Roger Montañola: “Catalunya ha menystingut molt Duran i Lleida”

Diu que ha tornat a la primera línia política per vocació. El cap de llista del PDECat-Espai CiU, Roger Montañola, feia vuit anys que era al sector privat. Aglutina els antics convergents no identificats amb Junts. Té una llarga experiència política a l’antiga CiU. Hi va començar molt jove, com a secretari general d’Unió Joves. Va ser membre del comitè de govern d’Unió, de l’executiva nacional de CiU, diputat al parlament del 2010 al 2015 i portaveu adjunt del grup parlamentari. Després, va fundar la consultoria Diplocy. Va col·laborar en tertúlies d’uns quants mitjans i mai no es va allunyar de la política. Va entrar a Lliures, el partit d’Antoni Fernández Teixidó, que després es va incorporar a Centrem, un intent d’articular aquest espai polític que tampoc no va reeixir. Ara no milita a cap formació i ha acceptat de liderar una llista que Artur Mas no hauria volgut que es presentés.

—Teniu per lema “Ara toca”. Qui ha estat per a vós Jordi Pujol?
—Un referent. El millor president per a mi de la història de Catalunya. El que va situar Catalunya al mapa, no tan sols a Espanya, sinó al món i a Europa en particular. I, per tant, malgrat tot què ha passat després, crec que el seu llegat polític és digne de ser admirat i, personalment i com a espai polític, ens en sentim orgullosos.

—Creieu que s’ha estat injust amb Jordi Pujol?
—Crec que sí, que sobretot aquells qui més ganes li han tingut durant els anys han aprofitat la circumstància que s’ha produït per menystenir la seva figura. I crec que no s’ha sabut separar prou el llegat polític i la persona, d’uns altres elements que no se circumscriuen a la persona.

—I Josep Antoni Duran i Lleida?
—És el cap del meu partit i una persona que crec que Catalunya ha menystingut molt. Perquè té un pensament polític i una capacitat de situar Catalunya al món, amb una relació important amb cancelleries internacionals, que crec que ningú a Catalunya no té. Passa que la figura de Duran s’ha vist molt injuriada. Tampoc no hi haig de fer més èmfasi. Però li tinc un respecte i una estima personal. Mai no me n’he amagat, només faltaria.

—La vostra és una candidatura nostàlgica?
—Té un punt de nostàlgia des de la perspectiva que nosaltres entenem que CiU era un espai polític capaç d’aglutinar sensibilitats molt diferents. Era un goig de veure, a les reunions del dilluns del comitè executiu nacional que presidia Jordi Pujol, el president Mas, Duran i Lleida, i gent com ara Josep Sánchez Llibre i Josep Rull a la mateixa taula. Han passat moltes coses al país, això és innegable, però també creiem que part d’allò que representava tenia sentit i donava sentit a Catalunya. Representava molt bé els interessos dels catalans. Nostàlgia? Té una part de reivindicació de la feina ben feta de CiU, sens dubte.

—Sou una candidatura força jove quant als membres de les llistes, però proposeu de tornar a un pactisme del passat. No és contradictori?
—Les causes que van dur al procés les compartim. Però som al 2023. Aquells que eren al govern i van dir que farien un seguit de coses no les han fetes. Cal recuperar una forma de fer política força més pragmàtica, realista, amb la idea de la defensa dels interessos de Catalunya, dels interessos econòmics, de la nostra cultura, de la nostra llengua. Hi ha molta gent que va ser molt partícip del procés que també veu necessari de fer un canvi d’estratègia. Nosaltres venim a fer política.

—Amb un model similar al del PNB?
—Sí, absolutament. Estem molt identificats amb la manera de fer del PNB, amb la seva intel·ligència política. Quan els altres fan soroll, el PNB és en un despatx tot negociant pels interessos d’Euskadi, i Catalunya necessita això. Això ha fet el PDECat al congrés, de fet, aquests quatre anys. No ha tingut gaire transcendència mediàtica, però han fet una feina excel·lent, valorada per tothom. Volem seguir aquest llegat de Ferran Bel, Genís Boadella, Sergi Miquel i Concepció Canadell.

—El PDECat també va ser responsable del procés.
—Sí, però crec que hi ha una cosa molt important de la nostra candidatura que de vegades no s’ha entès. No pretenem posar el dit a la nafra per què va ser el procés. Ha estat un moment importantíssim en la història política de Catalunya. Però ara ho podem mirar amb una mica de perspectiva. On som avui? Hem avançat en autogovern, en la protecció de la gent? Quanta gent protegia el català i l’estimava abans del procés i quanta després? Catalunya té moltes batalles per a continuar essent un país, una nació que ha d’englobar més persones que no siguin únicament aquelles que han encapçalat el procés.

—Duran ja va intentar de recuperar el vell electorat de CiU a les espanyoles i no se’n va sortir. Per què creieu que ho podeu fer ara?
—Perquè el context ha canviat totalment i puc entendre perfectament que l’any 2015, o el 2017, la situació, diguem-ne, d’il·lusió que va traspuar el procés i les propostes polítiques que hi havia generaven una expectativa enorme a milions de ciutadans. En aquell moment, els discursos similars als que podem plantejar nosaltres no calaven. Tots aquells que participàvem de la política, dels mitjans, dels debats del dia a dia, érem conscients que en aquell moment era un discurs perdedor. Quan el meu partit desapareix, no me’n vaig a cap altre. No renuncio als meus principis per obtenir un càrrec en algun lloc. Un ha de ser coherent amb allò que defensa. Catalunya està enfadada amb si mateixa, hi ha un punt de frustració, tots estem una mica perduts políticament –parlo de tots els partits i de tots els ciutadans– i nosaltres oferim una proposta que vol parlar als ciutadans com a adults: mirin, senyors, el procés tal com l’havíem entès s’ha acabat. Cal obrir una nova època en què es faci política des de les institucions, des de la negociació, tot renunciant a paraules grandiloqüents i a promeses que després no es compleixen. Anar a coses pràctiques que sí que realment beneficien el dia a dia de la gent.

—A l’hora de fer el pas, va ser decisiu que el PDECat tingués els drets electorals?
—És un factor important en tant que el PDECat ha estat molt invisibilitzat aquests anys. Em sabia greu que aquesta feina ben feta no pogués tenir una continuïtat amb una proposta electoral.

—Què voleu dir quan parleu de fer política adolescent?
—S’ha infantilitzat molt el debat aquests anys. S’han dit grans frases que no han vingut acompanyades de fets i la frustració és producte de tot això. Per a mi, és fer política adolescent que, en una conferència de premsa, algú mogui una bandera per dir “sóc molt rebel”. Però havia promès la independència de Catalunya a la gent, no pas que li mouria una bandera! És excés de gestualitat, gairebé revolucionària. Hi ha molts espais per a fer activisme, però a les institucions cal fer política, aprofitar totes les oportunitats que puguin aparèixer per tal de defensar els interessos de Catalunya.

—L’electorat de Junts també és adolescent?
—Rotundament no, però tampoc no els han plantejat alternatives polítiques que estiguessin en l’obediència catalana, en el catalanisme, en el nacionalisme, que incloguessin molts independentistes a les llistes i que diguessin les coses d’aquesta manera. Intentem apel·lar molts catalans sense preguntar-los on eren durant el procés.

—Què en penseu, dels resultats de la política de pactes que ha aplicat ERC al congrés espanyol? Els indults, la reforma del codi penal, etc.?
—Les coses que han fet bé els altres també s’han de reconèixer.

—ERC ho ha fet bé?
—Amb els indults, Esquerra ho ha fet bé. S’ha negociat bé. Portar a la política una qüestió que és política, i no a la justícia, ha ajudat. Crec que en el cas de Puigdemont hem d’anar en la mateixa línia. Nosaltres serem allà per intentar d’aconseguir que això pugui ser així, en la mesura de les nostres forces i capacitats.

—Buscareu un pacte, si teniu poder de decisió, sobre la situació de Puigdemont?
—La situació de Puigdemont no és bona per a la seva figura ni per al país. Els indults són una mostra d’haver dut el conflicte a la política, de negociar i fer entendre a tothom la necessitat que la revenja no sigui l’essència de la política. Això és bo per als ciutadans i per al conjunt de Catalunya. En tot allò que humilment puguem aportar en aquest sentit, hi serem. Ens han volgut titllar d’anti-Puigdemont. No, al contrari, no sóc anti-Puigdemont. Li tinc respecte i estima perquè vaig compartir molts anys de grup parlamentari amb ell. Tenim diferències, òbviament, moltes. En qualsevol acord que vagi en la línia de cercar que aquesta situació pugui canviar, nosaltres hi serem. Sumant, evidentment.

—Però ell ha refusat d’arribar a pactes sobre la seva situació.
—Estem disposats a ajudar amb això. Les decisions que prengui el president Puigdemont seran seves. No hi entrarem. No sóc ningú per a donar lliçons de res. Crec que en termes generals seria bo per al país i per a la política catalana que el president Puigdemont pogués tornar a Catalunya tranquil·lament. Tenim un precedent. Crec que ERC i el Partit Socialista van estar bé en aquest sentit, com va ser Podem, ara Sumar. Van fer bé la feina. En tot allò que sigui desescalar el conflicte, serem a prop. Una altra cosa és que hi hagi gent a qui li interessi que el conflicte es mantingui escalat.

—Estaríeu més còmode cercant un pacte amb el PSOE o amb el PP?
—No renunciarem a negociar amb qui tingui la capacitat de presidir el govern d’Espanya. Crec que és irresponsable i és dolent per a Catalunya dir: si guanyen aquests, durant quatre anys farem com que estem molt enfadats, i farem uns discursos molt grandiloqüents a l’escó, però no ens asseurem a cap taula. Tenim dos principals fonaments. Primer, no acceptarem mai ningú que faci política de l’anticatalanisme, que vulgui incendiar els ànims i les emocions, que menystingui els catalans i la nostra llengua. És lamentable i molt primari, però ha funcionat i el PP ho ha fet durant molts anys. Segon, Catalunya viu un dèficit fiscal que és evident i volem negociar per revertir aquesta situació en la línia de cercar un pacte fiscal. Tot això tindrà a veure amb la capacitat de negociació que tinguem.

—Investiríeu gratuïtament Sánchez per evitar una aliança del PP i Vox?
—No hi ha res de franc. No venim a vendre res de franc. No tenim ni la necessitat ni la voluntat de fer-ho. Hi ha un actor polític arcaic, de base franquista, que és Vox, i que a més a més fa bandera de l’anticatalanisme i d’un intent d’anul·lació de qui som com a poble. No hi podem compartir ni l’aigua de regar les plantes. Per tant, fora de l’equació aquest element. Hi ha dues possibilitats reals de dos candidats a la presidència del govern: Pedro Sánchez i Alberto Núñez-Feijóo. Anirem amb el nostre decàleg de demandes per a Catalunya i, si volen els nostres vots, les hauran de complir.

—Sou una candidatura de dretes? Com us definiu?
—Aquests conceptes estan una mica trillats, però és evident que aquesta no és una candidatura d’esquerres. És de caràcter liberal, econòmicament parlant, que defensa que l’administració i l’estat no han d’entrar fins a la cuina. Creiem que és necessària una rebaixa d’imposts, malgrat que aquests que diré són imposts de caràcter autonòmic: som partidaris de l’eliminació de l’impost de successions, de donacions, de patrimoni, i de rebaixes en l’IRPF. El pes del sector públic en el PIB ha augmentat moltíssim i no compartim aquesta línia creixent d’intervencionisme. Una cosa és un estat del benestar fort i una altra és un estat del benestar engreixat. I crec que som en aquest segon cas. Som liberals econòmicament i moralment parlant. No venim a fer una proposta retrògrada en cap cas. Ens sentim orgullosos de formar part d’un país que és referent mundial en qüestions com ara la igualtat de gènere i el feminisme, per exemple.

—En concret, a Madrid, en què voleu incidir de l’àmbit fiscal?
—En tot allò que es defineixi en pressupost general de l’estat, sempre hi incidirem  perquè hi hagi rebaixes generalitzades d’imposts, i això afectarà Catalunya i més territoris de l’estat. La pressió fiscal es ven com a positiva, però demanen que facin un esforç les classes mitjanes, perquè aquells qui tenen diners de veritat no paguen els imposts. I les classes mitjanes i els treballadors veuen com més va que el seu poder adquisitiu és menor. Aquests anys, els salaris no han augmentat d’acord amb l’economia. La nostra generació té avui moltíssimes més dificultats que la generació que ens ha precedit. Per als nostres pares i avis, l’accés a l’habitatge era molt més fàcil. Hem d’ajudar que l’activitat econòmica funcioni. Si algú vol obrir un negoci a Barcelona, el nombre de barreres que hi troba desincentiven qualsevol. Hem d’anar en una línia que tot sigui molt més fàcil, que aquells qui se la juguen, que volen tirar endavant un projecte, no es trobin que l’administració és un enemic.

—Quan defenseu el pacte fiscal, voleu dir concert econòmic?
—Anem en la línia. Hi hem d’aspirar. Però també som conscients que la situació ho dificulta moltíssim. Perquè puguem arribar a aquesta mena d’objectius, falten moltes coses. Primer, que hi hagi una situació al congrés que ens permeti de negociar pels interessos de Catalunya. I això no es limita només a la nostra oferta política, sinó a totes aquelles d’obediència catalana. Segon, que en l’exercici d’aquest pacte els nostres vots siguin fonamentals.

—No és tan difícil d’aconseguir el concert econòmic com la independència?
—No, evidentment que no. És molt més fàcil. És molt difícil d’aconseguir un pacte fiscal. Molt.

—El sistema de finançament és del 2009, s’hauria d’haver renovat el 2014…
—Correcte, però la política és l’art de la negociació i quan algú necessita els teus vots, ha de cedir a les teves tesis. De moment, ens hem enfrontat a un adversari que era molt més fort i que no tenia cap incentiu per a cedir a res. Per tant, centrem-nos en l’economia, fem un front comú amb això.

—No sou independentista.
—No ho sóc, però no sóc anti-independentista. Entenc i comparteixo totes les causes que porten la gent a ser independentista. Però entenc que, tal com està configurat el món i el nostre país, a la Unió Europea, en una societat occidental i moderna, això és difícil que es produeixi. Si som capaços d’arribar a un acord per a fer les modificacions legislatives corresponents per a fer un referèndum, hi serem.

—També sou contraris a la unilateralitat.
—Absolutament, perquè s’ha demostrat que la unilateralitat no ha portat cap dels resultats volguts. Algun avantatge té haver estat molts anys en política, com és el meu cas. Si Catalunya ha aconseguit o no els objectius que s’havia marcat en el procés, és responsabilitat única d’aquells a qui la gent va votar. A mi, el 2015, no em va votar ningú, ni l’apuntador. Vam treure zero diputats i, per tant, ens descarreguen de responsabilitats. No poden dir que no han fet perquè els d’Unió tal… Els d’Unió no hi eren, no és excusa. Es va voler anar massa ràpid, se li va dir a la gent que coses molt complexes eren molt fàcils i, producte de tot això, va passar què va passar.

—Vau votar l’1-O?
—No. Perquè no hi era. Considero que la línia Urkullu d’aquell dia era la correcta. Es va posar els catalans al peu dels cavalls. La resposta per part de l’estat espanyol va ser lamentable, centralista i vergonyant, i va fer que recordem l’1-O des de la perspectiva d’un punt de dignitat per als catalans que puc compartir. Se’m va despertar tota la mala llet a dins. I moltes persones molt properes, que dies anteriors deien que no hi participarien, sí que ho van fer per allò que va passar. Però crec que no va ser del tot honest plantejar a la gent que feien un referèndum vinculant i que duria a la independència. Entenc perfectament per què existeix aquest moviment cap a l’abstenció. Perquè la gent està enfadada, cansada, en part perquè els van prometre coses que ells mateixos sabien que no podien complir.

—El 9-N sí que hi vau ser.
—Perquè el 9-N, a diferència de l’1-O, no enganyàvem la gent. Li dèiem: això és una consulta no vinculant. En aquell marc, hi cabia molta gent. Hi havia Iniciativa, Unió Democràtica, Convergència, ERC, la CUP i una part del PSC que es va sentir interpel·lada. Perquè era un exercici de manifestació política, però no vinculant. El gran problema de l’1-O és que el govern li diu a la gent que sí que és vinculant quan en realitat sap perfectament que no el farà vinculant. Aquells dies es va generar una escletxa enorme entre què es deia en públic i en privat. El 27 d’octubre, quan es fa la declaració, la realitat és que sis hores o set abans, al Palau de la Generalitat estaven disposats a convocar eleccions. El gran problema és que estem encallats en allò que va passar fa sis anys i el temps ha passat i la vida continua i Catalunya ha anat perdent força i pistonada.

—Quina relació teniu amb Artur Mas?
—Cordial, però molt poca.

—Hi heu parlat darrerament?
—No.

—Ell no era partidari que el PDECat es presentés a aquestes eleccions.
—El PDECat, a les eleccions municipals, va donar suport a la candidatura de Xavier Trias perquè creia que anava en la línia de fer una proposta molt més àmplia que superés part del procés. Els vots de Xavier Trias vénen de votants de tota mena i condició. No ha estat una candidatura de caràcter processista ni molt menys. Ja no dic independentista, sinó processista. I ha tingut molta reeixida. Ens sorprèn que, després de recollir un resultat com el de Trias a Barcelona, amb una aproximació molt convergent, vénen unes eleccions espanyoles i es presenta l’ala més bel·ligerant de Junts, la més processista, la més pro-Carles Puigdemont i Laura Borràs. Amb Trias, molt còmodes. Amb Nogueras, no. Ho he dit alguna vegada: amb tot el respecte per Nogueras, m’hi assemblo com un ou a una castanya.

—Això que ha passat a Barcelona no és una lliçó per als convergents, també?
—És una lliçó des de la perspectiva que està clar que el PP ha fet del procés un negoci, igual que ha fet Ciutadans. És aquesta idea d’abans roja que trencada (antes roja que rota). És curiós, perquè molt votant del PP ha optat per Xavier Trias.

—I antics votants de Manuel Valls.
—També podria ser. Sí, però sobretot també pel PP. Aquest votant no ho entén, perquè viu a Catalunya i sap que el procés  ja està en la fase que està. I es pregunta què fa el partit ara traient Xavier Trias, que és allò que òbviament volíem, fent una giravolta amb un acord amb els comuns per a fer batlle un socialista? El processisme no és patrimoni només dels independentistes, ho és també de tots aquells partits que d’això n’han fet política. El PP, com Ciutadans, és un partit altament processista. Els va bé el procés.

—Barcelona no ha demostrat que les vies del mig no tenen espai encara?
—Demostra que la distància entre les diferents maneres de concebre el país és enorme. Però la realitat és que hem de continuar convivint. Alguns partits independentistes deien fa sis anys que no es presentarien a les eleccions catalanes perquè les havia convocat l’estat espanyol i bé que hi van, a les espanyoles. Impera el principi de realitat.

—S’ha difós una fotografia vostra amb Manuel Valls i Josep Ramon Bosch.
—És una fotografia de l’associació Twenty50, que vam crear fa molts anys amb molta gent molt diferent, entre els quals hi havia diputats de molts partits polítics, tant independentistes com que no ho eren. Convocàvem dinars amb diferents representants de la societat. I aquella foto és del dinar en què va venir Manuel Valls. També va venir Jordi Turull i no n’he vist la foto, i Pere Aragonès, Jaume Collboni, Ernest Maragall… Dialogo amb tothom. No me n’avergonyeixo. Era una associació amb la funció de debatre els desafiaments de futur del país, del 2050.

—Heu dit que si el PDECat no es presentés, no votaríeu Junts. A qui hauríeu votat?
—Segurament en blanc, com hem fet moltes vegades molts ciutadans que ens sentim orfes. Si el PDECat no hi hagués estat, i Junts hagués optat per uns altres candidats, seria una opció política a tenir molt en compte.

—Hauríeu votat Jaume Giró?
—Seria un context diferent. És evident que seria molt més atractiu per al nostre votant i per a la gent que entén que la política s’ha de fer des de la política, amb un perfil molt més moderat, no sé si és el del senyor Giró o de qui sigui. Crec que Junts té molts actius. L’opció que ha pres Junts és molt ancorada als fets del 2017.

—Què diríeu a qui pensa que votar-vos és llençar el vot?
—El vot més inútil és votar allò que no creus. A Catalunya, aquests anys molta gent ha votat coses estrambòtiques: el menys dolent, amb la pinça al nas. Tot això ho fem per vocació, perquè ens ho creiem. Comença alguna cosa interessant i que pot aglutinar moltíssims ciutadans que tenen visions compartides en unes coses i diferents en unes altres.

—Si no obteniu l’escó, us podríeu presentar a les properes catalanes?
—No és sobre la taula. Fa tres setmanes, la meva vida era completament diferent. Amb l’acceleració dels esdeveniments, se’m fa molt complicat de fer pronòstics més enllà de demà passat.