12.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 12.08.2018 - 22:03
Som al despatx de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT). Una sala petita amb una gran taula. Fa calor i un ventilador ajuda com pot. En un pany de paret, hi ha mapes amb xinxetes vermelles: són les víctimes localitzades dels atemptats del 17-A. En la del costat, més llistes i un mapa de Catalunya que sembla més antic, amb xinxetes de colors subjectant desenes, centenars de paperets amb noms escrits a mà. Robert Manrique (Barcelona, 1962) endreça la taula. Hi ha uns quants mòbils, un telèfon fix, llibretes, documents. És dijous. D’aquí vuit dies s’acabarà el termini legal perquè les víctimes dels atemptats de fa un any puguin registrar-se al ministeri de l’Interior per ser reconegudes i indemnitzades. L’equip treballa contra rellotge. Són advocats, psicòlegs, forenses. Han tancat un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona per a fer el seguiment de les víctimes que aniran a l’acte d’homenatge. Diu que hi assistiran moltes, del 17-A i d’atemptats que s’hi solidaritzen. Manrique ha estat fundador de l’UAVAT i n’és assessor. Abans va ser delegat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme a Catalunya (1990-2003); fundador i president de l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes (2003-2005) i després vice-president (2005-2007); i coordinador del Servei d’Informació i Orientació a Víctimes del Terrorisme entre el 2010 i el 2011. La seva vida va fer un tomb el 19 de juny de 1987 a l’Hipercor. Despatxava llibrets de llom darrere el taulell quan va esclatar la bomba. Anys després, li van reconèixer la incapacitat: amb les cures, li van inocular dos virus de l’hepatitis i no podia treballar com a carnisser. Ha dedicat la seva vida a ajudar les víctimes del terrorisme. N’ha cercades pertot arreu. Al començament, amb la guia telefònica. Ara no desconnecta el mòbil. Durant l’entrevista, rep desenes de missatges i unes quantes trucades. Només té un objectiu: que ningú més no hagi de passar per allò que ha passat ell.
—On éreu el 17 d’agost de l’any passat?
—A un poblet preciós que es diu Bagà, al Berguedà. Fa molts anys que hi pujo. Jugava un partit de tennis. Se sentia el timbre del mòbil. En l’intercanvi de pista, li vaig donar un cop d’ull. Tenia trenta-quatre trucades perdudes en deu minuts. Al cap d’una hora vaig arribar a Barcelona, abans que no la tanquessin.
—Què us va passar pel cap?
—Que aquesta gent no podia estar tan abandonada com ho hem estat alguns altres. Baixant, al cotxe, la ràdio parlava de la xifra de morts, de ferits. Vaig pensar: pot ser pitjor que a l’Hipercor. Era a la Rambla, a les cinc de la tarda! Hem de fer-hi alguna cosa per a ajudar. Primer de tot, baixar, donar un cop d’ull, anar als hospitals, atendre la premsa. Allò que he fet sempre després de l’atemptat de Sabadell de l’any 90. Aquell va ser el primer cop que vaig fer una mica d’assistència com a delegat de l’antiga AVT.
—Ha millorat la preparació de l’administració?
—No, aquesta és la queixa. És molt dur de dir. Sí que hi ha una legislació. El 1999, amb un petit grup de víctimes, amb els advocats i els psicòlegs que treballaven amb nosaltres, vam aconseguir una normativa dedicada únicament a víctimes del terrorisme. Malgrat tot, n’hi ha moltes que no en reben els drets. L’administració competent, que és el ministeri de l’Interior, no les cerca. És molt trist.
—Per què no les cerca?
—No ho sé, potser per manca d’empatia, per manca d’interès… Moltes víctimes em diuen que deu ser un tema econòmic. El 2014 vaig anar a Madrid amb un llistat de 280 víctimes de Catalunya que havia localitzades amb un estudi que vaig fer sobre el terrorisme. En duia el nom, el cognom, les sentències, la data de l’atemptat… Tot, menys l’adreça i el telèfon. Els vaig dir: ‘la informació per a contactar-los, la teniu vosaltres.’ Em van dir: ‘Saps què? Qui vulgui res que vingui a veure’ns.’
—Quant de temps vau trigar a recopilar tots aquests noms?
—Va ser l’època que vaig fer de coordinador, amb la Sara Bosch, de l’antic Servei d’Informació i Orientació de Víctimes del Terrorisme. El va muntar la consellera Montserrat Tura. Va haver-hi un canvi polític, de govern, i malauradament van decidir de tancar l’oficina. El 2010, al desembre, el mateix dia que presentava l’estudi sobre aquestes víctimes, em van donar la notícia que es tancava el servei. Això et demostra la manca d’empatia de molta gent a l’administració que no s’adona de la problemàtica que genera un atemptat. La Generalitat volia fer aquesta tasca per cobrir les mancances de l’administració espanyola, que és qui té competències. Hi ha cent divuit afectats del 17-A per qui treballem. Hauríeu d’entrevistar algú del ministeri que sigui a Barcelona atenent-los.
—No hi ha ningú.
—Van tenir una oficina oberta del 22 al 29 d’agost de l’any passat, quan la gent enterrava els morts, els ferits intentaven sobreviure als hospitals i la gran majoria de testimonis presencials estaven amagats, plorant, descol·locats. L’oficina hauria d’estar oberta fins que no passa un any. Si no ho fa l’administració, ho hem de fer nosaltres.
—Fundeu la UAVAT després dels atemptats del 17-A.
—Al setembre, la Sara Bosch, el Domènec Cornudella, jo i l’Elisa Micciola vam baixar a Cambrils. Es parlava bastant de les víctimes a la Rambla, però, de Cambrils, ningú no en deia res. Vam parlar amb gent, amb la batllessa, i vam veure una manca d’assistència brutal.
—De quina mena? Psicològica?
—Psicològica, social… Què necessita una víctima del terrorisme o un afectat per un atemptat? La primera, informació. Quina culpa té un noi que treballa en un restaurant a Cambrils de no poder tornar a treballar? ‘Vaig veure allò que vaig veure, tinc molta por i no m’atreveixo a treballar aquelles hores.’ I aquell noi deixa de treballar. Però hi ha una causa. Els han localitzat? No. Algú se n’ha preocupat? No. L’1-O passa com passa. Fins al 30 de setembre m’arribaven, potser, vint-i-cinc notícies de terrorisme i després tres, dues, quatre. Continuem fent coses i al desembre em truca una companya vostra del Periódico que diu que té una amiga afectada a Cambrils amb una problemàtica social important d’abandonament, de manca d’informació. Anem a veure-la a ella i al seu company. Un senyor a qui van clavar un ganivet de punta a punta de la cara es queixa perquè no l’atén ningú… Et dius: ‘si un ferit greu que ha estat a punt de morir no l’atenen com cal, què deu passar amb la resta?’ El 17-A a la nit, una de les primeres trucades que rebo és de la Pilar Manjón. ‘Roberto, demà hi serem a les nou en punt del matí per a ajudar-vos. Us ho devem’. La ‘insolidària’ Catalunya va aportar cinquanta mil euros per a ajudar les víctimes de l’11-M. Ells són ara l’acusació popular en el cas del 17-A. Quan comencem a veure que hi ha desenes i desenes d’afectats, decidim de crear una unitat de professionals.
—El fet que hi hagués tants estrangers a la Rambla ha complicat la recerca de víctimes?
—Els consolats, les ambaixades, el ministeri d’Afers Estrangers i de l’Interior espanyols hi treballen. També atenem gent estrangera però ens hem centrat molt en la gent d’aquí. Suposem que els estrangers estan controlats. Cada país ha d’assessorar els seus ciutadans.
—Hi deu haver una llista de ferits del 17-A. És fàcil de localitzar-los?
—No… Per moltes raons. Per exemple, una senyora fuig de l’atemptat de la Rambla amb la mare i els fills. Apareixen en un ambulatori a l’Hospitalet i diu que vénen de la Rambla. ‘Què ha passat a la Rambla?’ No ho saben. Atropellament casual. Ara sabem que era un atemptat, però durant les primeres hores, no tothom ho sabia.
—I tota aquesta gent no apareix en cap llista.
—És clar. Parlem de ferits que poden tenir un tallet en un dit o un traumatisme cranioencefàlic i un trencament de pelvis. Si vas a un hospital i ingresses com a víctima d’atemptat terrorista, l’administració ja et té registrat. Però si hi posa ‘atropellament’ o ‘allau humana’ com a motiu de l’ingrés, no.
—Us han proporcionat cap llista oficial?
—No. Tenim la de víctimes mortals, perquè per desgràcia és indubtable. Les dels ferits varien. N’hi ha que parlen de noranta-dos, unes altres de cent tretze… Ara, amb el sumari obert, sí que tindrem accés, com a mínim, a la llista d’afectats.
—Heu pogut llegir-la?
—No encara. La tenen els advocats de l’11-M. No tenim temps material de localitzar-los a tots abans del dia 17. Solució: centrem-nos amb els qui ja hem trobat. Esperem que el ministeri modifiqui la legislació. I a partir del setembre o de l’octubre els cercarem. A més, el ministeri ja té accés al sumari. Els deu d’haver cercat.
—Confieu que ampliaran el termini d’un any? O és una promesa del ministre de l’Interior feta en calent?
—Confiem que sí. Com a víctima d’ETA fa anys que ho dic. Si no volem que els atemptats prescriguin, per què han de prescriure els drets de les víctimes dels atemptats? Això que és tan lògic, no hi ha hagut cap ministre que ho vegi. Per què? Si amplien el termini, arribarà gent d’atemptats de fa quaranta anys. Si els haguessin cercat quan tocava, no haurien d’indemnitzar-los ara amb interessos i els canvis de l’IPC.
—La definició de què és una víctima també és molt restrictiva?
—M’ho sé en castellà. ‘Es víctima del terrorismo toda aquella persona que sufre daño físico o psícofísiquico derivado de acción o acciones perpetradas por persona o personas integradas en grupo o banda armada o que intenten alterar gravemente la paz ciudadana.’ De danys psicofísics en pot tenir algú que vegi l’atemptat i li passi la furgoneta a dos pams de la cara.
—Pot ser que les seqüeles psicològiques no surtin fins al cap de molt temps, oi?
—Poden aparèixer en qualsevol moment. I què has de fer? Demanar la sol·licitud per si t’apareixen després? Això fem. Com una assegurança.
—I els familiars de víctimes mortals que no són al lloc dels atemptats? Per exemple, la Nuri Manzanares i l’Enrique Vicente. Van perdre dos fills i la germana a l’Hipercor i no els han reconegut les seqüeles que tenen.
—És… inhumà, immoral. Els diuen que no hi eren. Ho respon l’Enrique: si hi hagués estat, hauria mort. Hi ha professionals que fa anys que treballen amb víctimes que fan informes de cinquanta folis explicant per què aquella persona està afectada. Un exemple molt puntual. L’atemptat d’Ernest Lluch. El veí que entra al pàrquing i el troba. Si hagués estat jo, la primera cosa que hauria pensat és que aquest senyor ha tingut un infart i truco a l’ambulància. Quan veus que és mort, l’impacte és més fort. Quan saps que és mort per un atemptat d’ETA, i que és qui és, encara més. Com deu estar aquest senyor? No sé qui és. L’administració no ha de cercar-lo? Potser algun dia el trobarem i li diran que no és víctima perquè va ser allà després de l’atemptat. Però, com saben que, mentre ell era allà, no tenia algú al darrere amb una pistola dient-li ‘si et gires et mato’? Quan acaba l’atemptat de la Rambla? En la foto del nen australià, hi ha un senyor que demana ajuda. La furgoneta ja s’ha aturat, però l’atemptat s’ha acabat? No. Dins de la furgoneta hi podia haver un home amb un kalàixnikov o la furgoneta podia explotar. El ministeri et diu que ja havia acabat. Home, a què juguem aquí? Tot és delimitar. Després et diuen que les víctimes són prioritàries.
—Viatgem en el temps. 19 de juny de 1987. Fèieu de carnisser a l’Hipercor. La tarda de l’atemptat no us tocava torn però vau substituir un company.
—Tenia torn fix de matí. El dia abans, el company de la tarda em va demanar que l’hi canviés. Li vaig dir que sí.
—Quan vau saber que havia estat un atemptat?
—Quatre dies després. M’havien d’operar perquè hi havia perill d’amputar el braç.
—No hi vèieu, estàveu cec…
—Tenia el cap i la cara cremats. Però hi sentia bé. Camí de la sala d’operacions, vaig sentir una veu d’home. ‘Fills de puta! Una bomba a l’Hipercor!’ Fins aquell moment, pensava que havia estat la càmera frigorífica que havia explotat. En cap moment a l’UVI ni els metges ni les infermeres van parlar de l’atemptat.
—Quant de temps vau estar a l’hospital?
—Fins a final d’agost, a la Vall d’Hebron. Vaig tenir la baixa fins al desembre i vaig tornar a treballar. Ho vaig intentar. Tenia moltes ganes d’anar a treballar. M’hi divertia. Tenia vint-i-quatre anys.
—Quan decidiu que us dedicareu a ajudar les víctimes?
—Havia continuat fent feina a l’Hipercor. Era: operació, baixa, alta. Operació, baixa, alta. Quan algun periodista volia trobar una víctima, trucava a l’Hipercor i demanava per la carnisseria. ‘Robert? Sóc Carles Cuní.’ Real, eh? L’octubre del 89 va ser el judici. Un periodista que aleshores treballava al Observador em va trucar per demanar si hi aniria.
—Vau ser de les poques víctimes que sabíeu que es feia i que hi vau anar.
—N’érem tres. Com a testimonis, entre tantes víctimes mortals i ferits, van seleccionar per sorteig (cosa que mai no m’he cregut) dues víctimes. Una era filipina, cremada més greument que jo i que gairebé no parlava castellà, i que no hi va anar. L’altre era un senyor que, segons la sentència, es va curar al cap de dos dies sense seqüeles. De quin dolor pot parlar? En un raconet vaig veure un senyor plorant. En sortir li vaig demanar com estava. ‘Això és molt dur. Aquests cabrons van matar la meva dona i les meves nenes.’ Era Álvaro Cabrerizo. D’aquell dia i fins que no va morir, vam ser carn i ungla. Ha fet molt per les víctimes. Es mereixeria un homenatge. Era molt noble. Jo era la cara visible, ell el qui empenyia per darrere. Me l’estimava molt, me l’estimo encara. A l’Hipercor, un dia venia un orfe, un altre dia una vídua, o un ferit. En una llibreteta els anava apuntant. Vaig passar les dades als advocats, al Santi Montaner i al Juli de Miquel. El 89 arriba la sentència i em criden al despatx. Condemnats a set-cents quaranta anys de presó. Recordo haver dit: ‘Molt bé, tota la vida a la presó.’ La lliçó jurídica que em van fer la tinc gravada paraula a paraula. ‘M’esteu dient que gràcies al codi penal franquista del 1973, sortiran al cap de trenta anys i que, si es comporten, al cap de vint-i-tres?’ Ho havia entès bé. Em diuen que hem de cercar els ferits perquè hi havia una escletxa per a demanar la responsabilitat civil de l’estat espanyol. Fem-ho.
—Tretze víctimes vau guanyar una demanda contra l’estat espanyol perquè no van desallotjar l’Hipercor després dels avisos de bomba.
—Sí. I el gener del 1990 em truquen a casa. Era Juan Antonio Corredor, des de Madrid. M’havien vist en el judici a l’Audiència espanyola. Eren una associació de víctimes, l’AVT antiga, res a veure amb la del 2002 cap aquí. No tenien ningú a Catalunya. Hi va haver complicitat. Vaig anar a una reunió a Madrid. Volien obrir delegacions a les ‘regions d’Espanya’… Vaig aixecar la mà. Cercar les víctimes de l’Hipercor? Si ja ho faig! Deuen tenir contactes. Vaig pensar, si jo hagués mort, m’hauria agradat que algú fes alguna cosa per la meva dona i els nens. Com que sóc viu, ho faré jo.
—Això és la cosa que encara us empeny a continuar?
—Sí, i veure el mapa. Estàs aquí suant, treballant amb tot l’equip, i de cop i volta mires el mapa de víctimes i dius: ‘s’ha de fer.’ No saps mai què et trobaràs. Demà havíem d’acompanyar dues víctimes a la delegació a lliurar els papers i ara ja en són sis. Tot això és perquè aquell dia vaig aixecar la mà i vaig dir que ja ho feia jo. Que havia d’explicar lleis a la gent. Jo? Si sóc carnisser! S’havia de fer. Els de l’AVT em van passar la llista que tenien. Hi vaig veure atemptats del GRAPO, d’ETA anteriors al de l’Hipercor. Que han matat un policia a la plaça d’Espanya? Ni me n’havia assabentat. L’extrema-dreta. El Papus. A casa llegíem la revista, però no sabia per què l’havien tancada. L’òrfena del conserge del Papus era clienta meva a l’Hipercor! Et fa un canvi el cervell i et dius: ‘on he estat jo tots aquests anys?’ Hi havia terroristes matant gent i, la meva feina, quina era? La família, el Barça, el tennis, la feina, els amics.
—Després de l’Hipercor, la gent escrivia missatges als panots de la Rambla. Després del 17-A, també.
—Molta gent va signar a la Rambla perquè no podia a l’Hipercor. El tema del Corte Inglés va ser complicat llavors. El 94 vaig muntar unes taules per a recollir signatures per a modificar el codi penal franquista i no les vaig poder posar a l’Hipercor. No em van deixar. La Rambla és emblemàtica, és Barcelona.
—Quan es parla de l’acte del dia 17 i el debat públic se centra en si vindrà el rei, què en penseu?
—Diré allò que em diuen totes les víctimes amb qui he parlat. Per un dia, que deixin de tocar la pera els polítics. Que el dia 16 es barallin fins a les dotze de la ni i que el 18 hi tornin. Però el 17 no. No pot ser.
—Els actes d’homenatge a les víctimes, sobretot les d’ETA, sempre han estat molt polititzats.
—Per alguns partits. I hi ha hagut sectors de víctimes que han acceptat aquest joc. Jo mai. Hi ha gent a qui encantava de fer-se la foto amb el polític preferit. El president de l’associació tal, que avisi que es fa la foto a títol personal o que demani a les víctimes si hi estan d’acord. Doncs ni una cosa ni l’altra. El mateix dia que Cristina Cifuentes dimitia una associació de víctimes li lliurava un premi a la dignitat. Que la presidenta de la Fundació de Víctimes del Terrorisme sigui diputada del PP, es fa estrany. Totes dues coses no poden ser.
—Quina relació teniu amb l’ACVOT?
—Cap. D’ençà que me’n vaig anar el 2009 no n’he rebut ni una trucada. Moltes víctimes tampoc. Em sap greu, però no en tinc cap. No m’agradaven els canvis que hi veia. Hi som per a assistir la gent, no per a sortir a la foto, ni a la tele, ni per a posar-nos una medalla.
—Els interessos polítics també han fet que hi hagi víctimes de primera i de segona?
—I de la lliga de campions i de regional. Ja el primer dia que vaig ser víctima ho vaig veure. Era a la UVI. No som catòlics. El cardenal va venir de nit a veure els ferits, però, com que la premsa ja havia marxat, va dir que vindria l’endemà. No he rebut mai ni una sola carta de cap ministre de l’Interior.
—Quan us heu reunit és perquè ho heu demanat, doncs.
—Evidentment.
—El 2012 vau acceptar d’entrevistar-vos a la presó amb Rafael Caride, autor de l’atemptat de l’Hipercor.
—Hi ha algun impresentable que diu que jo vaig demanar la visita. No és cert. Abans em van demanar si podia rebre una carta seva.
—Allò contribuïa al procés de pau? Ho vau fer per això?
—Sí, i perquè a més a més, ara ja es pot dir, era una manera d’obtenir informació. Quan em van trucar de Lokarri i després del govern espanyol era abans de l’alto el foc definitiu d’ETA de l’octubre del 2011. Però vaig a veure’l després. Li volia demanar si anava seriosament o si hi hauria una escissió. La resposta va ser que no hi havia marxa enrere. Era una qüestió de mesos o d’anys. Abans en vaig parlar amb víctimes. Portava un guió mental de preguntes.
—Vau trobar-hi cap resposta?
—Li volia fer una primera pregunta. Ell abaixava el cap i no em mirava. Si la resposta era coherent, faria la segona. Si no, m’aixecaria i me n’aniria. La primera pregunta va ser per què un gallec com ell, un palentí com Troitiño, i una navarresa com Ernaga van anar a matar gent a Catalunya per ordre d’un basc que vivia a França. Va respondre durant vint minuts. De bon principi va reconèixer que s’havia equivocat, que va ser un error, que va destrossar moltes vides. No li vaig donar la mà. No és un tema d’educació, és de dignitat. No puc donar-li la mà a un home condemnat per vint-i-quatre morts, a banda dels ferits com jo, i l’endemà trobar-me la dona o el fill d’un mort a l’Hipercor i donar-la-hi.
—Ell no us va demanar perdó però, en un comunicat, ETA sí que ho va fer a les víctimes que no van tenir una participació directa en el conflicte. L’heu acceptat?
—L’he acceptat per la part que em toca, però evidentment no m’agrada el plantejament d’aquell redactat. A unes sí a unes altres no? He vist tant patiment, tantes agulles als mapes i tantes situacions diferents… Aquesta gent mereix el mateix perdó que m’han demanat a mi. Jo sóc una víctima civil. És curiós que fa temps es va fundar una associació de cossos i forces de seguretat víctimes del terrorisme. Ningú no parla que divideixen les víctimes. Fem-ne una reflexió.
—Quan Santi Potros surt de la presó, què penseu?
—Em fa mal que un assassí de quaranta persones surti al carrer, però la llei diu que ha de ser fora. Allò que m’emprenya és que s’utilitzi per a fer política; que Pablo Casado digui que l’acostament dels etarres és un pagament al PNB quan el PP en va acostar cent cinquanta. La gent té memòria. Els atemptats anteriors al 1995 es van jutjar amb el codi penal franquista del 73. Que se’n vagin al Valle del Caídos abans que desaparegui (tant de bo!) a picar a la llosa: ‘Escolta, Paco, explica’m aquella llei que vàreu fer.’ O que els ho demanin als ministres que restin d’aquella època. El 95 vam aconseguir de modificar la llei perquè fossin trenta anys sense beneficis. La pena d’alguns és menys d’un any per mort. Però el terrorista que mata una persona també en compleix trenta. Tinc molt clar que la justícia és una cosa i la legalitat una altra.
—Confieu que algun dia es farà justícia amb totes les víctimes?
—De l’Hipercor, me’n falten dues per a trobar. Entre les localitzades, hi ha un grup de trenta-tres a qui els van dir el 1997 que estaven fora de termini. Però el 2003 hi va haver un altre judici contra Rafael Caride i Santi Potros per aquests atemptats. Per què els diuen aleshores que són fora de termini? Espero que sí que es faci justícia. Justícia seria que les persones de la llista de dues-centes vuitanta siguin localitzades i reconegudes. Ara ja en són 277.
—No us aturareu fins a aconseguir-ho?
—No. Ho tinc clar. Ara tinc els del 17-A a les mans. Però, qui em diu a mi que un dia no sonarà el telèfon i serà un d’ells?
—Algun cop heu pensat què hauria estat de la vostra vida si no haguéssiu estat aquella tarda a l’Hipercor?
—Cada dia. M’encanten els mercats. Hauria continuat a la carnisseria. M’agradava molt la meva feina. Si em diguessin ara que puc tornar enrere, al 18 de juny de 87, em tornaria a canviar el torn per fer allò que he fet per tanta gent. Però voldria treballar de carnisser de sis a dues, i a les tardes em dedicaria a això. Ho tinc claríssim. Estic fent un llibre. Un compendi de la feina feta. El títol és Cambio de turno.
