17.03.2021 - 21:50
Va ser al Teatro del Barrio, una petita sala cooperativa al barri madrileny de Lavapiés fundada per uns ‘indignats’ que volien un lloc on continuar les assemblees un cop dissoltes les acampades. Allí, el 17 de gener de 2014, un grup d’activistes i professors universitaris van presentar Podem. Allí van néixer el partit i l’estrella, Pablo Iglesias, fins aleshores tertulià, professor i activista, i des d’aleshores el rostre que havia de canalitzar la força política del 15-M per crear un espai espanyol d’esquerra al marge del PSOE.
I serà allí, a Madrid, que Pablo Iglesias anirà a finir la seva carrera política, set anys més tard i amb unes quantes cicatrius, reconvertit en vice-president del govern espanyol i soci del PSOE. El començament va ser prometedor: a les europees del 2014, cinc diputats sorpresa; a les municipals del 2015, unes quantes grans ciutats; a les autonòmiques, peça clau per a fer fora el PP d’uns quants governs; a les espanyoles del 2016, cinquanta-dos escons i un PSOE a mínims històrics. Però l’impuls inicial s’ha estroncat.
Ja no en queda res, d’aquella promesa d’Iglesias que si no guanyava les eleccions es retiraria de la política. El relleu al capdavant de Podem, Yolanda Díaz, ha arribat set anys més tard. I, si bé el partit és finalment al govern espanyol, no ha pas sortit bé de preu. El nucli fundador s’ha desintegrat, fins i tot amb l’escissió de Més País, el partit d’Íñigo Errejón, antiga mà dreta d’Iglesias, i l’arrelament del partit a la perifèria peninsular ha estat un procés sistemàticament problemàtic i ben sovint, fallit.
Les tensions internes i un grapat de desavinences de les direccions d’arreu de l’estat espanyol amb Iglesias han sembrat un trencadís de noms, filials i coalicions que, en la major part de parlaments autonòmics ha condemnat Podem i els seus satèl·lits a la marginalitat.
Andalusia, la ruptura més agra pel centralisme d’Iglesias
Andalusia és tal volta on el cisma s’ha fet més aparatós. La dirigent regional era Teresa Rodríguez, provinent d’Esquerra Unida i adscrita al sector anticapitalista de Podem. Rodríguez, que havia estat la mà dreta d’Iglesias en la seva candidatura a les europees del 2014, se’n va anar distanciant a poc a poc perquè Iglesias era renuent que Podem hi tingués una marca pròpia, a la manera de Catalunya en Comú al Principat, amb un grup parlamentari al congrés diferenciat de Podem i amb la proposta electoral de no pactar amb el Partit Socialista de Susana Díaz. A les eleccions regionals del 2018, finalment, el grup de Rodríguez, Podem, Esquerra Unida i Equo es van presentar conjuntament sota les sigles instrumentals d’Endavant Andalusia.
Però Rodríguez i Esquerra Unida, ja aliada amb Unides Podem a escala estatal, van acabar registrant la marca com un partit el desembre del 2019, cosa que Iglesias va desaprovar. Les desavinences es van aprofundir les setmanes següents, fins al punt que Rodríguez i els Anticapitalistes van abandonar Podem el febrer de l’any passat, i les tensions dins el grup parlamentari d’Endavant Andalusia, en què continuaven convivint Podem, Esquerra Unida, Equo i els Anticapitalistes de Rodríguez en van originar l’esmicolament.
La sortida de Podem no ha fet sinó empitjorar la relació entre Rodríguez i Iglesias. Quan dilluns ell va anunciar que seria candidat a Madrid, Rodríguez va fer un piulet, que va acabar esborrant, en què criticava durament el secretari general de Podem: “Iglesias va provocar el 2019 una repetició electoral només per ser vice-president. Així va donar a Vox, essent-ne conscient, l’oportunitat de ser tercera força política a Espanya. Ara se’n va perquè s’avorreix i per la seva vendetta personal amb Errejón. La política en minúscules.”
Desaparició a Galícia i marginalitat al País Basc, amb revolta interna inclosa
A Andalusia és on més es mastega la mala maror. Però allà on la desconnexió amb els votants s’ha fet més clamorosa és al País Basc i a Galícia. Les eleccions del juliol de l’any passat a tots dos països van ser una sentència lapidària per a Podem. La derrota és especialment dolorosa a Galícia, una de les dues terres en què Iglesias havia avalat una marca pròpia –primer, En Marea; i després, Galícia en Comú. I la terra de la flamant dirigent màxima del partit, la nova vice-presidenta espanyola, Yolanda Díaz. Dels nou escons que hi havien obtingut el 2015, ja no en queda cap. Cap ni un. Podem ja és extraparlamentari a Galicia.
La desaparició de Galicia en Comú, a més, va anar acompanyada de la propulsió del Bloc Nacionalista Gallec, que va passar de 6 escons a 19. Però la lectura que en van fer Iglesias i el seu candidat, Antón Gómez-Reino –que va trigar quatre mesos a comparèixer davant els mitjans després de la nit electoral– és que cal potenciar la marca “Podem” en lloc de Galícia en Comú o més fórmules específiques.
Al País Basc, el trànsit de vots ha estat semblant. Elkarrekin-Podem va baixar d’11 escons a 6 i Bildu va registrar, en canvi, el seu màxim històric, tot passant de 18 escons a 22. La candidata del 2016, Pili Zabala, germana d’Iñaki Zabala, assassinat pels GAL, va ser relegada dins el grup parlamentari durant els primers mesos de la legislatura arran de les diferències amb la direcció madrilenya del partit i perquè els resultats electorals no havien estat tan bons com s’esperaven.
Zabala va decidir finalment de deixar la política quan s’acabés la legislatura, però abans aclarí que també s’allunyava de Podem. Entre més raons, perquè el partit havia votat en contra d’investigar la relació de l’ex-president Felipe González amb els GAL. Zabala va manifestar “una decepció terrible”. “No puc aguantar tant de menyspreu“, va reblar. D’ençà que Zabala va deixar el comandament, hi ha hagut tres equips directius diferents a la filial basca de Podem.
Ball de noms al País Valencià i a Catalunya
També és més aviat galdós el paper de Podem als tres parlaments del país, per bé que tingui un lloc als governs del País Valencià i les Illes. Al País Valencià, Podem és al govern del Botànic amb nou escons, quatre menys que el 2013, però no ha estat exempt de terratrèmols orgànics. Ans al contrari. El candidat de Podem el 2015, Antonio Montiel, va acabar deixant Podem tot dient que s’havia convertit en “una avantguarda esquerrana al vell estil”, perjudicada pel “personalisme i l’egocentrisme”. Va criticar el “cesarisme” de Pablo Iglesias i arribà a comparar l’estructura de poder que l’exalça amb la que exalçava Franco, tot i que més tard va retirar la comparació. Però l’esquerda s’ha anat eixamplant fins a aquest mes de gener passat, en què la coordinadora del partit, Naiara Davó, va denunciar que Iglesias havia imposat de destituir-la per situar al seu lloc Pilar Lima, més pròxima al vice-president espanyol.
L’experiència catalana també ha estat convulsa per a Iglesias. No li va sortir bé la jugada del seu primer nomenament per a dirigir la filial catalana de Podem, la professora Gemma Ubasart, que després de tan sols vuit mesos al càrrec va deixar el partit poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, descontenta, per exemple, amb el to poc catalanista de la coalició Catalunya Sí que es Pot i amb el pes de les figures estatals de Podem durant la campanya.
Encara va anar pitjor l’experiència amb el seu successor, Albano-Dante Fachin. Fachin ja va escenificar el trencament amb Catalunya Sí que es Pot durant els plens del 6 i el 7 de setembre i el 27 d’octubre de 2017, en què va denunciar la posició de Lluís Rabell i Joan Coscubiela. La direcció madrilenya va forçar mesos més tard l’expulsió de Fachin de la secretaria general de Podem Catalunya. Després del pas de Xavier Domènech, el càrrec va tornar a recaure en una crítica d’Iglesias, Noelia Bail, però ella també acabà essent substituïda dos anys més tard per Conchi Abellán, afí a la direcció de Madrid.
El desmantellament dels “ajuntaments del canvi”
Les eleccions municipals del 2015 van ser el primer gran envit de Podem després de l’èxit a les europees de l’any anterior. I la jugada va sortir bé. En unes quantes de les ciutats més poblades de l’estat, les candidatures de Podem o a què Podem donava suport van conquerir batllies reservades fins llavors a partits tradicionals: Madrid, Barcelona, Saragossa, La Corunya i Cadis.
A les eleccions del 2019, quatre anys més tard, de les candidatures que continuaven en l’òrbita de Podem, tan sols Ada Colau va conservar la cadira, i encara perquè apartà Esquerra Republicana de la batllia gràcies a un acord amb Manuel Valls, candidat de Ciutadans. En la resta de ciutats, o bé el PSOE o el PP van recuperar el càrrec, o bé els desacords amb Iglesias havien originat un trencament.
Justament això va passar a Cadis, on José María González, àlies Kichi, marit de Teresa Rodríguez, també es va allunyar de Podem i va concórrer a les eleccions del 2019 amb la marca Endavant. La relació d’ara amb Iglesias és “freda i distant”, segons que va descriure el mes passat el batlle, “tot i que hi havia hagut complicitat al començament de Podem”. En una entrevista recent, Kichi va criticar Podem perquè ha deixat de ser un moviment assembleari arran “del viatge tàctic i del cop al centralisme” ordit per Pablo Iglesias i Irene Montero, que va assenyalar directament. “A aquest govern li falta molt perquè jo senti que em representa”, va sentenciar.
També és ben coneguda la ruptura amb Manuela Carmena, l’advocada laboralista que va arrabassar la batllia de Madrid a la totpoderosa Esperanza Aguirre des de la candidatura de coalició entre Podem i Guanyem Madrid, Ara Madrid. Carmena sempre va reivindicar que ella no formava part de Podem, sinó que era Podem que s’havia sumat a la seva candidatura. I la relació entre Iglesias i Carmena va tocar fons quan la batllessa i qui havia estat número 2 d’Iglesias, Íñigo Errejón, van impulsar una candidatura que el secretari general de Podem va considerar que menystenia els protocols establerts pel partit. Iglesias va desautoritzar la iniciativa i això va sentenciar una ruptura.
La nova plataforma, Més Madrid, va acabar essent registrada com a partit, i s’hi van unir nombroses cares conegudes de Podem Madrid, incloent-hi el qui fins aleshores n’havia estat secretari general, Ramón Espinar. Podem i el lideratge d’Iglesias van resultar ben afeblits a Madrid, i l’aventura va acabar retornant la batllia al Partit Popular de José Luis Martínez-Almeida. A les eleccions autonòmiques, Podem va ser última, amb tan sols 7 escons, 5 menys que Vox, i en va perdre 20, que van anar a parar directament a Més Madrid.
El daltabaix a les autonòmiques espanyoles del 2015
Però l’afebliment no és tan sols a la perifèria. Si Podem, com dèiem, va ser una peça clau el 2015 perquè el PSOE prengués al PP diversos governs autonòmics espanyols, el 2019 els votants van reduir molt notablement el seu paper. A l’Aragó, el 2015, els 14 escons de Pablo Echenique, a tocar dels 18 del socialista Javier Lambán, van servir per a desallotjar Luisa Fernanda Rudi de la presidència autonòmica. Quatre anys més tard, Podem hi va caure en picat, fins a 5 escons, i el PSOE es va disparar fins a 24, al llindar de la majoria absoluta. A Astúries, Podem va passar de 9 escons el 2015 a 4, i el PSOE va mantenir la presidència gràcies als vots d’Esquerra Unida, que hi havia concorregut tota sola. A Extremadura van passar de 6 escons a 4, cosa que va atorgar la majoria absoluta al PSOE.
A Múrcia van baixar de 4 escons a 2 i el PP va continuar governant. A Navarra van passar de 5 a 2, i Geroa Bai va perdre la presidència en favor del PSOE. A la Rioja van baixar de 4 a 2. I a les Illes Canàries va perdre 3 escons i va quedar al grup mixt amb 4, tot i que van decantar la balança per llevar la presidència a Coalició Canària. A Castella i Lleó la derrota també va ser contundent: de 8 escons a 2, cosa que va impedir que el PSOE tingués la presidència malgrat que havia passat davant del PP, que havia perdut 13 escons. El 2019, a més, van perdre la representació a Cantàbria i a Castella i la Manxa, on quatre anys abans havien estat la peça decisiva perquè el PSOE fes fora María Dolores de Cospedal.
