02.02.2020 - 21:50
VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.
Parlem amb el músic i activista Roger Español.
—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—Sí. Però per sobre de les divisions heretades i en alguns casos interessades i partidistes (esquerra i dreta), penso que la divisió més gran, i per tant errònia, és la que s’ha creat entre l’independentisme polític i l’independentisme vital. El defineixo així (‘vital’) perquè és com jo el visc, com una necessitat vital per a poder tirar endavant els meus projectes de vida d’una manera acceptable per als meus ideals i conviccions. No veig que això sigui així en la política, si més no de manera efectiva, perquè els ideals i conviccions de l’independentisme acaben supeditats a un suposat equilibri amb el ‘govern progressista i d’esquerres’ tancat en banda, concretament tancat en banda dreta respecte de l’independentisme. Evidentment que fora de la política hi ha diferents opinions i estratègies, però a l’hora de ser útils amb vista a la independència, ens hi trobem tots junts (1-O, 3-O, 20-S, protestes post-sentència, convocatòries del Tsunami, talls a la Meridiana, Marina, Entença, Girona, Vic… i un llarg etcètera). I és aquesta utilitat i és aquest ‘tots junts’ que no veiem reflectit a escala política, i ens desespera mentre discutim qui té la raó. Ens desespera però no ens divideix; tenim molt clar l’objectiu.
—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Justament tenir molt clar l’objectiu. A partir de l’1-O s’han anat creant lluites paral·leles i complementàries al costat de la consecució de la independència de Catalunya, però aquestes lluites paral·leles (la majoria per a fer front a repressions institucionals i judicials) han anat perdent el caràcter complementari i han esdevingut lluites individuals amb vida pròpia. És complicat perquè, per desgràcia, darrere de cada lluita necessària, hi ha molt sofriment personal i per això intento afegir-m’hi i col·laborar-hi sempre que puc, però penso que han acabat oblidant l’objectiu principal en moments decisius. Per tant, si políticament es té clar l’objectiu i hi ha la voluntat d’aconseguir-lo, en algun moment o un altre s’haurà de desobeir i acceptar que hi haurà conseqüències. I més important encara, no podem esperar que hi hagi una desobediència (política) definitiva, el ‘ara no toca’. El moment idoni arribarà quan creem l’espai i condicions necessàries, confrontant els drets humans amb l’estat espanyol. Una vegada i una altra. Qualsevol pas en direcció a la independència (polític i vital) serà reprimit i judicialitzat governi qui governi a l’estat espanyol. Per tant, i amb l’experiència adquirida, quan abans comenci tot, millor. De fet, i sonarà estrany, crec que el millor que podem fer per deixar d’anar a remolc de la repressió és acceptar que existeix i existirà, aprendre la manera de fer-hi front incloent-hi la possibilitat de perdre, i continuar endavant sempre que es pugui. Això intento fer des de l’1-O. Sabent que m’esperen uns quants anys de judici amb una petició de dos anys i mig de presó, gràcies a Irídia i a la solidaritat popular, persistim en l’acusació a catorze policies i dos caps per l’operatiu policial feixista (A por ellos) d’aquell dia. Perquè aquesta repressió ha de ser usada també en favor nostre.
—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—Ara mateix, i després dels fets d’aquesta passada setmana, la mesura que jo proposaria al govern i els partits sembla que ja no té gaire sentit. Tots els meus esforços i intencions polítiques han estat per posar damunt la taula aquesta proposta unitària per a fer front a l’estat espanyol. Pel meu passat apolític (Eskorbuto al parlamento), i perquè no provinc de cap espai polític (alguns em pressuposen del de la CUP), he tingut la llibertat de buscar aquesta opció sense importar-me si venia de l’esquerra o la dreta. Si ni el govern ni els partits són capaços d’apartar les diferències pel bé comú i les entitats i associacions no són capaces de convocar i potenciar les protestes al carrer, no avançarem. S’han de donar les dues condicions, juntes i de manera permanent. Ara mateix, i amb tristesa, anem en sentit contrari.
