Robert Walser i el misteri de ‘L’ajudant’

És a les llibreries la novel·la de Robert Walser ‘L’ajudant‘, publicada per Edicions de 1984 en una traducció de l’alemany de Ramon Monton. Us n’oferim un fragment i encara més, el comentari que segueix de Miquel Adam, que forma part de l’equip de l’editorial i que és un lector atent, inquiet i apassionat.

«Nota preliminar: Estimada Serra, t’envio un fragment del llibre. M’agradaria, si m’ho permets, contextualitzar-lo. Potser no és un dels fragments nuclears de la novel·la, però per la seva bellesa, el voldria compartir amb els lectors de Vilaweb. Et poso en situació. Walser és famós per moltes coses, entre les quals, les seves mítiques passejades. Va morir passejant sobre la neu! El protagonista de ‘L’ajudant’, vés, també és amant de les caminades. I aquest fragment, que s’allunya una mica de l’argument de la novel·la, n’és una prova. Joseph camina i s’endinsa en el bosc, i de sobte veu un lloc que li recorda un moment de la seva infantesa. És un moment meravellós, que a mi em va commoure profundament. El moment en que es trenquen les cadenes, els rigors de l’educació. Un moment de llibertat. Només són tres pàgines, però… M’ha portat lluny, tan lluny, aquest fragment que et passo, que no me’n puc estar de demanar-te que el publiquis. M’ha portat a un lloc que trobo molt a faltar. Salut! 

*

A fi i a efecte de no ficar la pota, envio un missatget a Juan De Sola, traductor i amic. Vull que em confirmi una teoria que he anat acariciant a mesura que anava llegint ‘L’ajudant’, de Robert Walser.

—De Sola, a veure, m’ha d’ajudar. Vilaweb m’ha ofert la possibilitat d’escriure alguna cosa per presentar el llibre de W. I tinc una pregunta per a vostè, si no li importa. El fet que Walser sempre tingués feines de merda, creu que obeeix a alguna mena d’estratègia vital i literària? O sigui, ¿observar el poder —o la burgesia— des de sota, per fer-ne un retrat únic, per donar veu, i perdoni la petulància, als desposseïts, als que no posseeixen una veu literària per explicar la seva història? Perdoni, i gràcies.

El De Sola no és un malalt de Twitter. Els dies que hi és, saluda amb un bon dia, exposa els seus pensaments i desapareix. No obstant això, em respon gairebé d’immediat:

—Sí i no. Vull dir que hi ha una consciència, però no és política. Walser va ser un devot de la submissió, per això va apuntar-se a l’escola de servents i va treballar de majordom d’un noble alemany. Ara bé: quan treballava al banc, de subaltern, ho feia perquè sabia llegir i escriure. Un temps, a Berlín, va poder gairebé deixar de treballar en feines petites, i vivia de la ploma, més dels articles que dels llibres. De retorn a Suïssa, i amb les primeres crisis, van contractar-lo en una mena d’oficina per a aturats que hi havia a Zurich on els feien copiar tota mena de paperassa per tal que no vaguessin pel carrer. És a dir: Més que una consciència de voler a ser a baix per donar veu als desposseïts, es tracta de no voler ser a dalt perquè, fet i fet, a baix s’hi està de meravella. La seva màxima ambició era renunciar a les ambicions. Té com una cosa quasi budista, certament. ¿L’he il·lustrat?

Perfectament, però fa saltar  la meva tesi pels aires. Que em pengin. Adéu a l’article per Vilaweb. A canvi, m’envia un parell de fotos de la residència de l’enginyer Dubler. Mira que bé. Me la imaginava més gran.

I qui és, Dubler? Doncs l’enginyer que va contractar Walser perquè li fes d’ajudant durant un temps. ‘L’ajudant’ és fruit de les experiències de Walser a la residència Dubler.  Experiències de subaltern, de contractat, d’assalariat.

Abans de ‘L’ajudant’ Walser no m’agradava. Tampoc puc dir que n’hagués llegit res. Havia llegit coses sobre Walser; apropiacions indegudes, interessades, intents de patrimonitzar-lo. Em sembla que els grans literats pateixen d’aquest mal perillosíssim. Els crítics, els investigadors i els metaficcionadors cerquen la obra de determinat autor amb unes barreres d’entrada que fan que tu, lector, t’ho pensis dues vegades abans de llegir-los. L’escriptor en qüestió esdevé un autor de culte. Admirat de lluny, temut d’a prop. Faulkner: difícil. Kafka: dens. Walser: estrany. Jo què sé. Posen la por al cos. Però potser només m’ho sembla, potser només són excuses per falcar bé la meva mandra lectora.

Però posem-nos en situació d’una vegada. Un lector obre per primera vegada un llibre de Walser, ‘L’ajudant’. Coneix Walser d’oïdes, diria que el tem i tot, per allò que hem explicat abans. Però això no importa. Es troba a la porta d’una mansió, a la vora d’un llac magnífic, a Zurich, juntament amb el jove Joseph, el nou ajudant de l’enginyer Tobler. La primavera, magnífica com pertoca a un país com és Suïssa, es desplega al seu voltant. És interessant veure com Walser sincronitza el cicle de les estacions amb els diferents estats laborals que es va trobant el jove Joseph, a mesura que es demostra que Tobler és un empresari incompetent i inoperant. Una de les tantes genialitats que conté el llibre. 

El jove Joseph posseeix una intel·ligència extraordinària. Fins i tot arrogant, a parer meu, altiva. Però malgrat tot, summament servil i discreta: per estar bé a baix, cal mantenir la boca tancada. El lector tot això ho sap perquè l’ajudant Joseph va exposant fil per randa tots els seus pensaments i judicis, a l’hora que ens explica que ara coneix a Tobler, ara li presenten la seva dona i els seus quatre fills, ara la minyona, quin fantàstic retrat de la burgesia d’entreguerres, quina delícia! Joseph és implacable i mordaç, burleta. Aviat serem testimonis de la ironia i la capacitat analítica al servei no només de la psicologia dels personatges sinó al servei de l’exploració de les relacions de poder i submissió que s’estableixen entre contractant i empleat, que orbiten entre el ridícul, l’estima, l’afecte, l’enuig, l’odi, la perplexitat, la compassió, la fidelitat… Tal és el complex vincle afectiu que s’estableix entre Tobler i Joseph, que aquest darrer acaba esdevenint una mena de tutor moral per a tota la família, i no s’està de jutjar amb duresa no només el Tobler empresari, sinó també el Tobler pare i marit… però no només: judica a tota la família! És extraordinari.

Sempre hi ha un llibre, abans de Sant Jordi, que no em fa por recomanar a tort i a dret. Llibres infal·libles, que poden captar l’atenció de diverses sensibilitats, de totes les sensibilitats. Et poden no interessar les relacions de poder entre amo i empleat, o el retrat exacte de la burgesia d’entreguerres, o les bellíssimes descripcions de l’entorn idíl·lic on transcorre la novel·la. Fins i tot hom pot no estar dotat per la ironia, o no la hi sap veure, en ‘L’ajudant’. Però com passa amb Faulkner, com passa amb Kafka, o com passa amb tots els grans autors, és difícil no caure rendit davant la perfecció de l’escriptura, la cadència del llenguatge. Prou. Tanco el llibre. Necessito saber més coses. Què se’n va fer, del Dubler que va inspirar l’enginyer Dobler? I de la seva dona, i dels seus fills? De Joseph-Walser en coneixem el final. Va retirar-se en una mena de sanatori on va passar els darrers anys de la seva vida, trastornat. Aquí és on comença la Teoria de la Desaparició que ha alimentat tantes literatures subsidiàries, que tantes barreres ha posat entre el lector i Robert Walser. Però i el Dubler-Dobler? Necessito parlar amb el De Sola. No en sóc del tot conscient, però em sembla que estic a punt de fer un pas cap a l’obscuritat, cap a un error indefinit. M’allunyo del llibre, m’endinso en una vida que no és la meva.»

Les fotos que m’envia De Sola: