Rodoreda i Obiols a la zona grisa de la Segona Guerra Mundial

La línia Maginot ha estat un fiasco. Els plans defensius del govern francès han fracassat i el mateix gabinet s’ha traslladat a Bordeus, on acabarà cedint plens poders al mariscal Pétain per entaular un armistici amb els alemanys. La drôle de guerre ha acabat tenint un final dramàtic. L’ocupació nazi de França és un fet. Aquells dies de juny de 1940, milers de francesos fugen cap a la dita Zona Lliure, governada des de Vichy, sota els bombardaments dels stukas alemanys i l’exèrcit ocupant que els estalona. Els trens han quedat blocats, i les carreteres i camins s’omplen de cotxes, carros, cavalls i bicicletes. La majoria, però, fuig a peu. Com l’escriptora Mercè Rodoreda, que en deixaria testimoni al conte Orleans, 3 quilòmetres: “La carretera era plena de gent, que no sabia on anava. Passaven carros curulls de mobles, de gàbies plenes d’aviram assedegada i famolenca, de matalassos, d’estris de cuina, d’eines de treball.” Havia fugit de París el dia 12, acompanyada de qui llavors ja era el seu company, Armand Obiols, l’ex-conseller Antoni Maria Sbert i la seva secretària Maria Antònia Freixas i Pierre Berthaud, l’administrador de la Revista de Catalunya, dirigida per Sbert i on treballava Obiols.

Aquest és el punt de partida d’Ells no saben res. Cartes i contes de la França ocupada, publicat per Club Editor, conformat per tres parts ben diferents: la correspondència de l’escriptora amb el poeta Carles Riba entre 1940-1942; els tres contes inspirats en l’experiència de la Segona Guerra Mundial –Cop de lluna, Nocturn i Nit i Boira– i un estudi d’Enric Gil Meseguer, Antonio Muñoz Sánchez, Agustín Castellano Bueno i Heike M. Martínez Figueirido sobre Otto Warncke, personatge clau els anys en què Obiols –i Rodoreda de retruc– van viure la zona grisa. Uns Anys de barbàrie, com assenyala el títol d’un nou estudi que ha publicat a Empúries la filòloga Carme Arnau, editora de les Cartes de guerra i exili (1934-1960) de l’autora de La plaça del Diamant, i que també acaba d’arribar a les llibreries.

Angoixa i soledat

Rodoreda i Obiols havien deixat a Catalunya les seves respectives famílies, i havien començat una relació amorosa que va fracturar per sempre més el grup d’intel·lectuals exiliats instal·lats al castell de Roissy-en-Brie, abans que fos desallotjat. Després de l’èxode, la parella s’instal·là a Lemoges, dins la Zona Lliure, on va quedar aïllada, sola, sense protecció ni recursos. La història els oferia un nou revés. El govern de Vichy va obligar tots els estrangers entre divuit anys i cinquanta-cinc a incorporar-se a companyies de treball, i Obiols va ser mobilitzat. Ho explica la mateixa Rodoreda en carta del 8 de juny de 1941 a Riba: “Fa uns quants dies, l’Obiols va rebre un avís del Comissariat Especial convocant-lo per al dia 5 a dos quarts de deu del matí. Es va presentar a l’adreça que li deien i se’l van quedar detingut per a enviar-lo a una companyia”.

Començava una correspondència angoixant, en què l’escriptora compartia amb l’autor de les Elegies de Bierville, com feia mans i mànigues per intentar d’aconseguir un millor destí per al seu home, que treballava en una pedrera “com un forçat”, com el que podria representar una “ferme”, una granja, prop de Llemoges. Tampoc va ser possible traslladar-se a Amèrica. Sense sort, Obiols fou enviat a una companyia de treballadors de la zona ocupada, a Bordeus, des d’on li escriu: “Bé, encara no sabem res. Sembla que demà al matí arribarà la comissió alemanya que farà el darrer triatge. He fet una darrera gestió: he parlat amb un dels oficials francesos que hi ha ací, i hi ha, encara, una possibilitat de quedar-me. No molt sòlida, val a dir, però no del tot negligible. Com que segurament demà sabré una cosa o altra, no vull fer més conjectures. Esperem”. I afegeix: “He anat pensant molt, estimada, en aquesta nova situació. És terrible, però com més va més crec que no és irreparable. Si vaig a la zona ocupada possiblement podrem trobar una solució o altra. Jo tinc una imaginació una mica massa lògica o geomètrica, i la realitat és sempre molt més matisada –o almenys més descordada. Tinc molta confiança, fins i tot preveient el pitjor. Faig un esforç per no perdre la paciència. Sofreixo molt pensant en tu: no et desesperis estimada; mira de superar la depressió, la sensació de soledat…”

Obiols, col·laboracionista?

L’any 2010 es van publicar les cartes d’Armand Obiols a Mercè Rodoreda, editades per ls Fundació La Mirada. Hi figurava un nom no identificat, Otto. Ara sabem que era Otto Warncke, també conegut com a José Maria Otto o Papà Otto, nascut a Hamburg l’any 1897, arribat a Barcelona fugint de la Primera Guerra Mundial, que l’havia enxampat a la colònia alemanya de Camerun, i adaptat plenament a la vida catalana. Tant, que va lluitar com a soldat republicà a la guerra del 36-39, va marxar a l’exili, va ser internat a Argelers i va acabar incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers. Amb l’ocupació, va acabar convertit en intèrpret de l’Organització Todt, creada per l’enginyer Fritz Todt, ministre d’Armament i Municions del III Reich, i va acabar esdevenint el responsable del reclutament de refugiats espanyols per les grans infrastructures militars nazis a la França Atlàntica. Gràcies a la confiança de les autoritats nazis, va acabar aconseguint que la vigilància i l’ordre quedessin sota la seva responsabilitat i dels mateixos refugiats espanyols, per a qui va esdevenir un personatge protector i paternal. D’aquí el sobrenom. “Un d’aquests personatges ambigus de les revolucions i de les guerres que faran camí en aquesta altra ambigüitat oficial, la de l’ocupació nazi i la col·laboració francesa”, com escriuria Mercè Ibarz al seu darrer Retrat de Mercè Rodoreda.

Arran d’un intent d’evasió, Obiols havia estat detingut i internat al fort du Hâ, on va ser apallissat. D’allà va passar a ser un refugiat més de la caserna Niel, que Otto gestionava, i, segons sembla, va ser aquest qui el va incorporar a les oficines, el büro, del Lager Lindemann, també conegut com a Lager Espanya. Allà, “el seu treball en l’oficina d’estrangeria va ser prou eficient, fiable i sistemàtic perquè al cap d’un any i mig en fos el responsable. S’ocupava dels moviments de mà d’obra i de l’ordre. En últim sentit, és qui el dirigia”, resumeix l’editora Maria Bohigas. Vol dir, doncs, que Obiols va ser un col·laboracionista?

“Abans de córrer a penjar un nom com el de col·laboracionista, cal fer-se càrrec de què és el que porta una persona a prendre unes determinades decisions. I com aquestes tenen conseqüències”, assenyala Bohigas sobre aquesta acusació a la qual es va enfrontar en un article pioner la biògrafa de Rodoreda Montserrat Casals. “L’Obiols va treballar bé, va complir la funció que se li havia encarregat, i va aconseguir protegir-se de les conseqüències de la guerra. No va ser ni un sabotejador ni un agent doble”. Per a ella, col·laboracionisme és un terme només atribuïble als qui, sense que tinguin res a perdre ni els perilli la vida, lliurement, decideixen col·laborar en l’esforç d’aniquilació de l’enèmic, com va fer el govern del mariscal Pétain i el seu primer ministre Laval, amb instruments com la Milícia. El cas és que, com assenyala Arnau, Obiols ni va ser represaliat –va continuar treballant durant un temps pel Ministeri de Treball francès– ni va perdre les relacions amb polítics i escriptors exiliats. Acusacions inconcretes de “col·laboracionisme” com les que Marta Pessarrodona atribueix a Joan Oliver i Xavier Benguerel –que l’anomenaven amb l’epítet masclista de “Rodoredo”– a banda.

La zona grisa

Fa trenta anys, l’enyorada Montserrat Casals ho escrivia amb clarividència, tot prenent Primo Levi com a referència: “Com en una situació extrema un home pot continuar sent un home, sense caure en l’ambigüitat? Com considerar i comprendre l’ambigüitat certa d’Obiols? D’una banda, acceptant que molts d’altres intel·lectuals catalans també es trobaven en aquesta ‘zona grisa’ de privilegi de què parla Levi i ben segur que amb una categoria més alta. De l’altra, repensant els fets d’aquesta història amb uns altres criteris, amb unes altres intencions i utilitzant un vocabulari que rebutjarà aquella preferència que tenen els herois per l’ideal enfront del que és real, per l’abstracte en detriment del tangible.” I afegia: “Fidelitat, coratge, esperit de sacrifici, la mort honorable… que defensen els herois, només tenen davant seu termes oposats: traïció, covardia, benefici, vida deshonorable. Blanc i negre, nosaltres i els altres. La dignitat humana es mesura individualment, per no caure en l’individualisme.” La realitat és que l’Organització Todt tenia un gran nombre de treballadors voluntaris, reclutats entre els refugiats peninsulars, pel sou i les condicions que oferia en un moment en què ningú sabia el tomb que agafaria la guerra a partir de la desfeta nazi al front de l’est.

Són uns temps que, com recorda Arnau, Rodoreda va viure amb angoixa, però també amb la consciència de viure la història. De fet, havent enllaçat la guerra del 36-39 amb la Segona Guerra Mundial, l’escriptora va viure una dècada d’aflicció absoluta, que va tenir conseqüències tant per la salut d’ella com per la d’Obiols, malgrat els privilegis que podia obtenir Obiols de la seva posició dins el sistema de l’Organització Todt. Una experiència que, malgrat tot, Rodoreda no va voler esborrar. Com recorda Bohigas, va destruir bona part de les cartes d’Obiols, com explica en carta al seu editor Joan Sales, però en va deixar les de Bordeus, quan ja sabia que els seus papers eren importants i havia decidit nomenar com a hereu literari l’Institut d’Estudis Catalans. Sobre aquells anys a la zona grisa, “en va deixar rastres clars per a qui els volgués veure. Com tots els europeus de l’època”. Potser haurem d’esperar la biografia que escriu el president Quim Torra sobre el Bartleby Obiols per acabar de treure’n el trellat.

Les conseqüències de viure la història amb majúscules

A l’epíleg a la darrera edició de La mort i la primavera, Arnau Pons interpretava aquesta novel·la inacabada de Rodoreda com una conseqüència de les experiències d’Obiols a l’Organització Todt, en aquesta ambigua condició de refugiat i responsable alhora. Parlava explícitament d’expiació. Carme Arnau, al nou volum, rebutja aquesta clau interpretativa: “S’ha especulat sobre el complex de culpa de Rodoreda per la implicació en la deportació de jueus sense que res ho justifiqui.” La veritat és que, amb l’alliberament, Rodoreda escriu contes frenèticament. Si abans de l’exili un editor li havia recomanat que abans d’escriure visqués, ara amb l’experiència de la història amb majúscules que se’ls havia emportat com un temporal no parava d’escriure contes inspirats en allò que havia viscut sota l’ocupació. Com rebla Bohigas, “l’exili i el cataclisme de la guerra la va posar en una situació vital i artística similar a la d’una Irène Némirovsky“.

Cop de lluna és el relat d’un refugiat que és enviat a treballar a la granja d’un pagès llunàtic i gasiu, mentre Nocturn relata el desventurat malentès que porta un professor català exiliat, amb tres fills marcats per l’experiència de guerra i un quart a punt de néixer, a ser detingut: “A la cantonada el pujaren dalt d’un camió. I amb un gran terrabastall tot desaparegué per sempre carrer enllà, engolit per la nit i el silenci.” “Nit i silenci”, com Nit i boira, el tercer dels contes aplegats al volum i del qual també s’ocupa Arnau al seu llibre. El títol fa referència a “Nautch und Nebel”, un decret de 194 que permetia deportar del territori francès presoners cap als camps de concentració alemanys. Sempre tan refinadament cultes, els nazis havien pres el terme del nan Alberich de L’or del Rhin de Richard Wagner, que el fa servir per esdevenir invisible. Com ell, els presoners havien de dissoldre’s a la nit i la boira, i Nit i boira va ser el títol del relat de Mercè Rodoreda, que preludiava en deu anys el film documental del mateix títol d’Alain Resnais.

Van ser els records de Berthaud, que després de la fugida havia entrat a la resistència, havia estat detingut per la Gestapo i, finalment, deportat al camp de Dachau, la matèria primera a partir de la qual Rodoreda va escriure aquest relat pioner de la literatura concentracionària, segons ha indicat Maria Campillo. “Després de l’alliberament, tots els escriptors europeus escriuen sobre els camps. I Rodoreda també”, destaca Bohigas, que s’afanya a precisar que el relat no té res a veure amb les experiències d’Obiols a l’Organització Todt. “Ell hauria de veure passar jueus pel camp Lindemann, però no podem dir res sobre què sabia o no sabia del destí d’aquests jueus. Més aviat podem creure que no sabia quin final els esperava als camps d’extermini de Polònia”. El protagonista, que en forma de monòleg parla des del lager, explica la data de la seva detenció –13 de març de 1943, “sis dies de presó francesa, set pallisses fins a la sang”– i es pregunta: “Com has pogut aguantar fins avui? N’hi ha que volen salvar-se, i això els salva. N’hi ha que pensen que un dia sortiran i això els salva també. Sortir d’ací, per què? N’hi ha que volen sortir per continuar. Si fos resistent o comunista… Però no sóc comunista ni he fet mai res: no he ajudat a fer volar cap tren ni he passat mai cap consigna. Potser ni els he odiat. Per això els primers dies se’m feia més dur.” Per a Arnau és clar: “Si ets una gran novel·lista, no cal haver viscut l’experiència dels camps per escriure’n.”

Finalment, sobre l’efecte en la literatura de Rodoreda d’aquestes experiències, Bohigas s’afanya a dir que són els lectors de Rodoreda els qui han de respondre a la pregunta. Carme Arnau, que al seu treball destaca també la importància del relat La mort de Lisa Sperling –on a parer seu evoca el suïcidi d’una noia jueva del seu cercle d’amistats durant l’exili–, és clara: “La seva universalitat ve d’aquesta experiència profunda de baixada als inferns.” I ho exemplifica amb la seva darrera novel·la, Quanta, quanta guerra, on un dels personatges assegura: “Hi haurà guerra mentre hi hagi carn de canó”. I avui mateix, en aquesta mateixa Europa.