Roberto Saviano: “El jutge Falcone va canviar la història del món”

L’escriptor italià Roberto Saviano (1979), l’home que d’ençà del 2006, amb la seva mítica Gomorra, ha explicat més i millor la màfia, ha presentat el seu darrer llibre, Solo è il coraggio (traduïda per Anagrama en espanyol, Los valientes están solos). Un llibre que explica la vida i la mort de Giovanni Falcone (1939-1992), el gran jutge antimàfia, l’home que va portar a la presó centenars de mafiosos, però que va acabar sofrint l’aïllament polític i mediàtic en vida, i que no va tenir mai grans càrrecs de responsabilitat. Falcone fou assassinat (juntament amb la seva dona i tres escoltes) per la Cosa Nostra. Saviano va oferir ahir una videoconferència de premsa, tancat a la casa on viu amagat de fa anys (va amb escortes i tot), perquè ell també viu amenaçat per la màfia. A la sala, hi penjaven cares impreses del món de l’art que acompanyen Saviano en la seva solitud. Una solitud també política, perquè Saviano ha estat portat als tribunals per la presidenta italiana, Giorgia Meloni, i per Matteo Salvini quan era ministre d’Interior. Una solitud, la de Saviano, que també va sofrir Falcone, i que apareix en el títol del llibre, Los valientes estan solos, que fa de joc de miralls entre l’un i l’altre.

Saviano, humil com són els grans, va entomar amb lucidesa i empatia una llarga conferència de premsa, que ell mateix va voler allargar (coses de la solitud?) acceptant respostes fora de temps. Aquesta és la transcripció editada i resumida de les paraules de Saviano sobre la novel·la, però també sobre l’actual govern italià i les seves relacions amb la màfia, i fins i tot el perquè no pot haver-hi màfia catalana. No es va parlar únicament de la novel·la. Diem novel·la perquè és com la presenta ell i la seva editora, Silvia Sesé, en l’edició en castellà d’Anagrama. En diem novel·la tot i que el llibre té un capítol final ple de referències i notes que identifiquen i localitzen les fonts d’informació fetes servir durant el llibre, com tindria qualsevol llibre de no-ficció. Però la presenten com a novel·la, perquè permet a l’autor d’indagar i enfonsar-se en els sentiments i els motius que va tenir Falcone, el jutge antimàfia que Saviano pren com a mestre i referent:

Falcone, la ment més brillant que s’ha enfrontat al crim organitzat
“Aquesta novel·la és la prova més difícil que he fet, perquè no és fàcil narrar la ment més brillant que s’ha enfrontat al crim organitzat. He triat la novel·la per a explicar sentiments, emocions i diàlegs. Moltes de les escenes de la vida de Falcone les he reconstruïdes gràcies al dietari del seu mentor, Rocco Chinnici. O trec informació d’altres fonts. No hi ha res d’arbitrari. Aquesta és la història d’un home derrotat sistemàticament en vida. A Falcone només li arriben els elogis un cop mort. En vida, enveja, menyspreu, sospites constants. Només un detall: quan col·loquen una bomba als banys de Palerm per matar-lo –una bomba que no esclata– tots els diaris insinuen que l’ha col·locada ell. Jo he parlat amb l’home de la màfia que va col·locar la bomba, Francesco Onorato, i em va dir: quan vam llegir que els diaris, sobretot els d’esquerres, insinuaven que Falcone ho havia orquestrat per fer-se la víctima i que l’ajudés en la carrera, vam veure que havíem guanyat. Estava tot sol, Falcone. Aïllat.”

“Falcone era el més brillant i el més valent. Falcone ocupa una plaça, la de fiscal de Palerm, on tots els antecessors havien mort (Rocco Chinnici, Cesare Terranova, etc.). I quan el nomenen fiscal de Palerm, el maten. El van matar perquè el seu cap deixés de pensar. Ho havien intentat de més maneres. Primer, anul·lant el seu accés al Consell General de la Magistratura, evitant que fos fiscal antimàfia, i van aconseguir que no obtingués mai un càrrec de responsabilitat. Sempre el van sabotejar. El seu cadàver feia menys por que la seva vida. (A voltes, els cadàvers també fan por. No va ser el seu cas.) Mort, Falcone ja no era perillós. En vida, el jutge Falcone era un home que va canviar la història del món. És ell qui demostra que el crim organitzat és capitalisme criminal. Que no són bandes, sinó organitzacions econòmiques, morals i militars. Si avui tenim investigacions de les connexions econòmiques mafioses de Los Angeles, Manila, etc., és gràcies a Falcone. Falcone es pot comparar amb Fleming. Homes que no tan sols permetien de veure el món d’una altra manera, sinó de transformar-lo.”

“Quan Falcone mor, la democràcia italiana fa implosió. Però també dóna una resposta, i la Cosa Nostra entra en crisi i pateix. La mort de Falcone atrau massa l’atenció. Ho miro d’explicar al llibre. A Falcone el maten perquè, si no, Riina, el cap de la Cosa Nostra, hauria perdut el poder interior. Riina l’ha de matar perquè, si no, el mort hauria estat ell, venjat per altres mafiosos. Uns mafiosos que no volen que Falcone promogui judicis contra ells. Però Riina també mata Salvatore Lima, home d’Andreotti, just quan Itàlia és a punt d’elegir Andreotti com a president. Són dos missatges: un d’intern, i un a Andreotti. Potser amb la mort de Salvatore Lima és quan Itàlia es perd. Aquí comença la gran derrota. I Itàlia es converteix en una democràcia per fora, però amb el totalitarisme de les màfies per dins. Una dictadura interna complexa d’analitzar. A diferència de les dictadures, un cop cau el tirà, no s’acaba. El tirà es reemplaça de manera darwiniana per un altre i sempre guanya el millor, el qui sap interpretar més bé la realitat.”

“Itàlia continua essent un país de vocació mafiosa. Ho vaig dir i se’m van tirar a sobre. Però hi insisteixo: Itàlia continua essent un país de vocació mafiosa. (I Europa està contaminada per les màfies.) Passa que la màfia d’ara és molt diferent de la dels anys vuitanta que apareix al llibre. La màfia ja sabia que l’estat es podia comprar. Ho feia. Però si trobava dificultats, matava. S’hi enfrontava. Ara ja no. Així i tot, Nàpols és la ciutat amb més assassinats d’Europa amb armes de foc (any 2022). Les màfies han canviat la seva estratègia, però el poder econòmic de les màfies continua essent immens. I tenen un nou aliat: el desinterès europeu. Espanya és plena de màfia. Però no en parleu. I això fa que les organitzacions se sentin segures. No se’n parla.”

“No hi haurà màfia catalana”
“Sabeu quin és el país amb més morts entre narcotraficants? Suècia. Però no ho sap ningú, perquè no hi ha relat. A Itàlia han calgut cinquanta anys per a crear-lo, el relat. Al Brasil, una mica, i a Espanya no ha començat mai. La percepció que teniu és que la màfia és italiana i russa. Als anys vuitanta, va arribar a Granada un mafiós amb la idea d’ensenyar-vos la màfia. I no ho va aconseguir. Quan va tornar va dir: allà només pots fer màfia amb els gitanos. Els espanyols volen matar per estar millor, no pitjor. Volen viure la vida. No arrisquen la seva vida per viure en un forat. L’espanyol tampoc no té el concepte de família ampliada. No aniran a la presó per protegir un cosí llunyà, o la germana de la cunyada de l’oncle. Les màfies italianes pensen això, que a Espanya pots invertir, però no hi haurà màfia catalana, andalusa, castellana. A Galícia, narcos. Però no màfia amb regles, juraments, sang. Per tant, ho veuen com un territori de conquesta.”

“Tommaso Buscetta (1928-2000) és el més gran penedit que hi ha hagut mai. I ell explicava que a la Cosa Nostra no es pot entrar i triomfar si ets gai. O puter. O si beus. O si jugues. O si poses les banyes a la dona, o si ets fill de divorciat, o si ta mare va ser una puta, el teu germà és gai o es droga. La màfia és una militància de monjo mística. O ho era als anys vuitanta, els anys de Buscetta. No vaig arribar mai dalt la cúpula, deia Buscetta, perquè m’agrada beure i gaudir de la vida. I per això Buscetta era a baix i no a dalt de la màfia. El mafiós que mana creu que la vida és un drama i néixer una desgràcia, que tothom et vol fotre, i millor que t’armis.”

“Tinc 44 anys i he acabat amb protecció”

“Em pregunteu què diria jo al jove Saviano del 2006. Doncs que no ho fes. O que ho fes d’una altra manera, això de parlar de la màfia. Escriu una novel·la, però no entris en aquesta batalla, que et destruirà del tot. Però aquell noi no em creuria: jo, acusat de fer difusió de la màfia? Jo, en un judici contra mi que fa quinze anys que dura? No m’ho crec. La política ignorarà la teva batalla antimàfia? No. Impossible. Val la pena cremar la pròpia vida? Només dius que sí si no és la teva. Sacrifici per passar a la història? Només dius que sí si no és la teva. Jo tinc quaranta-quatre anys i he acabat amb protecció. I quan vaig a una universitat a fer una conferència, veig que és conflictiu, controvertit. No són tan sols els mafiosos els hostils, també ho és el món de la política. No renego de la meva feina, però si pogués tirar enrere no faria res. Em va destruir. No sóc el que creia que seria. Estic tancat aquí, amb aquestes cares de l’art que m’agraden, i m’acusen de viure en un àtic a Manhattan, de viure en el privilegi. Salvini em va dir que vivia en el privilegi, i em qüestionava la seguretat. Em va posar a la diana. Salvini és un dels polítics més perillosos d’Europa, començant per les seves relacions amb Rússia. Jo tenia feta una sèrie sobre la màfia, que es deia Insider. El govern l’ha blocada. Han blocat l’emissió d’una sèrie contra les màfies. Això ho explica tot.”

El regal de la màfia a la presidenta italiana

“A escala judicial no tenim elements per a dir res sobre les relacions entre Meloni i la màfia. Però Meloni era ministra amb Nicola Cosentino, ministre adjunt d’Economia, ara detingut per relacions amb la Camorra. Ningú no li ha demanat mai res sobre això. Ni tampoc hem vist mai cap gest dels Germans d’Itàlia contra l’economia criminal. Els governs anteriors no van ser millors, això també es pot dir. Una altra dada: mesos abans de la detenció del mafiós Matteo Messina Denaro, un periodista va entrevistar Baiardo, una mena de portaveu d’una família mafiosa. I l’home va dir dues coses. Els germans Graviano (un dels assassins de Falcone) havien demanat que es retirés aquest llibre. L’assassí de Falcone ha demanat als jutges que el meu llibre no surti a les llibreries. No ho ha aconseguit. Però els Graviano parlen per mitjà de Baiardo. I també va dir una altra cosa. Algú podria fer un petit regal a aquest govern en canvi d’alguna cosa. I el van fer. El govern va detenir Messina Denaro, el 16 de gener, gràcies a una informació rebuda el 15 de gener. Feia trenta anys que el cercaven. I també implicat en l’assassinat de Falcone. I el regal, la informació de l’hospital on era Messina Denaro, –amb nom fals– per tractar-se de càncer, els arriba el 15 de gener. Aniversari de Meloni. És a dir, un portaveu de la màfia van dir: farem un regal al govern; i el regal arriba l’aniversari de Meloni. Les dates són les proves públiques, però secretes, que s’envia un senyal, i de l’autoria.”

“Per mi Falcone és un mestre, i miro de tenir la valentia que va tenir Falcone. I la valentia no vol dir no tenir por. Vol dir que la por no et domini. La por ajuda, com el dolor. Et diu que alguna cosa no funciona. La por ajuda a la vida. La covardia, no. La covardia fa que la por domini. Jo intento ser valent perquè la valentia és una elecció. Has de triar ser valent. No em sento sol. Estic sol. I rebo ànims, a les xarxes socials, sí. I els agraeixo. Però això és gent a la barrera, identificant-te amb el toro. Ara hi ha molta desconfiança, les universitats són fredes. Som en l’època dels silencis. I vens més exemplars si no prens partit.”

“La soledat també neix d’una absència, l’absència d’una oposició. Les esquerres o dretes antifeixistes són molt fràgils. Com a tot Occident. L’esquerra lluita pels drets de les minories i drets socials, però ja no compta per a tenir més bons salaris, hipoteques, habitatge. Les esquerres, aquí, no en sabem. I mirem el model espanyol. Crec que la meva soledat també ve del paper de l’esquerra, que ha pres una vocació liberal conservadora, en un món de xarxes socials de tots contra tots, en què l’esquerra no pot ni organitzar un debat. I la soledat creix.”