Robert Saladrigas, entre la ficció i el periodisme literari

L’escriptor i crític literari Robert Saladrigas (Barcelona, 1940-2018) era un home discret, però ferm amb els seus punts de vista i arguments. Era un bon conversador, un home afable, que defensava la cultura. La seva trajectòria havia anat fluctuant entre dos mars que es barrejaven: el periodisme literari (i la crítica literària) i la narrativa de ficció. Va escriure molt i va guanyar alguns dels premis més destacats de la literatura catalana. Però el valor de la seva obra no són uns títols concrets, si no segurament és el conjunt de la seva obra, que compta amb una trentena llarga de títols. Saladrigas es va iniciar la segona meitat dels anys seixanta, amb la publicació de llibres juvenils. Després va conrear la novel·la per a adults, amb la qual es va consolidar com un autor de referència als anys vuitanta i noranta, i que es va desenvolupar fins a la primera dècada del segle XX. En paral·lel, com a professió, es va dedicar al periodisme i a la crítica literària. Destaquen les entrevistes en profunditat a escriptors que va fer per al setmanari Destino, unes cent trenta, entre els anys 1968 i 1975, sota l’epígraf ‘Monólogos con…’.

D’entrada la seva labor com a narrador la va dedicar al públic juvenil. Els llibres de Saladrigues alimentaven l’interès i la llengua catalana dels joves lectors, que possiblement van tenir la primera oportunitat (o de les primeres) de llegir en català, amb llibres com Entre juliol i setembre, quan encara la llengua obligatòria a l’escola era l’espanyol. Entre juliol i setembre va arribar als 80.000 exemplars editats, un dels seus grans èxits. Li van seguir altres llibres juvenils, entre els quals destaca Les aventures d’en Ferran Pinyol.

Després Saladrigas va entrar en la narrativa per a adults i, ja s’ha dit, va guanyar els premis més prestigiosos de la narrativa en llengua catalana: el 1986, premi de la crítica per Memorial de Claudi M. Broch; el 1991 premi Sant Jordi i premi Crexells per El sol de la tarda; el 1996 premi Carlemany per La mar no està mai sola; el 2004 premi Josep Pla per La llibreta groga.

El també escriptor i periodista Antoni Puigvert va definir la labor literària de Robert Saladrigues d’una manera molt ajutada: ‘Saladrigas és un dels noms més importants de la literatura catalana, encara que la seva literatura no tingui un reconeixement popular. És rigorós, d’una densitat i d’un interès inqüestionables. Més enllà d’expressar la seva visió del món, sempre té la voluntat de ser modern, sense ser ingenu ni naïf, perquè beu dels grans mestres de la literatura universal i sap que vol.’

Precisament, Robert Saladrigas en una ocasió va explicar amb claredat el que buscava com a escriptor: ‘Tota la meva obra sumada vol ser un fresc que reflecteix, interpreta, l’home contemporani. I són llibres que parlen del món contemporani, que canvia, avui per avui, en temps real.’

En una entrevista que va fer VilaWeb a Saladrigas, arran de la publicació de la seva darrera novel·la, L’estiu de la pluja, explicava: ‘Quan em poso a escriure no tinc gens d’estructura feta ni de documentació aplegada. Només tinc algunes idees que són el punt d’arrencada per a tibar la història, i els personatges es van fent. Cal paciència i cal humilitat.’

I continuava: ‘A L’estiu de la pluja tenia ganes de parlar de tot allò que no saps ni acabaràs de saber mai. És curiós, això de la memòria, perquè quan un dia vols esbrinar d’on véns, ja és tard. Ja no tens ningú a qui demanar-ho. I, alhora, t’adones que dins una família hi ha molts secrets que s’eternitzen i que no s’aclariran mai.’ 

‘La gent no pensem en la identitat fins que no ens trobem en la necessitat de saber-la. Però, com diu Jim Harrison en la cita inicial del llibre, «Com podem viure amb el que no sabem?». Com és possible que visquem en aquesta ignorància –de no voler saber, fins i tot? Jo, per exemple, dels meus avis, en tinc molt poca noció. Van morir molt joves, però tampoc no vaig demanar. El meu pare no va conèixer el seu, que es va morir abans de néixer ell. Jo que he estat tan tafaner i que he viscut d’explicar històries dels altres, he tingut poc interès a saber la meva pròpia història. Aquí entomo un mea culpa.’

Robert Saladrigas confessava en el mateix article que tota la vida havia escrit a mà, però que les dues darreres novel·les les va escriure amb l’ordinador. I deia que el canvi era tan profund que li ha canviat l’estil: ‘A partir de Claris vaig passar d’una llengua més barroca a cercar l’essència de la llengua. L’essencialitat de l’estil. I amb l’ordinador aconsegueixo una llengua molt més depurada, un estil més essencial. Detesto les novel·les llargues, cerco un estil ric, ritme de frase, estalviar-te qualificatius i l’essencialitat del substantiu.’

Saladrigas també era un gran lector i durant quaranta anys es va dedicar a la crítica literària: ‘Això em permet d’estar al dia, saber què no vull fer, i em penso que tinc la capacitat d’assimilar allò que m’agrada sense deixar-me influir’, va explicar en una altra ocasió.

Els darrers volums que va publicar, el 2014, foren el recull de les entrevistes a escriptors en llengua catalana, llengua castellana i escriptors llatinoamericans, en tres volums respectivament publicats per Galaxia Gutenberg. I va traduir al català les entrevistes a autors en llengua catalana: Paraules d’escriptors. Monòlegs de creadors catalans dels setanta. «Els Monólogos van constituir en aquell moment una manera personal, volgudament singular, d’estructurar una llarga sèrie d’intervius en profunditat», escrivia en la introducció. Més endavant va ser responsable de la secció de llibres del diari La Vanguardia i va acabar com a crític de literatura estrangera a les planes del mateix diari.

VÍDEO: L’escriptor Robert Saladrigas llegint la seva novel·la L’estiu de la pluja (Edicions 62, 2012) dins la sèrie de VilaWeb Escriptors.TV.