Roc Casagran guanya el premi Sant Jordi amb ‘Somiàvem una illa’

Roc Casagran (Sabadell, Vallès Occidental, 1980) s’ha afegit aquest vespre a la prestigiosa llista de guanyadors del premi Sant Jordi de novel·la, amb Somiàvem una illa. Una novel·la amb una protagonista femenina, la Carla, que més d’un membre del jurat –format per Sebastià Alzamora, Maria Dasca, Manuel Forcano, Maya Faye Lethem, Marcel Mauri, Mercè Sarrias i Carme Vidal Huguet– pensava que només podia haver escrit una dona. La sorpresa en obrir la plica va ser, doncs, doble. Per una banda, perquè es tractava d’aquest autor de quaranta anys, que ha combinat la poesia i la novel·la. Per una altra, perquè era un escriptor el qui havia creat aquella Carla que comença la carta, escrivint: “T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.”

“És una aportació innovadora i trencadora a la literatura de la intimitat, emmarcada dins la ficció autobiogràfica. Un jo femení que trena vides amb la seva vida. La vida del jo de l’autor de l’autora, trenada a través de les vides que l’han acompanyada i feta en la seva intimitat”, l’ha definit Carme Vidal Huguet, en funcions de portaveu del jurat, que ha triat entre trenta-vuit originals la novel·la, que arribarà a les llibreries el febrer del 2025 amb l’editorial Univers, responsable de l’edició del premi gros dels guardons literaris de la Festa Òmnium de les Lletres Catalanes – Nit de Santa Llúcia i actualment dins el nou conglomerat Abacus Futur.

Retorn a la novel·la després de vuit anys

Somiàvem una illa s’estructura en capítols relacionats amb un conjunt d’illes escampades arreu del món que fan de correlat dels sentiments, experiències i emocions de la protagonista, que treballa en una productora de documental. Com un crit d’auxili, i d’amor alhora, després d’un doble sotrac vital, així s’ha atrevit a presentar-la l’autor. Per una banda, doncs, hi ha les històries de vuit illes principals –i moltes altres que espurnegen en la narració– i, per una altra, l’intent de Carla, narrat en primera persona, de trobar el seu lloc al món, fer-se entendre i entendre’s a ella mateixa.

Professor d’institut i escriptor, Casagran va debutar amb el llibre de poemes Els carrers de les fàbriques, premi Martí Dot 2002. De llavor ençà ha combinat la poesia i la novel·la, amb títols com Austràlia, premi Pin i Soler 2007, Un ós panda al pas zebra i, especialment, Ara que estem junts, un autèntic best-seller que ha estat lectura prescriptiva als instituts i que li ha fet fer ronda per nombrosos centres educatius, il·lusionant amb la lectura una bona colla d’adolescents. D’ençà del 2016, però, quan va publicar L’amor fora de mapa, la seva condició de pare de família i les obligacions laborals l’havien obligat a deixar de banda la novel·la, i concentrar l’activitat literària en els versos i els contes. Com ha explicat, va anar ajornant la seva vocació de novel·lista fins que una excedència providencial de dos trimestres li va permetre de concentrar-se en el relat que tenia al cap i anar aplegant informació sobre aquestes illes, que serveixen de metàfora de la manera de viure actual. “La prioritat és viure. Escric perquè em fa feliç, però la prioritat sempre ha de ser viure, tal com defensa la novel·la.” Durant el seu discurs, Casagran ha enumerat somnis com el fet de poder anar a un bar i que t’entenguin quan demanes un cafè amb llet, que el pediatre dels teus fills t’atengui en la teva llengua, o que puguem viure plenament en català: “Somniem que les institucions públiques s’impliquin fins al fons i es compleixin les lleis que ja tenim i es legisli el que calgui per salvar el català.”

Reconeixement a la generació millennial en un acte marcat per la ironia i la situació crítica de la llengua

El recull de contes Elefants, del responsable d’opinió del diari Ara Toni Güell (Barcelona, 1979), premi Mercè Rodoreda, i els poemes en prosa de Tan bonica i tan tirana, de Blanca Llum Vidal (1986), premi Carles Riba, completen un palmarès dels tres principals premis representatius de la puixança actual de la generació del tombant entre els setanta i els vuitanta, massa joves per a ser de la generació X i massa grans per a ser comptats com a millennials. Una generació, sigui com sigui, que talla el bacallà en la literatura catalana.

Quant a la resta de guardonats, Joan Berlanga Sarraseca (Sabadell, Vallès Occidental, 1972), amb L’extraordinària vida d’un gos a les últimes, ha estat reconegut amb el premi Josep Maria Folch i Torres de novel·les per a nois i noies; i l’andorrana Mariona Bessa Jové (Escaldes-Engordany, Andorra, 1994) amb el premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb L’ascens dels rebels. El premi internacional Joan B. Cendrós ha volgut reconèixer Bona Gents, el projecte de promoció de la cultura catalana a Londres, encapçalat per Oriol Vidal i Benet Aragay, i que ha portat a la capital britànica artistes com The Tyets. El mestre de periodistes Xavier Giró, professor de periodisme polític a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, ha rebut el premi de comunicació Muriel Casals 2024.

En l’acte de lliurament dels guardons, conduït per Elisenda Pineda i dirigit artísticament per Martí Torras Mayneris, amb l’actuació de l’Esbart Maragall, hi ha hagut referències, és clar, a la situació de la llengua, amb la presència a l’escenari d’una Queta masegada i abonyegada, contrària a maquillar una realitat adversa, i una Norma –interpretada per l’actriu Paula Blanco– abocada en el pessimisme. Tota una distància irònica amb l’optimisme desbocat d’unes altres èpoques, que s’afegia a les referències al món convuls i en crisi dels premiats, que en cap cas no volia conduir al desànim. A la platea, el president d’Òmnium, Xavier Antich; el del parlament, Josep Rull; i els consellers de Cultura, Sònia Hernàndez; i de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en prenien nota. Antich s’ha referit a la destrucció cultural provocada per la gota freda al País Valencià, en el discurs d’aquest acte, que ha definit com d’amor i lluita per la llengua.