Roger Mas, abraçada i enveja

Nou de maig a les vuit. Inauguració del festival Barcelona Poesia. Sala plena, per al meu gust no prou plena. Per al meu gust, hauria d’haver-se quedat gent a fora. Per això hi vam anar una hora abans, a fer cua, sota la pluja. Però la sala és plena i fa goig perquè hi ha moltes moltíssimes cares conegudes, no conegudes per mi, que també, no conegudes en el sentit de famoses, que no tant, conegudes perquè coneixen Roger Mas, perquè són els habituals dels seus concerts i recitals, perquè ens reconeixem entre nosaltres, perquè compartim l’expectació i els nervis per aquesta estrena d’avui. La primera cançó, ho podeu veure a la foto, la canta sense endolls, assegut arran d’escenari, els que seiem més enrere el sentim a mitges, però la peça fa la feina, crea l’ambient que ens cal per escoltar en Mas i per sentir-lo. Ja estem a punt.

Avui Roger Mas estrena una peça de trenta minuts que diu que “és com si tot el que he fet a la vida ho poguéssim resumir aquí, i això és veritat i és mentida, però és veritat”; a més, és una peça que no està tancada i aquí ve quan els que escrivim el comencem a envejar. La peça, tal com la sentirem avui, inicia un camí, El Viatge de Roger Mas, i no sonarà mai igual. No la trobareu enlloc, de moment, perquè aquesta peça tot just va néixer el 9 de maig (el 9 de juny la tocarà per segon cop a Solsona, aviso) i ha d’evolucionar de la mà de Roger Mas i els seus músics, que hi tenen molt de protagonisme perquè la improvisació hi fa un paper important. Mas diu que fins que no la tingui “polida” del tot no l’enregistrarà en el que serà el seu nou disc. Primer la peça ha de rodar, de la mà d’aquests virtuosos que fa temps que l’acompanyen i que ahir Mas, en acabar el concert, va abraçar emocionat i agraït. Són: Arcadi Marcet, Ivan C. Duch, Miriam Encinas, Oriol Roca i Xavier Guitó. La complicitat entre els intèrprets va ser evident i emocionant al llarg de tot el vespre: el joc de mirades entre ells per avisar-se, per anar alhora, per deixar-se espai, per trenar ritmes i tons, era digne d’observar.

Però torno a la peça, a la peça que no està tancada, a aquest viatge que dura mitja hora i que Mas diu que pel que ha de ser encara és curt, perquè “realment és una síntesi d’una cosa molt més llarga, que és la relació de cadascú amb si mateix”. Esborrona pensar-ho: la relació de cadascú amb un mateix. Realment només es podia titular Viatge. Just abans de començar a interpretar la peça, Mas ens va confessar que estava “cagat” i va rebre un aplaudiment calidíssim com a empenta final per arrencar amb aquella mitja hora de mística i èxtasi musical. M’he de posar grandiloqüent perquè em sento molt afortunada d’haver-ne sentit la primera no sé si dir-ne versió o execució o representació o què, i el fet de no saber com denominar-ho ja dóna idea de la magnitud de la creació. “Fins d’aquí mitja hora”, va dir Mas just abans de començar a tocar-la, i quina eriçada de pell i quina glopada d’empatia, sentir-li dir això. Tots érem ell. Ell exposant-se. Ell creador. Ell si mateix.

La peça. La peça, Roger! La peça t’acull, la peça et segresta, la peça t’immobilitza alhora que tot el teu dedins balla espiritualment. En un dels moments instrumentals –quins regals, quin virtuosisme i quina vida–, em vaig sorprendre amb la boca oberta, i no sabia quanta estona feia que estava així, bocabadada, els llavis secs. Vaig empassar-me saliva intentant no fer soroll, veient com els músics canviaven d’instrument amb molt de compte, en Mas passejant per l’escenari amb les mans a les butxaques dels texans, posant-se bé les ulleres ara i adés, un gest nerviós que m’hi connectava encara més. I després hi havia la il·luminació, mai havia xalat tant fixant-me en els focus, el fum, els colors, les llepades de llum als músics, els racons foscos entre instruments, les ombres en els gestos.

Tot s’estrenava i tot es coordinava i tot passava una vegada i prou. La sensació d’estrena i d’exclusivitat et feia rebre el regal amb el cor obert. Vaig recordar una vegada que vam anar a una sessió especial de música gòspel d’un músic camerunès que al final del concert repartia abraçades a tothom qui ho necessitava: m’ho van explicar abans de l’espectacle i em va semblar que estaven tots grillats, però endevineu qui feia cua per abraçar-lo després de les dues hores de cants espirituals.

El 9 de maig a quarts de deu hauria abraçat Roger Mas per donar-li les gràcies per tot, per aquella peça, pels vint-i-cinc anys de carrera, per musicar Verdaguer, per dir Solsona amb aquella profunditat tan pregona i sentida, per totes les seves notes i les seves lletres. Aquesta peça que llegiu, de persona que no hi entén ni un borrall, en música, que només l’escolta i la viu, seria l’abraçada que no li vaig poder fer.

I fins aquí l’ensabonada, Roger. Merescudíssima. Potser he fet curt. Però ara t’explicaré la meva enveja. Com més va més xalo amb el procés d’escriure i menys m’interessa el resultat final, que procuro que s’acosti tant com sigui possible al que empaitava, però que no em preocupa com em preocupava anys enrere, confio més en el procés, en el camí d’escriure, i això de la peça oberta, d’anar-la confegint i polint a mesura que la interpretes, per als que escrivim fixant-nos en el procés és una ceba envejable. Es deu poder escriure així, posant a prova el text llegint-lo en veu alta davant d’un públic abans de fixar-lo a les pàgines del llibre, però no és ben bé el mateix. Escrius sol, llegeixes sol, només tu pots improvisar i sí que et pots arribar a sorprendre, però no és el mateix que rebre la sorpresa de les improvisacions dels músics que t’acompanyen. Si escrius, si “només” escrius, la peça és només teva fins que la fixes al paper i llavors passa a mans dels lectors, que serien com els teus músics, Roger, ja ho veig, ho veig i això em calma força aquesta enveja i em fa tornar a sentir-me afortunada d’haver-te acompanyat a l’inici d’aquest viatge, d’haver sentit fins i tot que hi participava, amb el meu silenci, el nostre silenci, la nostra expectació i els nostres aplaudiments, i agraïda de veure en acció un geni creador, un místic, un músic, un poeta, un pensador, una persona, tot junt i ben mesclat en la mesura justa.