Roger de Gràcia: “Cada relació social era com fer una cursa de cinc mil metres”

“Dins meu porto un vent. Un vent interior. Un vent estúpid com ho són tots els vents, que vénen del no res, que no saps detectar on neixen ni on moren.” Així descriu Roger de Gràcia (Barcelona, 1975) les sensacions que ha tingut molts moments de la seva vida arran de la fòbia social crònica que té. Tot i que, com a actor i periodista, això pugui semblar paradoxal, la mirada dels altres sovint l’ha dut a obsessionar-se, menystenir-se i autoanalitzar-se moltíssim, i ha arribat a tenir crisis molt greus. Ara ha decidit d’explicar-ho fil per randa a Digue’m boig (Columna), un llibre en què narra tota la seva història i explica que el fet d’haver posat un nom a allò que li passava el va ajudar a començar a reconstruir-se.

—El dia que vau fer deu anys us vau adonar que alguna cosa no anava bé. Què va passar?
—Em van fer una festa d’aniversari, la típica en què has d’estar content, et treuen un pastís i hi ha tota la família. Aquell dia, tenia la sensació que veia coses que no hauria de veure, com si tingués una mirada d’adult. És com si veiés els meus pares i avis per dins, com una mena de visió. Els veia el patiment i la part amagada. Però jo no volia veure allò, volia ser un nen feliç. No volia veure que el meu pare treballava massa o que la meva àvia estava amargada pel que fos. Això em va passar més vegades i cada vegada tenia més sensibilitat per a veure com estava la gent. Em causava angoixes i va ser el principi del distanciament amb els altres.

—Parleu també de certa tendència cap a la tristesa.
—Sí, el diagnòstic és el de fòbia social crònica, però un diagnòstic psiquiàtric i psicològic és difícil de fer, perquè no te’l fan amb una radiografia en què veus que tens un os trencat. La fòbia social crònica pot ajuntar-se amb hipersensibilitat, TDAH, TOC… La hipersensibilitat m’ha fet estar molt pendent de la mirada de l’altre, de si em jutja o no, i això m’ha dificultat les relacions.

—En el dia a dia, en què consisteix?
—Tot et costa molt. Si aquesta trobada l’haguéssim fet en una altra època de la meva vida, hores abans hauria tingut suors fredes i fins i tot m’hauria plantejat de no venir buscant alguna excusa. Al final, hi vindria obligat i faria el que podria, però estaria esgotat en acabar, perquè m’hauria passat l’estona pensant com em mira la persona, com respira, què diu, si li faig gràcia o no, si li caic bé o malament… Cada relació social era com fer una cursa de cinc mil metres, era esgotador. Me n’anava a dormir pensant que l’endemà tot aniria bé, però m’aixecava i tot continuava igual.

—Amb quines estratègies ho vau anar encarant?
—Primer, em frustrava i em preguntava si no li passava a ningú més. Fas l’esforç d’estar bé fins que t’adones que funciones amb un llibre d’instruccions diferent i llavors jugues amb les cartes que tens. L’humor m’ajudava molt, perquè em feia la sensació que fent riure els altres encaixava. I la comunicació també m’ha ajudat molt, perquè l’escenari és un lloc on tot està molt més controlat, la mirada de l’altre la tens a la teva disposició i no se t’escapa tant.

—Amb una fòbia social crònica, la vostra feina sembla complicada. Sempre heu encaixat bé l’exposició pública, malgrat tot?
—No he entès mai com pot ser que a la vida les coses m’afectin tant i, en canvi, tot això que comporta la feina no m’atabali gens. Crec que en la feina he tingut confiança sobre què sabia fer i què no, en canvi, a la vida anava a les palpentes. Tenia tantes ganes de fugir de la vida normal que pujar a l’escenari era molt millor.

—Tot va canviar quan vau rebre el diagnòstic. Què va implicar?
—La pressió i l’angoixa van baixar a la meitat. En el moment anterior al diagnòstic tenia una crisi molt grossa i la meva mare em va dir, prou, cal buscar ajuda. I el diagnòstic va ser l’alegria màxima, un cel que s’obre després de vint anys encapotat. No és la salvació, però és el principi per a treballar en bones condicions. Conèixer, saber, és un alliberament.

—Us havíeu sentit molt culpable.
—Pensava que era culpa meva perquè no hi posava prou voluntat, que era jo que havia de solucionar-ho. Quan et diuen “no, si no ets tu”, és meravellós. I comences a treballar, perquè el diagnòstic i les pastilles van bé, però has de picar molta pedra, canviar vicis adquirits i maneres de fer, perquè ara ets una altra persona. Has de reaprendre a relacionar-te amb tu i amb els altres, encara que no curis del tot la ferida. I ara la meva segona fase vital és millor que la primera. A la gent no li agrada fer anys, i a mi em fa una il·lusió que em moro. Abans em feia molta mandra, viure, i ara em fa molta il·lusió, perquè estic bé. Hi ha dies difícils, però la base és molt millor.

—Que el vostre trastorn sigui crònic no vol dir que sempre estigueu malament.
—Exacte, ara està controlat. Ara, si deixo de prendre les pastilles, cosa que he fet dues o tres vegades, al cap d’una setmana ja noto símptomes: suors fredes, no poder aguantar la mirada als altres, el cap disparat pensant què acabo de dir… Un bucle total d’autoobservació màxima. Amb la medicació tens uns mínims, jo ara no tinc grans crisis. Tinc crisis de persona normal, però que la vida és una merda i em vull morir fa molts anys que no ho penso, al contrari.

—Dieu que sou com un diabètic de cervell i que la medicació us regula els nivells de serotonina. És només químic?
—No ho sé, però sí que és veritat que amb una cosa física, com problemes al fetge o diabetis, avui dia no ens ho plantegem, però sí que s’ho plantejaven fa segles: que si eren mals esperits, mals humors… Ara això ho tenim naturalitzat, però del cervell, que també en sabem moltes coses, encara hi ha una part fosca. No dic que la medicació sigui la salvació, que no hi hagi gent que no li costi trobar-ne l’adequada, que no hi hagi addictes… Només dic que en molts casos funciona. Vaig provar moltes coses abans: respiració, ioga, herbes… I la medicació m’ha funcionat.

—Abans d’aquest canvi, expliqueu que vau arribar a tenir pensaments suïcides, molta hipocondria, que havíeu arribat a utilitzar el sexe com a via d’escapament…
—La hipocondria, el sexe o la passió desmesurada per la música tenen a veure amb el fet de patir això, perquè són maneres de salvar-me o de fugir, d’amagar-me o de curar-me les ferides. Igual que l’humor, el sexe és un moment de plaer on l’altre està per tu i tu estàs per l’altre, amb una comunicació i una entesa que en altres moments de la vida no tens. Aquest plaer de connectar amb una altra persona és tan gran que quan acaba i tornes a la vida normal, on no connectes, busques desesperadament repetir-ho i et pots convertir en un addicte.

—I la hipocondria?
—Té a veure amb el fet que el meu cervell funciona tan ràpidament i m’analitzo tant que gairebé prefereix tenir una malaltia inventada que estar pensant tota l’estona, cosa que és esgotadora. Llavors em deia, “el que et passa és que no respires bé”. I començava a pensar com respirar, em mirava i tornava a mirar-me… I així passava hores. I quan desapareixia un símptoma, n’apareixia un altre, amb aquest tema no aconseguia no tenir res mai. Per exemple, fa dos anys o tres que em noto un problema a les dents, com una pressió. He anat a tots els metges i em diuen que no tinc res…

—Comenteu que vau arribar a tocar fons. Com va ser i què va canviar llavors?
—Ho necessitava, vaig trigar massa. La meva mare em pregunta per què no ho vaig dir abans, i jo també m’ho pregunto. Però, per què la gent que patia segons quines coses del cap no ho deia? La pressió del moment no et permetia de parlar o mostrar-te dèbil. Si ja estaves molt tocat, era perdonable, es feia una gran separació entre els qui es consideraven boigs i els qui no. I es permetia que fossin boigs els que tenien una vena artística: Dalí, Van Gogh… Però la gent normal no podia tenir aquest punt de bogeria. I si no estaves molt tocat, depenia de la teva voluntat. Si no estaves bé, és que no feies prou esforços. I vas aguantant fins que la ferida potser és massa gran, la relació amb els pares s’ha complicat o, fins i tot, arribes al suïcidi.

—Impacta el moment en què expliqueu que, quan toqueu fons, fins i tot el vostre pare, que no havia dit res, trenca aquest silenci.
—Sí, la relació amb els pares de la meva època no era tan freda com la de la generació anterior, però sí que era un punt distant, no es parlava d’emocions. En el moment de la crisi més grossa, la distància emocional amb la meva mare és gran, però amb el meu pare, molt més. La figura del pare era més freda i dura. En aquell moment, el meu pare es va treure la cuirassa per ajudar-me, es va despullar i va dir, “t’estimo infinit, fes el favor de no fer cap ximpleria perquè faig el màxim per cuidar-vos, encara que sigui des del silenci i des de la feina”. Va ser revelador per a recomençar.

—Demostra que és important parlar d’emocions a casa.
—Sí. Quan vaig dir a la meva mare que escrivia el llibre, una de les primeres coses que em va dir va ser, “potser et suposa un problema professional, potser t’etiqueten”. Ja n’hem parlat, i la mentalitat d’ara és una altra, però l’automatisme de la seva generació és aquest. La generació del meu fill ja parlen d’emocions des de molt petits, a l’escola. A vegades se’n cansa i em diu, “n’estic fart, de parlar d’emocions!”. Ja trobarem el punt mitjà…

—“La vostra època era la de la discreció, la nostra és la de l’exhibicionisme”, dieu. S’ha banalitzat una mica la qüestió?
—La gent ara als bars parla d’angoixa, d’ansietat, del seu psicòleg… Això té molts beneficis i també el risc de banalitzar-ho, de sobremedicar, de dir que t’angoixes quan potser no t’angoixes i llavors no veus la diferència entre una angoixa de debò i un petit atac d’estrès… Però és molt millor això que d’on veníem: “No caminis per allà, que hi ha el sanatori.”

—Parleu d’una tendència general a defugir la tristesa. No sé si el “fora la mandra”, que expliqueu que la vostra mare sempre repetia per a sentir-se enèrgica, té una mica a veure amb el típic “no estiguis trist” que es diu a una persona que ho passa malament.
—La sensació abans era que no podies estar aturat, i menys a Catalunya, aquest país de treballadors… Amb el “fora la mandra” tenia la sensació que em deia “no estiguis trist”, “no siguis melancòlic”. Et feia sentir una mica culpable, però és filla del seu moment… I ser molt intens, tant en negatiu com en positiu, espanta una mica la gent. Potser no volen sentir-te parlar gaire estona sobre un grup que t’agrada molt… En general, tenim poca capacitat d’escolta i molta pressa per a parlar de nosaltres, tothom intenta de colar el seu missatge. Quan has viscut esperant que l’altre t’escolti de manera exagerada, com jo, t’adones que escoltar l’altre pot ser un bon exercici, et treu de tu mateix. Ens fa la sensació que parlant i pensant sobre nosaltres trobarem la felicitat, i la trobarem quan sapiguem estar més connectats amb els altres.