I de sobte, Rodoreda la punk

Molts hem vist aquests dies el desordre causat per la policia catalana i l’empresa Desokupa a la plaça de la Bonanova de Barcelona per provar de fer fora els okupes de dues finques okupades d’aquesta plaça. Una torre que no és una torre qualsevol: “Aquesta torre modernista de la Plaça de la Bonanova, ara blindada pels Mossos, ocupada fa 2 anys (…) era propietat de Jordi Gurguí i on havia passat alguns dies convidada la [seva] mare, Mercè Rodoreda”, explica Anna Maria Saludes, experta en la vida i l’obra de l’escriptora, en aquest tuit que reproduïm. Els okupes, doncs, viuen a la casa de Jordi Gurguí Rodoreda, el fill que Mercè Rodoreda va tenir amb el seu oncle i marit, Joan Gurguí.

Aquesta torra modernista de la Plaça de la Bonanova, ara blindada pels Mossos, ocupada fa 2 anys perquè requisada per okupes,era propietat de Jordi Gurgui, i on havia passat alguns dies convidada la mare, Mercè Rodoreda. pic.twitter.com/TEzPYkr8WL

— Anna,Maria Saludes Amat (@SaludesAmat) May 10, 2023

El piulet m’ha impactat perquè m’ha trobat enganxat de ple en la lectura d’un llibre que m’ha atrapat del tot, Retrat de Mercè Rodoreda (Empúries), escrit per Mercè Ibarz, amb qui comparteixo cada diumenge l’espai d’opinió a VilaWeb. La senyora Ibarz, escriptora, periodista, ha escrit una obra que em quedarà a dins, i en el record, per la manera elegant i sàvia que té d’explicar la intensíssima vida i la fenomenal obra de Rodoreda, que entrelliga amb gran mestratge i amb una humilitat que amaga trenta anys d’expertesa. Quin tros de llibre, mare de déu.

A través de les cartes de Rodoreda a Murià, de la lectura profunda i comparada de les seves obres (lectures també de les versions d’un mateix llibre i de veure què n’elimina Rodoreda i què no), i de la coneixença de les lectures europees i americanes de Mercè Rodoreda, Ibarz s’esforça a fer-nos comprendre que Rodoreda, i tants més, s’han d’emmarcar en el context europeu i explica les influències rebudes a les ciutats on van viure (de la França ocupada o de la Ginebra suïssa i més llocs). A destacar la feina ingent de periodista de Mercè Ibarz, (desenes d’entrevistes que sembla que no hi siguin, de Tísner a Camen Manrúbia, l’amiga de Rodoreda dels darrers anys, i de l’únic amic que Rodoreda fa a Ginebra) que ens permeten d’entrar en el món de Rodoreda, “la dona que no ha estat mai noia”.

Rodoreda va anar amb prou feines a escola (els pares la’n van treure perquè era en castellà segons una versió, o perquè era massa llesta i aprenia massa coses, mira tu, segons una altra), es va casar a vint anys amb el tiet i als vint-i-un va tenir-hi un fill, i va viure el matrimoni com una presó i la maternitat (oh pecat als ulls de tantíssima gent) “amb poca emoció i tendresa”. Quina punk, Rodoreda, i quanta poesia que ens reaparegui en una casa okupada aquests dies.

Rodoreda, amics, tenia la passió d’escriure i punt, d’acord amb els consells d’un Julio Cortázar, que va donar a aquesta dona elogiada per Garcia Márquez. Dona que havia conegut dues guerres, la dels tres anys i l’europea, que va deixar marit i fill enrere i que es va enamorar d’un home, Armand Obiols, un dels grans intel·lectuals de la seva generació, marcat per Rodoreda, i no al revés, segons Ibarz, contra els intents d’ampliar la influència de l’home i de rebaixar la de la dona. Un Obiols en algun punt gelós, admirat, en les cartes que Ibarz en publica, d’una dona amb talent no tan sols per a la prosa, sinó també per a la poesia i la pintura. Un geni al seu costat. I un home amb unes altres amants.

Els lligams que Ibarz fa entre la vida i l’obra de Rodoreda són lluminosos: Rodoreda va creure que la seva relació incestuosa amb el tiet tenia alguna cosa a veure amb el fet que el fill, Jordi Gurguí, acabés esquizofrènic, i tot això surt d’alguna manera a la novel·la Aloma. En el conte “Nit i Boira” es recrea la França ocupada pels nazis que ella i Obiols van viure a Bordeu, per posar tan sols dos exemples d’una de les parts substancials d’aquesta meravella de llibre. El lligam entre vida i obra és constant i Ibarz el broda.

Per a acabar un darrer elogi: Ibarz fa un exercici de periodisme seriós quan visita l’amiga Carmen Manrúbia, amb qui Rodoreda va viure mesos (no anys) a Romanyà de la Selva, i es nega a fer dues coses: a caure en especulacions sobre si Manrúbia era més que una amiga, i a tapar aquesta amistat amb moralina (a la vida tot pot ser), amistat sobre la qual haurem d’esperar a saber-ne els detalls, amb sort, quan s’editin les cartes entre elles dues o la biografia que Mariàngela Vilallonga, ex-consellera de Cultura, experta en Rodoreda, és a punt de publicar sobre Manrúbia. Fa poc Vilallonga declarava a La Vanguardia que Manrúbia sí que estava enamorada de Rodoreda; en canvi no deia pas que Rodoreda ho estigués de Manrúbia. Rodoreda, “la dona d’innocència i cor fred”, va viure a casa de Manrúbia i al cap de poc va instal·lar-se pel seu compte en una casa del costat, amb què marcava, un cop més, la seva independència i les ganes de campar lliure, un clàssic dels punks.