure’m la màscara que m’he fet i recuperar aquell nen, que era fantàstic.

[Joan Pera s’incorpora a la conversa]

—Com viu una família tot aquest procés?
—Roger Pera [R.P.]: Quan un decideix fer un tractament, tota la família sospira i diu: “Que bé, per fi!” És un descans molt gran.

—Joan Pera [J.P.]: Sobretot intentant no dramatitzar-ho, sinó fent-ho objectiu al màxim. Això no és fàcil, perquè moltes vegades es tendeix a dramatitzar molt. Aleshores cal buscar l’equilibri, dir: “Això no és ni més ni menys que això, i per això té aquest problema.” I anar gestionant el dia a dia dins les petites corbes que ens dóna l’espai.

—R.P.: L’obra i el llibre són un homenatge a la meva família, als meus pares i a la vida. El meu terapeuta de referència diu que és important, la família, però que si no la tens, també te’n pots sortir. Al cap i a la fi, és una cosa teva, un esforç teu, un tocar de peus a terra cada dia, fer sacrificis, no voler patir més ni culpabilitzar-te. Als Estats Units, si de dues persones amb el mateix currículum que lluiten per al mateix càrrec, una ha sortit recuperada d’Alcohòlics Anònims, la trien. Que se n’hagi sortit vol dir moltes coses! Aquí encara som lluny d’això…

—J.P.: I la família no té més remei que donar-li suport, perquè la llibertat de la decisió sempre serà d’ell. No podem obligar-lo ni marcar-lo.

—R.P.: De fet, en els centres, qui se’n surt? Qui no hi va obligat, i se’n surten el 80% de les persones que fan un tractament. Però si tens dinou anys, t’hi hauran de portar obligat. I com li dius a aquell nano que no tornarà a fumar un porro? Qui realment se’n surt és qui diu: “No puc més.” No pots més perquè ets bona persona i noble, però la malaltia et fa mentir, et fa patir, et fa sentir culpable…

—Com esteu, ara? No sé si encara teniu seqüeles o coses negatives. El balanç és positiu?
—J.P.: Sempre és positiu! Amb aquesta mateixa objectivitat hem de saber que no està tot resolt, falta camí. I has d’anar fent aquesta gestió del camí i del dia a dia, que és positiva i esperançadora, una alenada d’aire fresc. Però no s’ha acabat, no hem tocat cap cim…

—Cal estar sempre alerta, suposo…
—J.P.: Sempre…

—R.P.: Sí. Cada vegada menys, però cal fer una feina, que crec que hauria de fer tothom: parar la nostra vida un any i fer un balanç d’allò que funciona i allò que no. En un moment en què la vida va tan ràpid, no està gens malament fer-ho. No vol dir que jo canviï. És canviar les coses que em fan mal i fer-me addicte a les coses que em fan bé. Perquè els addictes som tan addictes que ens podem fer addictes a les coses bones, a través de l’ús, l’abús i l’addicció. Però sempre tindré la tendència a voler ser estimat, voler anar molt ràpid, voler agafar tres feines alhora… Això és la meva personalitat i no la puc canviar, però conec les meves alertes. Sé que si m’han dit “que bé que ho has fet avui!”, he d’anar amb compte de no volar. I ara, a part de família, terapeutes i amics, tinc una altra cosa: l’obra, el llibre i les xerrades que faig a les escoles.

—Us formeu per a ser terapeuta, de fet.
—R.P.: Sí. Tinc tota la informació i el setembre començaré a fer-ho. Si tu vols ser terapeuta, hauràs d’estudiar cinc anys, però jo amb dos cursos de sis mesos en tinc prou! Amb tota la meva experiència… [Riu.]

—Lligant-ho amb el títol de l’obra, m’agradaria demanar-vos què considereu que és l’èxit, ara per ara?
—R.P.: Des dels vuit anys sempre he necessitat l’èxit: estimar, que m’estimin, que em truquin, que m’elogiïn… Ara més igual a qui agrado i a qui no. És el gran descans, la llibertat absoluta. Me’n vaig a dormir tranquil perquè aquell dia ho he mirat de fer millor que l’anterior. I si agrado a la gent, bé, si no, també. Ara, si se’m permet la paraulota, “em sua la polla”.

—Alguna cosa a afegir?
—J.P.: Vés a saber, a mi, què em sua! [Riem tots.]