Robert Manrique: ‘No em sorprèn que no busquin les víctimes del 17-A, és una qüestió econòmica’

La vida de Robert Manrique va fer un tomb el 19 de juny de 1987, quan va esclatar una bomba a l’Hipercor on ell treballava. Allò el va canviar per sempre més. De llavors ençà ha dedicat la vida a ajudar les víctimes del terrorisme. El 17 d’agost del 2017 no en va ser una excepció, i en saber la notícia va agafar el cotxe i cap a Barcelona. 

D’entrada va semblar que era tot controlat i que poca cosa hi podien fer. Se’n va alegrar, volia dir que tota la feina feta havia servit per a alguna cosa. Però els mesos següents s’adonaria que tot no havia anat com es venia i que, una vegada més, les víctimes se sentien desateses. No va poder-se estar aturat i amb més experts va fundar la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), dedicada als afectats pels atemptats del 17-A. Parlem amb calma de la situació actual de les víctimes, just quan fa dos anys dels atemptats.

—Dos anys després de l’atemptat, hi ha més dubtes que respostes?
—Dos anys després, ha crescut el nombre de víctimes que es pregunten coses i de les qui voldrien saber què va passar realment. Volen saber si hi va haver alguna errada, negligència o mal funcionament dels cossos de seguretat de l’estat. De les més de dues-centes víctimes amb qui hem parlat des de la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT), cap no ens ha dit que no s’hagués d’investigar. Al contrari, tothom vol saber què va passar. Sobretot, amb la idea que no torni a passar.

—D’ençà de les publicacions de Público, aquesta necessitat de saber què va passar ha anat creixent?
—Si, però és veritat que els dubtes en la majoria de víctimes van començar a aparèixer abans. Quan ens arriba la interlocutòria de processaments, el mes d’octubre de l’any passat. La vam començar a revisar dia per dia i hora per hora i vam descobrir-hi coses que no ens havien explicat. Des d’aleshores, la gent té dubtes i vol que els els aclareixin. Evidentment, amb les publicacions de Público, les preguntes han crescut. Però més que fer aparèixer els dubtes, les coses que s’han publicat han confirmat allò que molta gent pensava: que tot plegat s’havia d’investigar.

—Quan van començar a aparèixer els dubtes?—El punt clau va ser quan el ministeri fiscal va dir que els fets d’Alcanar no eren un atemptat. Llavors, moltes de les víctimes de la Rambla i Cambrils es van demanar: si el seu cas no és un atemptat, el que ens va passar a nosaltres sí? Què passarà amb nosaltres? Alcanar quedarà a part de la nostra investigació?

—Ara que parleu de l’explosió d’Alcanar. És una de les qüestions que queden pendents. Els ferits d’aquella explosió no són considerats víctimes d’un atemptat.
—Segons la interlocutòria de processament de l’Audiència Nacional, és a dir, el Ministeri de Justícia, hi va haver vint-i-nou ferits, a Alcanar: onze mossos d’esquadra, dos bombers i setze veïns. I cal recordar que amb l’explosió van rebentar tots els xalets del voltant. L’ona expansiva va ser brutal. No entenen per què el ministeri fiscal diu que allò que va passar a Alcanar no es considera un atemptat terrorista, sinó una explosió fortuïta. Home! Hi ha víctimes de l’explosió, i l’explosió va ser causada per uns terroristes.

—Suposo que aquests dies les víctimes es deuen demanar constantment si l’atemptat es podria haver evitat.
—Evidentment. La gent es demana: si s’hagués evitat, com a mínim, la constitució d’aquest escamot terrorista, hi hauria hagut aquest atemptat? S’hauria pogut evitar? I en definitiva, és això que s’hauria d’investigar. De fet, ningú no diu que l’atemptat sigui una conspiració… Les víctimes demanen que s’investigui què ha passat, perquè si va haver-hi un error, no es torni a cometre.

—Si existís aquest error, l’estat espanyol en seria responsable?
—Amb tota la història de terrorisme d’Espanya, l’únic atemptat en què l’estat ha estat condemnat com a responsable civil subsidiari és el d’Hipercor. Va haver-hi tres trucades prèviament i no es va desallotjar l’edifici. Per això, tretze víctimes vam guanyar el judici contra l’estat, que va ser condemnat pel mal funcionament dels cossos i forces de seguretat. I per tant, ara la pregunta seria: l’estat tenia Abdelbaki es-Satti com a agent doble? Si la resposta fos afirmativa, significaria que hi ha hagut un mal funcionament per part de l’estat. Per tant, les conseqüències haurien de ser les mateixes que a l’Hipercor. Les víctimes tindrien uns drets afegits als que ja tenen. Possiblement, és això que l’estat no vol que se sàpiga.

—Com es poden gestionar aquests dubtes com a víctima? Com se’ls pot ajudar?
—A la Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme tenim un contacte personal i directe amb les víctimes. Ens veiem, xerrem, anem a casa seva, vénen al despatx… Quan el contacte és directe és més fàcil assistir la gent. És important parlar sobre aquests dubtes, però nosaltres tenim molt clar que no tirarem llenya al foc, ja tenim molts anys d’experiència. Cal esperar al judici i confiar en els advocats. Totes aquelles víctimes que portem nosaltres i s’han volgut personar en el judici són representades judicialment per l’Associació de Víctimes de l’11-M de Madrid, que són els número 1 en temes de gihadisme. Qualsevol dubte que tinguin els advocats els els poden consultar, hi són per ajudar-los. Això dóna una tranquil·litat a la víctima. Saben que darrere seu tenen una unitat de professionals que els ajuda.

—Una comissió d’investigació al congrés espanyol ajudaria a resoldre aquestes preguntes. S’entén que es voti en contra aquesta comissió?
—Des del primer dia que va sortir la primera negativa, les víctimes no entenen per què no es pot fer. L’argument per a rebatre-ho és molt senzill: si a la Gran Bretanya, França, Alemanya, els Estats Units s’han fet, per què aquí no? I més, sabent que aquestes comissions han servit per a evitar posteriors atemptats, perquè van evidenciar alguns errors. Això és com sempre. Si jo no tinc res a amagar i em truca Hisenda, li donaré tota la informació que vulgui. Si l’estat no té res a amagar, que faci la comissió d’investigació i a patir d’aquí es podran resoldre tots els dubtes. Si no, sempre quedarà aquell rum-rum de no saber si han explicat tota la veritat. Quan diuen a la gent afectada que no fan la comissió per no polititzar-la, els fan mal. Escolti, la gent té dubtes i vol respostes.

—Aquests dies, Manuel Valls ha arribat a dir que demanar una comissió d’investigació era un insult a les víctimes.
—M’agradaria saber quin dret té ell per a parlar en nom de les víctimes. Des del sofà de casa seva és molt còmode dir que per a les víctimes això és un insult. Però la pregunta és: amb quantes víctimes ha parlat, senyor Valls? Abans que res hauria de parlar-hi. Cap de les víctimes amb qui he tractat, i són més de dues-centes, no l’ha vist mai. De fet, a la UAVAT ha vingut gent del PSC, ERC, comuns, Junts per Catalunya i la CUP. Però curiosament cap del PP ni de Ciutadans. Alguna cosa falla.

—El Parlament de Catalunya sí que ha obert una investigació, però de moment han quedat moltes preguntes sense resposta.
—Passa com sempre, de poc serveix la comissió si el parlament cita a declarar certs polítics de Madrid, com Zoido, Soraya Sáez de Santamaría, Rajoy o Millo, i cap d’ells no ve. Després, aquests són els qui sempre es posen al capdavant de la pancarta a favor de les víctimes… Però quan se’ls demana que vinguin i expliquin què saben, no vénen. És estrany.

—No han donat la cara públicament, però hi ha hagut víctimes que han parlat amb ells en privat?
—Que sapiguem, no. Nosaltres portem al voltant de dos-cents expedients, i cap no hi ha parlat, i mira que ho han intentat. Precisament per això se’ls demana que vinguin a la comissió. No venir em sembla una burla al patiment d’aquesta gent. O què passa? Aquestes víctimes no tenen el mateix dret que algunes víctimes VIP de terrorisme, sobretot aquelles que ho han estat d’ETA? És patètic, però és així.

—El judici serà d’aquí a uns mesos…

—No ho sabem, però no sembla que hagi de començar al setembre o l’octubre, com s’havia dit. Procurem mirar la part positiva, tindrem més temps per a localitzar les víctimes que ens falten. I podrem atendre millor la gent que ja hem localitzat. Encara cal fer moltes més proves psicològiques, revisar  els aspectes forenses i laborals. Se’n parla molt poc, però hi ha molta gent que es va quedar sense feina arran de l’atemptat. Treballaven a la Rambla i després de l’atemptat no han pogut tornar a posar-hi els peus. No han pogut tornar a la feina.

—Sorprèn que encara busqueu víctimes i que ho feu vosaltres, des de la UAVAT, i no el Ministeri de l’Interior.
—Sorprèn que el ministeri no col·labori i no ens ajudi, però ha passat sempre. Fa trenta anys, jo ja buscava les víctimes d’Hipercor a les pàgines grogues. Nosaltres treballem amb el llistat de la interlocutòria de processament, on només hi ha un nom i un cognom. No tenim cap més informació, ni la nacionalitat. Per sort, alguns consolats ens han ajudat a contactar amb les seves víctimes. Però és una tasca com de Mortadelo i Filemon. Els busquem per Facebook i Instagram.

—Però l’estat espanyol ha donat suport a aquestes víctimes?
—He estat molt crític amb l’atenció que s’ha donat a les víctimes, perquè és la informació que m’han donat elles. I en el primer aniversari, vaig denunciar el mal tracte públicament. Nosaltres sabíem que l’atenció no era, ni de bon tros, la que volien vendre. I per això em va sorprendre que, el juliol de l’any passat, la directora de l’Oficina de Suport a les Víctimes, Sonia Ramos Piñeiro, digués públicament que se’n feia un gra massa. Deia que el Ministeri d’Interior havia posat a Barcelona una oficina d’atenció a les víctimes després de l’atemptat. Però no us ho perdeu: només va estar oberta del 22 al 29 d’agost de 2017, una setmana. Creieu que mentre les famílies estaven pendents de quan podrien enterrar els seus familiars estimats podien pensar a anar a aquesta oficina per saber quins drets tenien? Tampoc no van poder reaccionar els ferits, aquells dies eren a l’hospital i havien d’assimilar tot allò que passava. Aquella oficina no va servir per a res. Hauria d’haver estat oberta com a mínim un any, que és el termini que tenen les víctimes per a demanar el seu reconeixement. Doncs no, una setmana i ens en tornem a Madrid.

—Us heu queixat que les xifres de ferits no quadren…
—Malgrat que sembli increïble, hem descobert que el llistat oficial, que és de la interlocutòria de procediment de l’Audiència Nacional, és a dir, del Ministeri de Justícia, no quadra amb el del Ministeri d’Interior. L’Audiència Nacional parla de 170 víctimes ferides físicament en l’atemptat: vint-i-nou a Alcanar, 126 a la Rambla, dotze a Cambrils i els tres mossos atropellats en la fugida de Younes Aboyaaqoub en el cotxe de Pau Pérez. Interior parla de 137. Quin és el bo? No seria més fàcil que s’ajuntessin els dos ministeris i miressin les dades.

—Fa unes setmanes, denunciaven que s’havien denegat el 82% de víctimes psicològiques. Per què no es reconeixen aquestes víctimes?
—Ja ens agradaria saber-ho. Els arguments que dóna el ministeri són absolutament fora de lògica mèdica i psicològica.

—Quina mena de casos es deneguen?
—Per exemple, una senyora que treballava en un quiosc de la Rambla. El 17-A va veure venir la furgoneta per la Rambla, anava directa contra ella. Va reaccionar i es va tirar enrere, dins el quiosc, per protegir-se. La furgoneta va xocar contra el quiosc, amb ella dins. Li va caure tot el quiosc a sobre. Però ara li diuen que no és víctima de l’atemptat, perquè era dins un local. És clar que era dins un local, era en un dels quioscos que la furgoneta va envestir. Li ho deneguen argumentant que no estava en la trajectòria de la furgoneta. Home, si ho hagués estat, seria morta. A què juguem?

—…
—També ens hem trobat que el senyor ministre Grande-Marlaska es va comprometre a mirar amb cura si arribaven expedients passat el primer any. Ja tenim la primera denegada per haver-lo lliurat massa tard. Per què ens va escriure una carta, el senyor Grande-Marlaska, si no era veritat? Quan llegeixes els expedients de negació, veus claríssimament que no tenen sentit. No pots dir a les noies a qui se’ls va morir als braços el nen australià, Julian Cadman, que no tenen seqüeles de l’atemptat perquè no eren en la trajectòria de la furgoneta. Certament, no hi eren, eren en una farmàcia de la Rambla, però de cop va entrar una persona demanant que li agafessin el nen, que anava a buscar ajuda. Se’ls ha mort un nen als braços i això no els ha d’afectar? No fotem!

—Per entendre-ho bé: a qui consideren víctima?
—’És víctima del terrorisme tota persona que pateix dany físic o psíquic-físic derivat d’acció o accions perpetrades per persona o persones integrades en grup o banda armada o que intentin alterar greument la pau ciutadana.’ Parlen de danys físics o psíquics. És evident que si tens un dany físic, segurament en tindràs de psíquic. Però la pregunta és: i els qui només en tenen de psíquic? Aquests no compten?

—Entenc que el reconeixement com a víctima també ha de ser important…
—La cosa més fotuda és que si no et reconeixen com a víctima, no tens cap dret.

—No ho deia només per la part econòmica, també com a reconeixement moral…
—Sí, és clar, és importantíssim. Però la manca d’empatia és tremenda, sobretot per part de qui en té les competències, que és el Ministeri d’Interior. Però no només l’agost del 2017. Fa cinc anys, vaig anar a Madrid amb un llistat amb 280 víctimes de terrorisme a Catalunya. Allà hi era tot, nom, cognom, lloc de l’atemptat, autors de l’atemptat, data… Només hi faltava l’adreça i el telèfon. L’única cosa que vaig demanar era si em podien dir quantes d’aquelles persones havien contactat amb ells. Així ja no els buscava. La resposta del ministeri va ser que havia fet molta bona feina d’investigació, però que si algú volia alguna cosa que anés a veure’ls. He viscut moltes coses aquests anys i ja no em sorprèn res. No em sorprèn que no busquin les víctimes del 17-A. Agradi sentir-ho o no, és una qüestió econòmica.

—Volen estalviar-se uns diners?
—És clar, perquè cada víctima que té unes seqüeles o unes incapacitats són uns calerons. Solució: els qui vulguin que vinguin i ja mirarem si ho acceptem. És poc seriós.

—Aquest 17 d’agost hi tornarà a haver dos actes, l’organitzat per l’Ajuntament de Barcelona i el que convoca l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes. Com ho viuen, això, les víctimes?
—En realitat, que es recordin de les víctimes és una cosa positiva. Passa que haurem de veure quantes víctimes de l’atemptat van a un acte o un altre, i això és fotut. La pregunta s’hauria de fer al senyor que organitza l’acte amb associacions polítiques, com Societat Civil Catalana: amb quantes víctimes del 17-A treballa l’ACVOT? No m’agrada que es faci un acte on vinguin entitats polítiques i les víctimes no hi siguin convidades. Però cadascú deu saber per què fa els actes. Nosaltres ho tenim claríssim: col·laborem amb l’ajuntament, igual que vam fer l’any passat. A les deu hi ha l’ofrena floral a la Rambla i després hi haurà un minut de silenci. Posteriorment, anirem a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya. La pregunta també hauria de ser: per què els altres no volen venir a aquests actes i prefereixen fer els seus? Ells ho deuen saber.