Roc Casagran: “Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot”

Entrevistem l’escriptor i professor Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980), ara que publica Somiàvem una illa (Univers), novel·la que li va valdre el premi Sant Jordi 2024, el guardó principal de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia. Segons Casagran, aquest reconeixement ha estat un somni que no hauria imaginat mai, i encara menys tenint en compte que escriu quan pot.

La seva darrera novel·la, L’amor fora de mapa, va publicar-se el 2016, però aquests nou anys no s’ha estat pas de braços plegats: ha publicat poemaris, contes infantils i ha estat pare de dues criatures, a més de fer de professor de secundària a l’institut escola Sant Nicolau de Sabadell, on ja fa anys que treballa. Ser professor, igual que ser escriptor, no entrava als seus plans de futur quan era un adolescent. Però ara se sent còmode dins les aules i en gaudeix, i és feliç quan escriu. Parlem de feina, llengua i llibres amb ell, que a contracorrent promociona aquesta nova novel·la que parla de la Carla, una noia que decideix obrir-se en canal amb la seva parella després d’haver-se aïllat en ella mateixa durant temps, com si fos una illa solitària, sense cap arxipèlag on aferrar-se.

—L’altre dia publicàveu un piulet demanant disculpes perquè aquests dies apareixeu a tots els mitjans. La promoció és la que menys us agrada, d’escriure una novel·la?
—Entenc que és part del xou i una molt bona oportunitat per a arribar a molta gent que segurament no em coneix, però sóc introvertit. La vida social no m’apassiona. Si pogués, faria com la Marta Rojals, que publica i ningú sap qui és [riu]. No tinc gens d’interès a parlar de mi ni d’haver-me d’exposar, però entenc que és la manera d’arribar a més gent.

—I com us ho feu en les entrevistes? A vegades, als escriptors, us demanem molt què és real i què no…
—Intento entomar-ho amb normalitat. És evident que quan escrius ho fas des de la teva vivència i, per tant, segur que hi haurà coses personals. Jo m’ho prenc com un joc. Tinc la sensació que en la poesia això encara passa més: tothom dóna per fet que allò que diu la veu poètica és el que li ha passat a l’autor. En novel·la, la gent ja comença a entendre que tenim imaginació per a explicar el que volem explicar i fer reflexionar sobre el que volem reflexionar.

—Han passat nou anys d’ençà de la vostra darrera novel·la, L’amor fora de mapa, però no ha estat un silenci editorial: heu publicat poesia, contes infantils… Què determina el tipus de llibre que publiqueu? Per què una novel·la ara?
—Durant aquest temps he publicat un parell de llibres de poesia, contes i un llibre infantil, que ha estat el que la meva vida personal m’ha permès de fer, i el que m’ha vingut de gust. Quan he tingut el temps, l’energia i les coses que volia dir, ha estat quan m’he posat a fer la novel·la, amb la sort que no només l’he pogut publicar sinó que, a més, l’he publicada amb un premi com el Sant Jordi, que és una cosa molt grossa que no hauria somiat mai. Vull dir que he anat fent amb normalitat. No he tingut mai la sensació de fer una carrera d’escriptor, d’haver de publicar cada dos anys, sinó que he anat fent i escrivint allò que m’ha vingut de gust, com m’ha vingut de gust i quan m’ha vingut de gust. I això és una sort.

—En aquests nou anys també heu estat pare. Tampoc deu haver estat gens fàcil, conciliar la feina de professor amb l’escriptura i la criança.
—Exacte. Entre L’amor fora de mapa, que és del 2016, i aquesta, he estat pare de dos fills. La meva disponibilitat era la que era, perquè en paral·lel havia d’anar a classe.

—Us heu demanat una excedència per a poder escriure el llibre?
—Sí, vaig agafar-me-la el curs anterior. Vaig treballar fins al desembre, i després de Nadal ja no vaig tornar-hi fins aquest setembre. Ara ja torno a treballar de professor. Ho combino com puc, però m’agrada la meva feina, m’agrada ser professor i, en la mesura que sigui possible, aniré combinant les dues coses.

—Sou professor per vocació?
—Sí, però sense saber que ho seria [riu], perquè tant el meu pare com la meva mare van ser mestres i jo tenia molt clar que en cap cas volia ser-ho. No em cridava l’atenció. Però, mira, vaig entrar-hi per fer una substitució i em va agradar. M’ho passo bé, hi estic còmode. Ara et diria que sí que és vocacional, però quan era adolescent no entrava dins els meus plans.

—I ser escriptor?
—No, tampoc. No vaig dir mai que seria escriptor, però la vida m’hi ha portat, i m’ha somrigut bastant. Tinc la sensació que els alts i baixos que pugui tenir algú, en el fons, són una fortuna.

—Aprofitant que parlem de la vostra professió com a professor: com viviu a les aules el retrocés del català? Tan sols fa un parell de dies es va presentar la nova Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població, en què es demostrava que l’ús habitual del català és per primera vegada inferior a un terç de la població a Catalunya.
—Afortunadament, comencen a sortir estudis per a veure una qüestió que ja detectàvem. Amb la qüestió del català, érem molts els qui cada dia vèiem que aquest retrocés era evident. Tinc la sensació que durant un període –sobretot durant el procés–, el tema de la llengua era un tema tabú que molestava tocar-lo. L’hem deixat de banda! Això és la llei de la selva, i si no hi intervens, el gros guanya el petit. Hem anat dient que la immersió lingüística era un model d’èxit –segurament perquè en algun moment de la història ho va ser–, però érem molts els qui vèiem que construíem i formàvem alumnes bilingües passius.

—Què vol dir, això?
—Que qualsevol alumne format a Catalunya entén el català, és cert, però n’hi ha un bon gruix que no el parla, no el fa servir, ni amb els companys ni amb els professors, i de vegades ni a la classe de català. I si només ets receptor d’una llengua però no emissor, la llengua no es divulga. Hi ha hagut deixadesa de l’administració, i ara, finalment, tenim dades que ens posen davant el mirall. I això em fa patir.

—Per què?
—És aquest mal de llengua que ja fa temps que alguns vèiem i ara, amb xifres sobre la taula, ens adonem que cal una intervenció molt més directa. Inspecció, Educació i la resta d’administracions públiques han de tenir claríssim que és un tema prioritari i que, més enllà de proclames, també es tracta dels fets. Veure que, per exemple, certes administracions advoquen pel bilingüisme directament i que les comunicacions amb els ciutadans són en català i en castellà és una manera de dir al ciutadà que el català, si el sap, molt bé, no molestarà, però que no cal. I les llengües, més enllà del romanticisme que implica aprendre-les per a conèixer unes altres cultures, la gent les aprèn quan li són necessàries: quan és necessària per a la feina, per a pujar en l’escala social, per a fer la teva vida diària… En una situació d’una llengua minoritzada com és la nostra, si no hi ha aquesta empenta des de dalt de tot, és molt complicat que ens en sortim. Si perdem la llengua, ho acabarem perdent tot. No té cap sentit lluitar per aconseguir la independència si no deixem de ser una regió més d’un altre estat sense cap vinculació pròpia o cap qüestió d’identitat que, en aquest cas, ens la dóna la llengua. Cal picar pedra, cadascú al seu nivell. Està molt bé que hi hagi entitats privades que promocionin el gust de la llengua, però l’administració s’hi ha de bolcar. S’hi ha de bolcar i s’ho ha de creure.

—Tornant a la novel·la… En la notícia que va fer dels premis Sant Jordi, el nostre company Joan Safont va escriure que, quan van atorgar-vos-el, més d’un membre del jurat pensava que aquesta novel·la només la podia haver escrit una dona i que va ser tota una sorpresa veure que, en realitat, l’havia escrit un home. En quin sentit creieu que ho deien? Com us ho vau prendre?
—No ho sé… Quan plantejava la història, vaig decidir que volia explicar-la del punt de vista d’una dona, perquè pels temes que tocava em semblava més interessant. Això va ser un petit repte, perquè havia de fer-ho versemblant. Quan el jurat em va fer aquesta reflexió, m’ho vaig agafar com un petit èxit, perquè vol dir que gent que no sabia qui hi havia darrere d’aquella novel·la la veia versemblant.

—Com i quan apareix la idea de dividir la novel·la en vuit capítols i que cada capítol sigui una illa diferent que s’entrellaça amb la història de la Carla?
—Són dues obsessions que van en paral·lel. Ja fa molts anys que sóc un afeccionat de les illes. Què vol dir, això? Que en moments perduts per casa miro vídeos de YouTube amb llengües estranyíssimes que parlen d’illes recòndites, o llegeixo un llibre, un article, etc. Tot això ho he anat fent sense cap voluntat de voler-ho convertir en literatura, sinó com una afecció més. A casa se’n fotien: “Ja tornes a mirar un vídeo d’illes?” Després, quan ja tenia clar que volia fer una novel·la, vaig veure que m’encaixava i funcionava força bé la història d’una dona que vol entendre com es talla el món, que s’autoanalitza i que es planteja el seu futur, amb les múltiples metàfores de les illes. A partir d’aquí, vaig començar la selecció de quaranta o cinquanta illes que tenia més o menys controlades, i vaig decidir que ho limitaria a vuit, com si fos una mena de sèrie televisiva amb vuit capítols que fossin més o menys conclusius, perquè cada illa tanca un capítol, però la història es va enllaçant. En el fons, en el meu cap, la novel·la es pot llegir com si fossin vuit contes: cada conte parla d’una illa i, a més, la novel·la en parla d’una altra, que és la de la Carla, la protagonista.

—És un trenca-closques molt ben trobat. Us ha estat gaire difícil, aquest exercici?
—Jo m’ho vaig passar molt bé. Això de l’escriptor turmentat que moltes vegades diu “és que pateixo”, “és que” no sé què, no, no, jo escric per passar-m’ho bé, i quan escric sóc feliç. Quan vaig plantejar-me de fer aquesta història, em vaig adonar que requeria una arquitectura molt concreta. Potser hi ha gent que és molt brillant i ho pot fer escrivint a raig, però jo sóc més justet, per això vaig decidir d’esquematitzar-ho molt tot. Vaig voler concretar-ho molt perquè tot encaixés: quines illes, quina informació de cada illa explicaria, quina informació de cada personatge donaria i quan la subministraria… Un cop fet això, llavors sí que ja em vaig posar a plasmar-ho amb paraules. Per mi era com un joc arquitectònic. I em sembla que també és una invitació al lector a jugar, a passar-s’ho bé. Una de les coses que m’ha fet il·lusió és que algunes persones em diuen que el llegeixen per segona vegada i que, en aquesta segona lectura, descobreixen coses que en la primera els havien passat per alt. Aquestes segones lectures de buscar quines tècniques ha fet servir l’autor són interessants perquè, en el fons, en la literatura és important què expliquem, però també com ho expliquem.

—La història de la Carla ha estat condicionada per les illes i les seves respectives històries, o ha estat al revés?
—No, més aviat les illes vénen condicionades per la història. Després, al llarg de la història, n’apareixen d’altres de manera puntual que gairebé podríem dir que són personatges secundaris. Potser hi ha algun lector amb poca feina que decideix comptar totes les illes que hi esmento, em semblaria meravellós. Jo ho volia fer, però sóc mandrós i no ho he fet, però la llista és força llarga.

—Una d’aquestes illes secundàries és Tabarca, al País Valencià. Després de viatjar per illes com Tristão da Cunha, Tromelin o Tuvalu, fa il·lusió trobar-ne una de casa que no sigui pitiüsa i, segurament, encara molt desconeguda.
—Això és el més fort. És a dir, que justament Tabarca –que no és cap de les vuit illes dels capítols, però sí que és una illa prou important en el llibre– sigui una illa dels Països Catalans que no coneixem… Si no m’equivoco, diria que actualment és un barri de la ciutat d’Alacant. Hi tenen una pressió turística brutal i, a partir de les sis de la tarda, quan surt l’últim vaixell, es buida. Fa uns anys, vaig tenir la sort d’anar-hi i passar-hi una nit, i em va semblar meravellós, sobretot en aquest moment en què es buida: sense cotxes, amb molt poca gent… És curiós. A més, a vegades coneixem llocs recòndits a l’altra punta del món i, en canvi, no coneixem el nostre país. I això no és una invitació perquè ara tots hi anem, perquè ja tenen prou pressió turística, però sí que és una reflexió sobre fins a quin punt coneixem els racons del nostre país.

—De fet, al llibre hi plasmeu molt la crítica al turisme i la globalització.
—Sí, però tampoc sense fer-ne dogmatisme. És a dir, quan parlem de turistificació o de l’excés de turisme, a vegades som molt poc conseqüents amb nosaltres mateixos. A tots ens agrada viatjar i, quan viatgem, ens pensem que nosaltres no som aquesta figura, i sí. Però és clar: fins a quin punt estem disposats a renunciar a aquest privilegi i a passar un cap de setmana en una ciutat europea? Renunciar a coses que ja tenim és molt complicat. Hem d’eliminar els vols barats? El turisme només ha de ser per als rics? Quan fem turisme realment coneixem el lloc on anem o amb qui interactuem? Viatgem només per veure paisatges? Al llibre en parlo, d’això: aquesta possibilitat de conèixer altres cultures cada vegada és menys certa, perquè viatgem i podem anar als mateixos establiments que aniríem a Barcelona mateix.

—En el vostre cas, heu canviat la manera de viatjar?
—[Rumia uns segons.] Jo crec que l’he canviada poc i m’he sentit molt culpable. Intento de conviure amb aquestes contradiccions, que crec que en el fons les tenim tots, però l’he canviada poc. Tampoc és que viatgi gaire, però sí que a vegades em plantejo si toca fer-ho o si puc estalviar-m’ho. No sóc exemple de res, sóc una persona contradictòria, com ho som tots, però sí que està bé que com a mínim hi reflexionem.

—Un altre dels grans temes de la novel·la és la comunicació. En un exercici de sinceritat, la Carla escriu una carta a la seva parella per explicar-li coses que li ha explicat mai, i per a reivindicar el fet de parlar més.
—Sí, de fet “Carla” rima amb “parla”. L’objectiu és que ella decideix que parlar li fa bé. Parlar ens fa bé a tots. A vegades, pel que sigui, no diem les coses, una cosa va sumant una altra fins que al final no gosem trencar el silenci. La Carla es revisita i es pensa molt a ella mateixa: dóna moltes voltes sobre com actua, i això la porta a aïllar-se, fins que s’adona que potser el que li convé és obrir-se un altre cop: llançar-se al mar, buscar les illes que té a prop i construir un arxipèlag.

—El context social queda molt ben definit. Descriviu la crisi de refugiats sirians que hi va haver el 2015-2016, els moments de manifestacions i concentracions durant el procés, la pandèmia… Per què vau voler-ho situar en un context tan actual i real?
—Tenia molt clar que era una novel·la contemporània i que havia de passar en el nostre present i passat més immediat. Si penso en el que m’ha tocat de prop els darrers anys –i crec que, per extensió, a bona part dels catalans–, són qüestions que defineixen el temps. La qüestió dels refugiats sirians la vaig viure més o menys de prop i em semblava important posar-ho per valorar que, a vegades, busquem excuses per a no ajudar els qui ho necessiten, o que ajudem els qui són lluny, però no som capaços d’ajudar els qui hi ha a prop. Després, evidentment, el procés crec que és un tema que ha tocat tota la societat catalana. I quan dic “procés” vull dir l’esperança d’una part dels catalans de poder assolir la independència, i del dol posterior. És una novel·la que, en el fons, parla de dols i de com els vivim. Poden ser dols personals, però també hi ha dols col·lectius, com pot ser la no-independència i com s’ha diluït tot plegat fins a arribar on som ara.

—Hi parleu de dols, però la novel·la és una defensa aferrissada a la vida. En algun moment expliqueu que no té cap sentit viure per “sobreviure”, que cal viure i punt. No creieu que el context actual, amb una crisi climàtica, d’habitatge, social, econòmica, ho posa una mica difícil?
—Si només sobrevivíssim, no ens faríem aquestes preguntes. Preguntes com ara “com estem al món?” ens les fem quan tenim les necessitats mínimes cobertes. Ara bé: des del dol és l’excusa per a plantejar-te coses i dir, ostres, què hi fem aquí? Què hi fem, a la vida? Només sobrevivim? Això també ho fan les plantes! Cal donar-hi valor, malgrat que podries viure molt millor i tenir moltes coses que potser no tens. Sí, segurament hi ha un munt de coses que podrien ser molt millors, però també em sembla que hem de donar un punt d’esperança. Si jo no tingués esperança en res, segurament no escriuria. Jo escric perquè veig que hi ha moltes coses que van malament, però sempre hi ha d’haver una escletxa per a l’esperança, i això ho has d’oferir al lector. No vull transmetre el missatge que tot és una merda. Evidentment, hi ha moltes coses criticables, però hi ha esperança. Una de les esperances dels puntals de la novel·la és l’amor, i l’amor és el que mou el món. L’amor és el que fa que tingui sentit llevar-nos al matí. Amor en tots els sentits, no parlo només d’amor de parella, sinó també d’amics, de família… Amor cap a qui sigui.

—Per acabar: si us haguéssiu de perdre en alguna illa, quina seria?
—Buf. És que per mi el dilema tornaria a ser aquest: si vaig a viure a una illa, seré un expatriat que expulsa la gent d’allà? Perquè és evident que, si vaig a viure a una illa d’un país en què el preu de vida és molt baix, jo podria viure-hi molt bé. Si només fos jo, potser no passaria res, però si hi hagués més gent, els estaria condemnant. Però bé, a mi m’agraden molt les illes del nostre país. Jo, si pogués, aniria a viure a Formentera, però en el meu somni de Formentera, on no hi ha tot el canvi demogràfic que suposa el turisme. Però, és clar, jo seria un més d’aquests, perquè jo no sóc nascut a Formentera. A mi m’agraden les illes, per tant, potser faria un temps a Formentera, un temps a Menorca, i de tant en tant anar-me’n a Tabarca també m’agradaria molt [riu].