Roger de Gràcia: “Viure a Barcelona en català és complicat”

Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) s’endinsa en nou projecte sobre cultura i, en concret, sobre llengua. Un altre. Tenim paraula és un pòdcast que neix de la necessitat de defensar la identitat i la cultura catalanes. “És innegable que un dels vehicles més potents de la nostra cultura és la llengua. Per això hi ha tants estats, a tot arreu, que s’han dedicat activament a destruir les diferències lingüístiques de les seves regions”, explica. Un programa que reflexiona sobre llengua i que amb un to d’entreteniment reivindica allò que ens defineix. A més, amb la col·laboració de lletraferits de primer nivell com ara Jaume Cristòfol Pons Alorda, Maria Climent, Maria Rodríguez, Roser Cabré, Francesc Canosa i Pau Vidal.

Abans d’això, ha fet pràcticament de tot en el món de la comunicació. Un cul inquiet, que en diuen. D’actor del Polònia a presentador de Caçadors de paraules, passant per Batalla monumental i fins a capitanejar les tardes de Catalunya Ràdio amb Estat de Gràcia. Amb poc més de vint-i-cinc anys ocupava espais que no s’hauria imaginat mai i ara, a quaranta-set, és lluny de l’horari de màxima audiència i de l’star system mediàtic. És en un altre punt, diu: “La vida professional és molt llarga, vas evolucionant, vas aprenent. Potser ara toca una altra cosa.” Diu que li ve de gust experimentar aquest camí i que si fos per ell treballaria tota la vida en el món de la cultura, això sí, amb un bon sou.

Ens hem de trobar a la plaça de Rovira de Gràcia a les 11.30, però fa tard. “Me n’havia oblidat, treballava com un boig. Doneu-me uns minuts i disculpeu-me”, ens envia per WhatsApp després d’haver-lo avisat que ja érem a lloc. Això de fer pòdcasts deu donar feina. Més que no ens pensem.

—Presenteu un nou pòdcast a Catalunya Ràdio, Tenim paraula. En teniu?
—Ostres, quin mal rotllo. Al pòdcast tots tenim paraula i jo, en tinc? És una gran pregunta, eh? És molt personal i molt difícil. En general, procuro tenir-ne. M’agrada complir. Intento ser honest i complidor, que deia la meva àvia. Sí, tinc paraula.

—Per què Tenim paraula?
—El pòdcast es diu així per dues coses: perquè cada dia tenim una paraula i arran d’aquesta paraula parlem de les curiositats que tenen a veure amb el concepte, amb la fonètica, amb el so, amb el camp semàntic, amb l’origen, amb l’etimologia… I, per una altra banda, crec que el programa té implícitament paraula, en el sentit de complir amb el nostre destí lingüístic, que és conservar la nostra llengua.

—Què hi trobarem, al pòdcast?
—El pòdcast són quaranta-sis programes d’una hora aproximadament. Són en format àudio –penjats al web de Catalunya Ràdio i també a la resta de plataformes, com ara Spotify i Ivox– i després, en format televisiu a YouTube. Per tant, és un programa de ràdio, però també és un programa de televisió. Cada dia hi ha una paraula que ens guia per a parlar de llengua. Un dia la paraula és atzar, un dia la paraula és origen, un altre és batibull i un altre és camí. A partir d’aquí, podem parlar de religió, de sexe, de futbol… També fem programes estrictament lingüístics sobre curiositats de la llengua: sobre la ce trencada, la ela geminada, les paraules agudes… És un programa que ens permet de parlar sobre els orígens de la llengua i sobre el seu futur. Però sobretot, sobre les seves curiositats. Cal aprendre a valorar la riquesa de la nostra llengua, no en contra de ningú, per se. Una llengua és una llengua i és igual de vàlida si la parlen cinc persones que si la parlen sis-cents milions. Totes les llengües són vàlides i totes les llengües són riques. La nostra ho és, per tant, parlem-la i gaudim-la.

—Com heu fet la selecció de paraules?
—Hem fet pluja d’idees amb l’equip. Volíem tractar-ne algunes que fossin pròpies de la personalitat catalana, com ara el seny i la rauxa. És a dir, paraules que reflectissin la manera de ser catalana, la nostra manera de ser. Volem explicar-nos a nostres mateixos. Hi ha paraules de les que agraden més i de les que fan més ràbia. Per exemple, xiuxiueig agrada molt i agrada molt poc. Hi ha gent que l’estima profundament i hi ha gent que l’odia.

—De quin equip formeu part?
—No sóc un gran estimador del so xeix, no m’acaba d’agradar. M’agrada més la erra, el so de la ny. M’agraden més les paraules potents.

—I és un programa que no feu sols. Hi ha lingüistes, escriptors…
—Una de les premisses era fer un programa amb gent sàvia. Volíem envoltar-nos de gent que sabés sobre llengua i que gaudís amb la llengua. Per això hi ha filòlegs i escriptors. Tots són lletraferits i fan una defensa aferrissada del català. Tots són apassionats de la llengua i en saben molt. Això fa que nosaltres semblem més llestos. Vaig fer aquest pòdcast per semblar més llest [riu]. Toquem tots els accents del català i procurem que la gent que en parli estimi molt la llengua. Però també sortim al carrer perquè volem que la gent ens expliqui quina llengua parla cada dia.

—Ara hi ha iniciatives a la xarxa que també juguen amb les paraules, com ara el Paraulògic. Us ha servit d’inspiració?
—Tenim paraula neix de la necessitat de defensar, un cop més, la nostra identitat i la nostra cultura. És innegable que un dels vehicles més potents de la nostra cultura és la llengua. Per això hi ha tants estats, a tot arreu, que s’han dedicat activament a destruir les diferències lingüístiques de les seves regions. Ha passat a França, que van destruir i han destruït, a cops, el català. Ha passat a Itàlia amb qualsevol variant que no fos l’italià estàndard i ha passat, evidentment, en aquest país. Per tant, Tenim paraula neix per la necessitat de defensar la nostra cultura, el nostre país i la nostra llengua, però també amb la idea de normalitzar l’amor propi cap a la nostra cultura. Tenim actius molt potents, com ara la nostra llengua i la nostra literatura, valorada arreu del món i tot això s’ha de valorar. Hem d’estimar allò que és nostre.

—Dieu que és un pòdcast que vol fer arribar la riquesa del català a tots els públics. Us preocupa la situació de la llengua?
—Em preocupa la situació del català des que vaig néixer. Em preocupa igual que preocupava als meus pares, als meus avis i als meus besavis. I crec que al meu fill també li preocuparà i continuarà la lluita. De fet, l’equip del pòdcast és molt jove i estan igual de preocupats que jo quan tenia la seva edat. Això és bo o dolent? Això diu molt del país i de la situació en què som. Punt. Conviure amb un estat que té una força i uns interessos molt concrets en termes lingüístics és molt complicat. Però el problema amb les llengües és general. Hi ha un empobriment de les llengües general, siguin llengües de poder o siguin llengües minoritàries. I això té a veure amb la pèrdua de l’interès i de l’accés a cultura de les noves generacions.

—Abandereu l’editorial de la paraula origen, en què parleu de la necessitat de lluitar pel català… Un pòdcast sobre llengua és un bon antídot?
—Crec que sí. Qualsevol vehicle cultural que sigui multitudinari ajuda a la normalització. És important que la cultura no quedi arraconada, cal que sigui a tot arreu i interessi a la gent jove. Només així serà més normal que la gent jove digui “atzucac” i no pas “carreró sense sortida”.

—Què més cal per a frenar aquest retrocés?
—En aquestes guerres sé el que sé i en aquestes batalles tinc la informació que tinc. Crec que han de parlar els que en saben. Confio plenament en les institucions que es dediquen a estudiar aquesta qüestió. Jo tinc l’experiència que tinc en el meu dia a dia, en el meu camp, que és el periodisme, i et puc dir que viure a Barcelona en català és complicat.

—Les anàlisis i estudis dels darrers anys indiquen que l’ús del català cau estrepitosament entre la canalla i els joves, de fa anys. Aquest pòdcast atraurà els joves?
—És una cosa increïble. Els joves ja demanen els capítols per TikTok, fan manifestacions… [Riu.] No sé si arribarà a la gent jove, intentarem que sigui prou atractiu perquè agradi a tothom, però no ens tornarem bojos. No volem ser boomers que fan coses per a joves. És horrorós. Jo tinc una edat, però ens hem envoltat d’un equip de gent jove perquè ens puguin fer arribar els seus interessos. Per tant, intentarem arribar-hi, però no posarem en Roger de Gràcia en patinet per arribar als joves.

—Però ha tingut bona rebuda.
—De moment funciona molt bé, agrada. La gent que en sap ens ha donat el seu vist-i-plau. En Màrius Serra ens ha beneït amb la seva paraula i estem molt contents. El to i la gent que hi col·labora són molt encertats. Val molt la pena que els escoltem perquè n’aprendrem molt. Jo el primer.

—Heu fet pràcticament de tot en el món de la comunicació, el periodisme i l’entreteniment. Relacionat amb la llengua, ja havíeu fet el programa Caçadors de paraules. Què us ha fet tornar-hi?
—Uf! Caçadors de paraules va ser una experiència brutal i em va fer adonar que arribava a molta gent. Era un bon instrument per a fer arribar la llengua a la gent jove. Em va agradar molt fer-lo, però ara tenim una oportunitat magnífica per a continuar treballant la qüestió de la llengua. Si pogués fer un programa de llengua tota la vida, el faria. Però també m’agradaria fer un programa de llibres, un programa de cinema. Tot allò que tingui a veure amb la cultura m’interessa.

—Voleu romandre en aquest camí gaire temps?
—Sí, vull quedar-me en el món de la cultura tota la vida, però que paguin molt.

—Teniu projectes nous?
—Hi ha més projectes. Hi ha coses molt interessants a la vista. Només puc dir això. Estem a l’aguait d’una trucada telefònica, que soni el telèfon i ens diguin “sí, tireu endavant”, perquè tenim una cosa entre mans que crec que és molt interessant i que encara no s’ha fet en la cultura catalana.

—I que no ens podeu explicar?
—No.

—Normalment, el pòdcast s’associa a un concepte minimalista, però vós teniu una productora, guionista, càmeres, viatgeu per tot Catalunya… Catalunya Ràdio tindrà retorn d’aquest pòdcast?
—No sé què farà Catalunya Ràdio amb nosaltres ni què farem nosaltres amb ells. Espero que sigui una relació llarga i fructífera. El que sé segur és que hem superat l’etapa del pòdcast zero, allò de tres persones xerrant amb un micròfon. Està bé i és una fórmula, però seria el blues rural, tocant al porxo. Nosaltres anem més enllà i busquem un programa de ràdio: molt treballat, molt editat, amb versió vídeo… Anem més enllà del pòdcast entès com allò de tocar pentatòniques al porxo.

—Vídeo-pòdcast. Teniu prou mitjans per a fer tot això que feu?
—Vídeo-pòdcast, m’agrada. No sé què cony és, però m’agrada, sona bé. No tenim tots els mitjans que necessitem per a fer això que fem. Per què ho fem així? Perquè som bojos. Treballem més hores que no hauríem de treballar. La gent jove ho està aguantant bé, però els que som més grans som a punt de morir.

—És un format que continuarà?
—Sí. La gent consumeix oci i cultura amb el mòbil i a trossos. Pot ser que molta gent no escolti mai un programa sencer. Però perquè ara funcionem així. Perquè te’n facis una idea, acabo d’entrar a Instagram i m’han hagut d’explicar com es feia. No m’assabento de res.

—Heu passat de l’horari de màxima audiència català a presentar un pòdcast i tenir una secció a Julia en la Onda, a Onda Cero. Per què aquest Roger de Gràcia ara?
—El crepuscle dels Déus… La vida professional és molt llarga, vas evolucionant, vas aprenent. Vas buscant i vas trobant. Ara sóc en una fase molt agradable de crear i de trobar un espai amb la cultura que em ve molt de gust. Vaig fer entreteniment, molts programes culturals…

—Vau fer de tot…
—Primer vaig fer d’actor, que no ho hauria d’haver fet. No hauria d’haver fet mai d’actor del Polònia. Però ho vaig fer i vaig fer de Mindundi. També vaig fer molts programes de nous formats, prime time, després ràdio… Ara obro uns camins que em semblen molt interessants de poder explotar. Personalment, em ve molt de gust entrar en aquest racó de la cultura catalana i de la llengua. Encara que sigui per arribar a menys gent. Potser ara toca una altra cosa. I jo, encantat.

—Heu abandonat la primera divisió de l’star system mediàtic català. Ho vau triar o us hi vau trobar?
—La vida professional et porta per llocs inescrutables. De la mateixa manera que al principi no m’esperava gens estar en prime time a vint-i-sis anys, doncs potser ara no m’esperava fer un pòdcast que no és a la FM. El més important és treballar a gust, amb passió i sense tornar-se boig. Tranquils i bona feina.

—Enyoreu res de la vostra vida d’abans?
—No! M’agrada treballar a gust i amb l’equip de Tenim paraula és així.

—I acabem amb una paraula… Si n’haguéssiu de triar una, quina seria?
—Hòstia! Que difícil… Són moltes, són molts moments. M’ho podries haver preguntat abans…

—També us hauríeu queixat…
—Guionistes, què? Va, jo diria reguitzell.