Rodoreda pintora

És com un còdol llançat a l’aigua que rebota i rebota fent cercles més i més amples, l’efecte Rodoreda en el present. Com a seguidora de la seva obra i els seus viaranys en la recepció per part del públic, i a risc de cansar els meus lectors, que me’n senten parlar i escriure sovint, no puc deixar de constatar-ho. Amor obliga. Aquest mes de novembre la Rodoreda regna a la cartellera barcelonina i, com el còdol que eixampla l’aigua, per tot el país. En una valuosa i original exposició i en tres interessants adaptacions teatrals.

Que Rodoreda formi part com a pintora en l’exposició “Quina humanitat?”, al MNAC, és de celebrar i aplaudir. Vol dir que la seva obra plàstica és més i més contemplada per si mateixa, no com una mena d’entreteniment de l’escriptora. Ni com un mer guanyapà, cosa que va intentar, treballant a fons, però cap de les dues exposicions que tenia emparaulades el 1957, a París i a Barcelona, no es van fer: a la capital francesa, la sala Mirador dels exiliats catalans va tancar, i a la capital catalana, tampoc no va rutllar. Rodoreda es va dedicar a la pintura amb intensitat el 1953 i després poc o molt, però la literatura, la novel·la, era el seu nord i la pintura se’n va haver d’apartar.

Anem al present. No és el primer cop que la trobem en el marc de l’art internacional europeu. Ja era a l’exposició d’ara fa set anys “Fi de partida. Duchamp, els escacs i les avantguardes”. Aquella va ser una expo, centrada en l’estètica polivalent i engrescadora que els escacs representen, en què el curador, el gallec Manuel Segade, actual director del Reina Sofía madrileny, proposava una lectura inèdita de la història de les avantguardes des del 1910 al 1970. Les dues pintures de Rodoreda incloïen el tauler negre i blanc en el terra per on es movien personatges llunyans, a la manera de Giorgio de Chirico, però no eren de les més personals seves, sinó provatures d’aprenentatge que, ben treballades, podrien haver estat també decoratives i provar fortuna al mercat si les hagués pogut exposar.

L’exposició del Museu Nacional és tota una altra cosa, molt més incisiva. Les dues obres seves fan bona l’exclamació de Rodoreda el 1953 quan escriu en una carta: “Ja tinc un estil i un món.”

Responen amb eloqüència callada, amb els pocs mitjans disponibles llavors, en aquell París posterior a l’ocupació alemanya, a la pregunta que formula l’expo curada per Àlex Mitrani, conservador d’art contemporani del MNAC: quina humanitat van deixar les guerres europees del segle passat? El collage que acompanya aquest article compon amb tres figures un món esquemàtic d’individus sense cara, la identitat perduda, que es comuniquen, potser, amb el fil desvalgut d’una ratlla de llapis en feble i insegura ziga-zaga. No us perdeu aquesta exposició, densa, dura, emocionant, més encara en aquests temps de tanta guerra. Ens diu que l’art salva l’inexpressable.

Mentre no podia encara escriure novel·la, Rodoreda va pintar. Havia assajat abans amb l’escriptura els temes que pintaria, a Bordeus, amb contes tan expressius i avançats en la literatura de postguerra europea i americana com “Nit i boira”, sobre els camps d’extermini. La literatura li alimentaria la pintura, que, al seu torn, li donaria més eines expressives per a afrontar després, ja a Ginebra, les novel·les que ni a Bordeus ni a París no li sortien.

Per acabar: quines coses Rodoreda més passen aquest novembre? La plaça del Diamant al Teatre Nacional, el retorn a partir de dijous dia 9 al Teatre Gaudí de Rodoreda en el triangle de París, que també inclou pintures rodoredianes, i, fins diumenge de la setmana que ve, dia 12, al Teatre Lliure, una iniciativa jove prometedora, El dia que vam matar els llops, escenificació del meravellós conte “Carnaval”. Rodoreda en expansió.