Roger Coma: “L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors”

Després d’una dilatada carrera d’actor, el polifacètic Roger Coma (Barcelona, 1976) s’atreveix ara amb els monòlegs a No ho hauria de fer, un espectacle d’humor que interpreta a El Molino de Barcelona i que té com a punt de partida un discurs en un enterrament.

Parlem amb Coma sobre aquesta nova aventura i la seva relació amb l’humor, però també sobre més àmbits de la vida: la seva trajectòria, la sèrie Com si fos ahir, la preocupació pel català i els projectes teatrals en què treballa.

—Vau estrenar l’espectacle al Cruïlla Comedy. Com va ser defensar un text còmic fet per un mateix?
—És un text a mig camí entre el monòleg còmic i el teatre. No és un reguitzell de temes com una llista de supermercat, sinó que tot serveix a una causa última, a una narrativa. A més, hi ha un component de teatralitat, un artifici dramatúrgic i una estructura artificial ben definida que fa que m’hi senti còmode i no enganyant ningú.

—Com sorgeix la idea?
—És una cosa que ja feia temps que volia fer, però l’Oriol de Balanzó n’és el culpable. El germen sorgeix a la pandèmia, però es va quedar allà perquè treballo bastant i no tinc gaire temps. Em calia una mena de pistola al clatell. I ell me l’hi ha posat i li ho agraeixo.

—Necessitàveu una empenta?
—Crec que només treballo sota pressió, com tanta gent. Els autoencàrrecs són ideals, però has de ser d’una matèria gairebé paranormal perquè et funcionin si no hi ha una necessitat alimentària. O tens vint anys i necessitat de demostrar qui ets, o en aquesta edat meva, que frego els cinquanta, la vida ja és prou interessant per a no haver-te de tancar en una habitació buscant idees…

—El punt de partida del monòleg és un discurs en un enterrament. Per què?
—Exerceix de metàfora de totes les coses protocol·làries que hem de fer a la vida, que no volem. En definitiva, el 99% de les coses. Passa molt en la meva feina, que arriba per encàrrec. Sovint un text no et commou, però has de fer que commogui artificiosament. Així, agafant l’excusa d’un difunt amb qui no tens cap vinculació emocional, faig la metàfora que a la vida tot és com sortir a un escenari a fer el que sigui. Com aquell somni tan recurrent en els actors de trobar-te en un escenari sense text, sense saber-te el paper i sense haver assajat; i haver de salvar la situació.

—Això us ha passat mai a la vida real?
—Sí. Els blancs a l’escenari passen. L’únic interès que té anar al teatre és veure fracassar els actors. Això és allò que el fa més interessant per a l’espectador i allò que el diferencia de l’audiovisual. Aquest pànic. Veure que són trapezistes sense xarxa i saber que es poden estampar en qualsevol moment. En canvi, el monòleg còmic (stand-up comedy) és diferent. Et permet de ser més tu. No està tan construït, no és tan artificial. Les idees no apareixen d’una manera tan dictatorial.

—Fent una comparació, el teatre seria una partitura de Mozart, que ha de sonar perfectament afinada, i la comèdia seria el jazz, que té una base, però deixa fluir la improvisació?
—Ho dius molt bé. L’espectador de stand-up demana això, que siguis molt genuí. O que els ho facis creure. En canvi, en el teatre hi ha la distància terapèutica i simbòlica d’encarnar un personatge. Aleshores, en el monòleg transito entre els dos mars. Hi ha parts més mecanitzades i parts en què em permeto fluir, malgrat que em fa molta por. Però ho forço d’una manera acotada i dins d’unes normes per a no prendre mal. Crec que si una cosa et fa por, hi has d’anar. Ho passo bastant malament fent el monòleg.

—Heu dit en unes quantes entrevistes que la majoria d’actors sou tímids. En la comèdia també passa?
—En el món de la comèdia sobretot hi ha gent profundament trista. És un vehicle de superació. Si prems permanentment l’hormona del riure és perquè hi ha un dèficit. Si vas a buscar-ho és perquè en vas coix, no?

—Aquests darrers temps, molts humoristes han tingut dificultats amb els anomenats límits de l’humor. Us heu censurat en aquest espectacle?
—Tota l’estona ens censurem i juguem amb aquests límits. De fet, els límits són el material amb què es construeix l’humor. Què t’atreveixes a dir i què no. Els límits poden no ser un col·lectiu, poden ser la teva família, la parella o pots ser tu mateix. En aquesta transgressió, en aquest guanyar una llibertat que no era permesa, és on hi ha la vibració de l’humor que nota la gent. Crec que els límits se’ls posa un mateix, malgrat que n’hi hagi de socialment acceptats.

—En quins referents humorístics us heu fixat per a construir el monòleg?
—Sabia que em faries aquesta pregunta i realment no tinc resposta. Tinc referents de tot arreu. Al capdavall, som un cúmul de gent. M’agrada molt el Nanni Moretti perquè m’agrada l’humor que no té una vocació d’acudit. És a dir, gaudeixo molt dels acudits de l’Eugenio, però gaudeixo encara més quan la situació arriba a un punt tan incòmode o distòpic que fa esclatar una riallada. Per exemple, Carlo Padial em sembla un geni perquè aconsegueix un efecte hilarant de nerviosisme en l’espectador… per pur desconcert! És un humor que deixa un pòsit. Hi ha humor que et fa plorar de riure, però després surt del teu cos. M’interessa l’humor que et col·loca en un lloc desequilibrador.

—Malgrat no haver-vos-hi dedicat mai professionalment fins ara, la comèdia ha format part de la vostra vida?
—Sempre he fet molta broma, sempre m’ha fet molt pudor parlar de veritat. He anat afinant la manera de construir una vida paral·lela, irònica, per dir les veritats però sense comprometre’m. D’aquesta manera, no se’t pot inculpar perquè no has dit allò que volies dir, però sí que se t’ha entès. Això ho he entrenat tota la vida. L’humor ha estat un vehicle sanador en molts moments de necessitat que sempre m’ha acompanyat.

—Els catalans fem servir l’humor per a dir les coses que no ens atrevim a dir?
—Clarament, sobretot en una societat tan reprimida com la nostra, en la qual fa tant pudor dir les coses pel seu nom, mostrar els sentiments sense fer-ho genèricament o adjectivant-los. Aquí el sentiment és impúdic, gairebé és un insult mostrar-te tal com ets. Ho trobo molt bonic. Per tant, l’humor és una de les poques vies que tenim per a ser nosaltres mateixos.

—En la vostra carrera, heu alternat papers humorístics amb papers dramàtics sense gaires problemes. Per què?
—Si hi penso massa, em penedeixo de moltes coses que he fet. Ara, si em poso molt planer i vitalista, penso que he fet allò que la vida m’ha demanat que fes. La vida m’ha posat davant un plat de llentilles i me l’he menjat. Moltes vegades he renunciat a tenir una mirada massa artística sobre mi mateix. He treballat l’ego i m’he dit a mi mateix: “No ets Francis Bacon!” Però després he tingut moments de dir-me: “Ets el maleït Francis Bacon!” He anat graduant aquesta balança. Cal saber-li demanar a cada cosa allò que et pot donar. Per exemple, si autoprodueixo les meves sèries, ho he de fer per les ganes que tinc de fer-les. No puc pretendre guanyar-hi diners. Si faig la sèrie de la tarda de TV3, que és fantàstica i parla de la quotidianitat d’una manera molt transversal i per a tothom, no puc pretendre sublimar-hi la necessitat de fer un treball introspectiu brutal.

—Creieu que moltes frustracions artístiques deriven de no saber fer això que dieu?
—Correcte. Quan ets jove costa. Et venç l’ànsia o l’autoengany. Llavors, vas tirant i arriba un moment en què ja és massa tard. Ja no pots construir-te un personatge perquè ja has fet massa coses. S’ha construït un personatge públic de tu mateix que no has pogut o no has volgut controlar.

—Fa temps que dieu que la situació del català us preocupa molt. Què us fa patir concretament?
—La suplantació idiomàtica. La capacitat que tinc per a expressar-me en català a Barcelona és mínima. També em fa patir veure que els meus fills van a futbol i que es construeixen un univers únicament en castellà. Em fa patir moltíssim, em causa com un dolor físic.

—Per això treballeu en català?
—Més que mai, em ressona molt ser honest i ser fidel, retornar una petita part a la cultura que m’ha fet créixer i que m’ha donat moltes coses. He rebut una educació en català de primer nivell i m’honora i em fa sentir bé aquesta sensació de donar quelcom a canvi. Em sento honest fent el text en català. En un altre moment, potser per necessitat, també ho faré en castellà. Després hi ha la gent que et diu: “Si ho fessis en castellà tindries uns cinc-cents milions de clients possibles.” I el bar d’un poble, que només té cinquanta-dos clients potencials? Hi ha cap indignitat en això? Hi ha una certa impudícia en aquesta mena de somni americà que diu que has d’arribar al màxim de tu mateix. Per exemple, si TV3 comença a fer coses en castellà per satisfer a tothom, serà un error tràgic. Hi ha algunes coses que no poden estar al servei de la democràcia o dels números. Cada cultura necessita una protecció.

—Malgrat la crisi general del català, en el camp de l’humor hi ha hagut brots verds. El Cruïlla Comedy n’és un bon exemple, però també s’han creat espais com la Sotana. A TV3 l’humor també funciona molt bé. Per què hi ha aquest contrast?
—La comèdia demana que la veu sigui molt personal i punyent. A més, la gent és molt crispada i la comèdia és un bon espai per a relaxar aquesta crispació. Objectivament, hi ha hagut una certa estratègia, però crec que la comèdia funciona perquè té una veu molt personal i la gent s’hi sent reflectida. A més, és un espai de denúncia.

—Ja fa anys que formeu part del repartiment de Com si fos ahir, la sèrie d’havent dinat de TV3. Com n’expliqueu l’èxit?
—Tenim molts bons guionistes. En el cas del Com si fos ahir hi ha un equip de guió molt bo i molt acurat. És un material que es fa per ser consumit de pressa i té un múscul que ve de molts anys enrere. Alhora, malgrat pretendre ser transversal, és punxeguda en molts moments. Les trames que es toquen i les històries estan molt ben construïdes. El guió és la base, l’audiovisual és guió. Un bon actor amb mals guions fa poca feina.

—A més de Com si fos ahir, abans ja havien triomfat la Riera o El cor de la ciutat. Per què funciona tan bé aquest format de ficció a casa nostra?
—Expliquen el nostre entorn i la gent se sent molt interpel·lada. I això ho proporciona el guió.

—Aquest cap de setmana estreneu una obra de teatre, Un menú tancat, de Jordi Casanovas, dirigida per Llàtzer Garcia. Què en podem esperar?
—Són tres homes que, cadascú a la seva manera, intenten desconstruir-se, estovar-se i vincular-se emocionalment entre ells. La vocació és explicar-ho de manera irònica i que pugui ser entesa per molta gent que ve al teatre encara amb unes cuirasses del segle XX. Tot plegat, jugant amb un espai tòxic, la cuina professional, que té uns mecanismes molt musculars. Les mares cuinaven per a alimentar els fills i els fills han agafat aquesta herència per donar una via d’expressió a l’ego d’una manera molt vigorèxica. És una comèdia que se’n va cap al drama i acaba de manera bastant amarga. Una mena de ciència-ficció emocional, si això existeix.