Roger de Gràcia: “Hem d’eradicar la tirania d’haver de ser feliços constantment”

Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) ha fet pràcticament de tot en el món de la comunicació, el periodisme i l’entreteniment. Diu que allò que la gent li recorda més és el Mindundi, el seu personatge al Polònia, i Caçadors de paraules, el programa que va presentar sobre el català arreu del territori. De fet, acostuma a conduir programes que combinen entreteniment i cultura, com ara Batalla monumental, que acaba d’estrenar a TV3 la segona temporada. Enguany, el programa descobrirà llocs com ara el Palau de la Música, la cripta de la Colònia Güell i els recintes emmurallats de Cervera i Montblanc, entre més indrets. Els monuments tornaran a competir cada setmana mitjançant la votació popular a les xarxes, i al programa final s’escollirà el guanyador. Conversem amb l’actor i periodista sobre aquesta nova temporada, sobre la seva trajectòria i també sobre ell mateix i la importància de parlar sobre la salut mental.

—Què podeu avançar de la nova temporada de Batalla monumental?
—Mantenint el respecte total pel patrimoni, li donem més canya a la “guerra” entre monuments. Busquem un punt extra de rivalitat, d’entreteniment, perquè la gent s’hi impliqui. Funciona, perquè després del primer capítol, el del Castell de Montsoriu contra el Castell de Mur, els d’una banda i de l’altra fan coses al·lucinants: donen fulletons, pugen globus, pengen cartells… Una competència sana i divertida. Barcelona té les batalles gairebé perdudes perquè la gent no es mobilitza ni la meitat que la gent de l’entorn del Castell de Montsoriu, per exemple. Respecte del contingut, tot és espectacular, però hi ha un capítol molt especial: “Batalla de batalles.”

—Hi competeix el Born Centre de Cultura i Memòria i el Poble Vell de Corbera d’Ebre.
—Els monuments són memorials de dues batalles molt dures per al país. El Poble Vell de Corbera d’Ebre és una autèntica barbaritat molt poc coneguda. És un poble de la Ribera d’Ebre derruït, una mostra claríssima de quins són els resultats d’una guerra. Et posa la pell de gallina, vaig estar tot el rodatge amb un nus a la gola, la cosa més increïble que he vist. Sigui per edat o per distància geogràfica, la guerra ens toca de lluny. En el meu cas, l’avi no en donava detalls. El rodatge em va tocar molt la fibra perquè el meu avi va ser a la Batalla de l’Ebre, precisament.

—En sabem molt, de com la guerra va afectar Barcelona, i molt menys de com va afectar la resta del territori.
—Sí, i sembla que durant la Batalla de l’Ebre tan sols estiguessin al riu disparant-se d’una banda a l’altra, i no. Va implicar pobles, masies, cases, pagesos, bombes que no es van desactivar i van quedar enmig dels camps, gent que se’n va haver d’anar d’allà en una postguerra en què no podien ni llaurar… Moltes coses que no ens han explicat, s’ha volgut oblidar, la guerra civil.

—Què més destaqueu, d’aquestes dues temporades?
—La Cartoixa d’Escaladei també és molt sorprenent i aquests darrers anys s’ha fet molta feina a Patrimoni perquè es pugui veure millor què eren aquelles parets en ruïnes. Era un centre de control de poder brutal. “Priorat” ve del prior de la Cartoixa. Ho controlaven tot i els monjos vivien en cel·les de dos-cents metres quadrats mentre la gent es moria de gana a fora.

—Algun monument predilecte del país?
—És difícil… Sóc més d’entorns que de monuments, més de bosc que de pedres. Si algun dia Batalla monumental va de llocs que no siguin fets per la mà humana, hauria de sortir la Fageda d’en Jordà, que és al·lucinant. I sóc molt de l’Hospital de Sant Pau: s’hi va morir el meu avi, m’hi han operat moltes vegades… Passejava pel passadís i pensava: “Això és ben bonic! Llàstima que dugui el sèrum penjant!”

—Sou veí de Gràcia. Teniu predilecció per algun racó del barri?
—Els pares i els avis eren del barri. Una àvia hi tenia una lleteria, l’altra, una perruqueria, i els meus pares se’n van anar. No hi vaig néixer, però hi he tornat. A Gràcia hi hauria hòsties si fessis competir les places… Cadascú en té una de predilecta, i és un barri que en té moltes, cosa molt agraïda. Els de la Rovira, els del Sol o els de la Virreina defensen a mort la seva plaça. I hi ha una espècie de gueto, els del nord no baixem mai al sud. No baixo mai a la plaça del Sol! Em sembla l’horror, el Bronx! Em moc per la plaça de la Rovira i les del nord, més tranquil·les.

—Heu parlat de la feina de les àvies. Avi i pare duien un bar en una parada de metro.
—Sí, a la parada de Navas. Van estar-s’hi trenta anys treballant, sota terra. Tant el meu germà com jo hi vam estar un temps, combinant-ho amb la facultat, i la cultura de bar m’és molt pròxima. El del bar és un món en què de sobte veus coses que no havies vist mai: alcoholisme, ludopatia, gent entranyable, gent violenta, gent molt normal… Es podria escriure un llibre tan sols d’això.

—Per què vau triar la comunicació?
—Crec que treballo en això perquè estic tarat i els tarats acaben buscant de fer teràpia sense pagar. La majoria de gent que conec del món de l’entreteniment està grillada, i no és una teoria peregrina. Les mil coses que et bullen al cervell de manera poc habitual, les has de treure. Com que la teva relació amb els altres sempre ha estat complicada o especial, comunicar-te cap enfora des d’un escenari o fent de presentador o humorista és una manera de fer arribar un missatge que normalment et costa de fer arribar. Com que vaig veure que el meu cap era estrany, vaig pensar que havia de fer alguna cosa cap enfora i vaig començar comunicació audiovisual.

—Té un punt terapèutic, la vostra feina?
—De salvació, directament. Si molta gent d’aquesta feina no fes això, no sé què farien, però estarien molt fotuts… [Riu.]

—Com vau començar?
—Van obrir RAC1 l’any 2000 i vaig començar amb en Santi Villas, en Marc Giró i la Thais Villas, com a redactor. Després vaig anar a La columna, amb la Júlia Otero, i després va venir Caçadors de paraules, Bocamoll, OIK mentns?…

—Què us recorda més, la gent?
—Els dos hits són el Mindundi i Caçadors de paraules.

—Com va néixer el Mindundi?
—De casualitat. En Toni Soler em va portar al Polònia perquè havia fet coses amb ell a Minoria Absoluta. En un dels gags d’en Cesc Casanoves fent de Ferran Adrià, hi sortia un ajudant, que no tenia ni nom. Em va dir: “Mindundi, vine aquí!”, i se li va quedar. No havia de parlar, però em vaig inventar aquesta manera de parlar com ell, i al gag següent el personatge ja tenia nom i veu.

—Anant al present, heu estat cinc temporades presentant Estat de Gràcia a Catalunya Ràdio, però aquest darrer estiu us van dir que el programa s’acabava. Com ho heu viscut?
—M’ho vaig prendre bé. Els projectes tenen la vida que tenen i que continuïn o no depèn de moltíssimes coses. Vam fer una molt bona feina i vam ser-hi en els anys més increïbles: el referèndum, el judici, la repressió, el Glòria… Mai no s’han fet tants programes especials com en aquests darrers cinc anys, els tres primers anys treballàvem deu o onze hores diàries. I, alhora, vam fer entreteniment, mirant de posar-hi cultura i a vegades oblidant l’actualitat. T’havies d’adaptar a allò que hi havia al carrer per a incidir-hi o fugir-ne, ser una mena de psicòleg o sociòleg per veure què creies que necessitava la gent, ha estat brutal.

—Ara presenteu el podcast La família, també de Catalunya Ràdio i també amb Oye Sherman i Juanjo Sáez.
—És una altra pel·lícula. Trobo a faltar el pols del carrer, però quan era allà trobava a faltar de treballar menys hores! [Riu.] Ara és una altra lliga, tenim un tema en concret, que és la família, i fem entreteniment pur, sense estar lligats a l’actualitat. L’esperit de barrejar cultura i entreteniment també el tenim, perquè som els mateixos.

—Què experimenteu i què en destacaríeu, de l’elaboració de podcasts?
—No està gens encotillat ni pel contingut ni per la forma. De sobte hi ha tres persones que poden fer un podcast molt especialitzat sobre cinema dels setanta en una cova del Montseny i quatre que parlen de res en concret i el programa tant pot durar mitja hora com una. És un 2.0 de la ràdio, una realitat que ja és aquí i que no desapareixerà pas.

—En la ràdio convencional, cal resumir les coses, que els espais no durin més temps que no s’ha establert… En canvi, en molts podcasts o continguts que trobes a YouTube, hi ha gent que s’està una hora i un quart xerrant d’una qüestió en concret i no passa res, sovint es consumeix i interessa.
—És més: a vegades s’acaba i penses: “Us hi podríeu haver estat més estona!”

—Sembla que a internet tot sigui immediat i ràpid, però alguns d’aquests nous formats poden anar en contra de la cultura de la immediatesa?
—Sí, té un punt de paradoxa. Tenim la idea que la tecnologia va en contra de la humanitat, i és al revés. Quan anava a la facultat hi havia la por a la idea d’internet com a sinònim de gent tancada consumint coses amb un ordinador tot el dia, fumant i menjant patates. Però la gent busca xarxes, comunicació entre persones: Instagram, Twitter, Facebook, igual que la ràdio o el podcast, són gent que busca més gent. Per tant, la ràdio unidireccional i tradicional, la de les hores comptades, continuarà existint, però combinada amb aquesta bogeria dels podcasts, que ens pot portar a llocs molt macos.

—M’agradaria acabar demanant-vos per un afer de què darrerament es parla molt: la salut mental. En una entrevista, vau dir que teníeu un problema de salut mental i que feia temps que us el tractàveu.
—Trobo que n’hauríem de parlar més, d’aquestes coses! Tal com comentava abans, de tota la vida que havia notat que el meu cap anava cap a una altra banda i que hi havia coses que els altres feien d’una altra manera. El meu cap tenia un seguit de moviments, obsessions i emocions que veia que no encaixaven. Com que en aquella època no es parlava gaire de salut mental, em pensava que era jo, que havia de fer esforços i més esforços per a encaixar. Era tan esgotador que vaig investigar i vaig entrar al món de la psicologia.

—Què us van dir, els experts?
—Que hi havia alguna cosa que els semblava crònica relacionada amb la fòbia social, les relacions, que la serotonina no acabava de fluir bé. Em van ajudar i va ser un canvi tan gran! De ser una persona que no sentia gens l’encaix vaig passar a ser gairebé normal. És com posar-se unes ulleres, quan te les poses i hi veus bé, dius: “Ostres! Ara sí!” El problema més gran no ha estat mai el fet de tenir-ho o no, sinó el fet de no saber-ho, i això té a veure amb no parlar-ne i amagar-ho. Quan ho vaig passar més malament va ser en l’època en què no es parlava d’aquestes coses.

—Us van donar algun diagnòstic concret?
—La qüestió psicològica i psiquiàtrica sempre és complicada perquè no tenen proves empíriques, no és com si en una radiografia et veuen un os trencat. Et diuen que creuen que tens una disfunció en la regulació de la serotonina, però en el meu cas no tenen una etiqueta tancada per dir que tinc alguna cosa en concret. Respecte del tractament, sempre he combinat teràpia i medicació, i m’ha anat genial. La medicació ajuda, però si no fas teràpia, no ho solucionaràs del tot.

—Aquestes qüestions de fòbia social de què heu parlat contrasten molt amb la imatge que es veu a la televisió: sociable, alegre, xerraire…
—Sí. Això demostra que, encara que tinguis un problema mental, ets funcional, sobretot si t’has tractat. La part d’exposició pública i de relació social la practica molta gent que treballa en aquest món perquè et permet de posar-te a prova cada dia.

—Alguna vegada heu parlat de la tirania de la felicitat i de l’obsessió per sentir. Us ha afectat d’alguna manera?
—Sóc extremadament sensitiu i aquesta tirania és horrorosa. La meva generació s’ha menjat aquesta cosa de “sigues feliç”, “sigues tu”, “sigues autèntic”. La generació dels meus pares encara no la tenia tant, vivien de la cultura del sacrifici. Es va passar a aquesta cosa exagerada, neoliberal, del “troba’t a tu mateix”, que ens hem menjat amb patates i ens ha fet mal. De sobte, ens hem tornat mandrosos i ociosos, hem buscat la felicitat en els objectes i no en les persones, hem perdut de vista que dues hores de lleure no tenen per què ser més bones que dues hores de feina ben feta… Ens hem perdut en tot això i ho hem d’anar recuperant. Ara, dic això de la meva perspectiva, però la realitat de la gent jove és una altra, perquè no és que no tinguin temps per al lleure, és que no tenen ni diners… Torna a haver-se instal·lat la cultura del sacrifici.

—Potser ara hi ha una suma desafortunada de totes dues coses: has de treballar molt i realitzar-te a través de la feina, però també gaudir molt i fer moltes activitats de lleure.
—És clar, però en general hem d’eradicar la tirania d’haver de ser feliç constantment. Jo directament em nego a parlar de felicitat. La trauria, aquesta paraula, perquè és massa grossa. Et fa la sensació que ha d’estar instal·lada en tu per sempre. És absurd. Com pots ser feliç tota l’estona? Podries estar trist tota l’estona? No. Doncs és així de senzill.

—És una obsessió egocèntrica, també?
—Absolutament, individualista. Hem perdut de vista el grup, que és allò que ens dóna una pau que no trobem per nosaltres mateixos, per més que la busquem.

—En el vostre cas, ser pare us ha ajudat a combatre-ho?
—Sí, perquè, a part de l’amor que sents, tens una obligació molt bèstia que et fa tocar de peus a terra i arromangar-te cada dia i dir-te: “On vas, flipat? Que la vida també són bolquers, escola…” Són moltes coses petites que te’n fan adonar, i és genial. La gent de la comunicació, en general, està grillada, però la gent de la comunicació sense fills encara més!