11.06.2023 - 21:40
Luang Prabang, Laos. Sis del matí. Embarco en un slow boat que ens portarà durant dos dies riu Mekong amunt, per Pakbeng, fins a Huay Xai, just a la frontera amb Tailàndia i Myanmar, al famós Triangle d’Or, la zona tradicionalment enriquida pel tràfic d’opi. El Mekong és l’essència de Laos. Columna vertebral, flux sanguini i sistema nerviós. Un element fundacional històric, origen de mites i llegendes.
Un conte xinès diu que una dona que pescava al riu va donar un cop sense voler a un tronc flotant i a l’instant es va quedar embarassada misteriosament. Al cap d’un temps, va parir el seu novè fill. Amb els anys, aquell mateix tronc flotant passà davant la casa de la pescadora, es va transformar en drac i li reclamà el seu fill. Els vuit primers fills fugiren corrent espantats. El més petit es va acostar al drac sense por. L’animal el va llepar, se’l ficà a l’esquena i volaren cap al país dels Ais-Lao (l’actual Laos), on esdevingué rei. Així expliquen els xinesos el naixement de Laos a la seva frontera sud. La Xina els considera una colònia, com ben aviat comprovaré navegant pel Mekong.
“Abans podia arribar d’aquí, Luang Prabang, al meu poble navegant pel Nam Ou, aquest afluent del Mekong que veus allà. Ara és impossible”, em confia un dels passatgers amb qui compartiré moltes hores de viatge. “Per què? Per culpa de les preses hidroelèctriques que hi han fet els xinesos. Has estat a Vientiane? No has vist que allà el Mekong té molt poca aigua? Doncs és per culpa d’una presa gegant que hi ha a mig camí riu avall. Tampoc no s’hi pot navegar. Assassinen el Mekong.” Jo li dic que és cert, que he vingut en un tren d’alta velocitat que han construït els xinesos durant els dos anys de la covid. Les estacions són immenses, semblen aeroports i els preus dels bitllets són prohibitius per a la gran majoria dels laosians.
“Diuen que l’electricitat aportarà beneficis al país”, continua l’home. “De moment, nosaltres solament hem vist més pobresa i més desastres: milers de ciutadans expulsats de les seves viles i terres de la ribera, desplaçaments i pobles inundats que han desaparegut sota l’aigua, murs que han rebentat per les tempestes i riuades i han causat centenars de morts i desapareguts, menys pesca, més malalties, menys ocells, menys vida, menys esperança… Hi ha hagut camperols i pescadors que com que han acabat sense res, desesperats, s’han suïcidat.”
M’interesso per saber quantes preses s’han construït al Nam Ou i com han afectat la vida del riu i de la gent del seu poble. Tot i que les xifres no són fàcils de contrastar, el viatger em diu que l’empresa xinesa Sinohydro s’ha apropiat de la vida del riu i 12.000 vilatans han perdut les cases, les terres i les seves fonts tradicionals de subsistència. La pesca és molt malmesa, atès que, a més, les preses impedeixen que moltes menes de peixos remuntin el riu per pondre els ous. Moltes espècies fonamentals per a l’alimentació humana minven i algunes corren perill d’extinció.
Els laosians són gent amable i discreta. Respecten el silenci. Sobretot l’imposat a la força pel govern comunista sobre alguns dels afers més criticables de la seva gestió. Entre els quals, sens dubte, la construcció frenètica de preses hidroelèctriques al Mekong i els perills que implica i implicarà en el futur. El viatger que he conegut al vaixell em demana de mantenir-lo en l’anonimat. Se sent segur perquè sap que els seus paisans no entenen l’anglès.
Saber les xifres exactes dels plans de la indústria hidroelèctrica a Laos és molt difícil. El règim comunista de la República Democràtica Popular Lao és molt opac. Segons diverses fonts, el país té aproximadament unes quaranta preses en funcionament, d’un projecte que pot arribar a més de cent. Hi ha qui parla de xifres més elevades. Els constructors principals, amb participació del govern de Laos, són la Xina i Tailàndia. També hi participen, per exemple, empreses alemanyes, sueques, suïsses, finlandeses i el Banc Asiàtic de Desenvolupament.
Què és el que és en perill?
Molts segles de vida i d’història, infinitat de plantes i espècies animals i la font de subsistència principal de seixanta milions de ciutadans, pel cap baix. El Mekong amb 4.800 quilòmetres és el riu més llarg del sud-est asiàtic i el vuitè del món. Neix a les muntanyes de l’Himàlaia, a Qinghai (Xina), passa pel Tibet, Yunnan, fa frontera entre Myanmar i Laos, i entre Laos i Tailàndia. Travessa Laos i Cambotja de nord a sud i desemboca al Vietnam, a la mar de la Xina meridional, prop de Ciutat Ho Chi Minh, abans Saigon.
La conca del Mekong és una de les àrees del món més riques en biodiversitat, solament superada per l’Amàzones. La pesca nodreix de proteïnes la major part dels habitants dels països de la regió. Hi ha aproximadament unes 20.000 espècies de plantes, 430 de mamífers, 1.200 d’ocells, 800 de rèptils i amfibis i 1.200 de peixos. I espècies valuoses en perill d’extinció, com ara el dofí de l’Irauadi, d’aigua dolça, i el cocodril siamès.
Ara fa pocs dies, bo i coincidint amb el Dia Mundial de la Biodiversitat Biològica, la World Wildlife Fund (WWF) va anunciar la descoberta de 380 espècies noves que, a més, corren perill. Per això han fet un crit d’alerta als països de la regió perquè n’augmentin la protecció. Entre les espècies descrites, destaca una sargantana que canvia de color, una serp verinosa amb el nom d’una deessa mitològica xinesa, una orquídia rosada en forma d’abella, un rat-penat amb orelles de ratolí i una granota arbòria amb una pell semblant a la molsa. Al Mekong no saps mai on acaba la llegenda i comença la realitat.
L’aigua del Mekong rega els arrossars i els conreus de nyam, canya de sucre, soja i blat de moro. A les ribes, la gent dels poblets conrea horts de vegetals i els ramats de búfals d’aigua pasturen idíl·licament. També hi ha buscadors d’or rudimentaris, principalment, grups de dones que garbellen la sorra de les ribes. L’or és una font d’ingressos bàsica per a moltes famílies pobres. Però, per damunt de tot, el riu és una via de comunicació important, connecta tots sis països entre si i amb la resta del món. Entre Kumming (Yunnan) i Bangkok (Tailàndia), hi circulen anualment 300.000 tones de mercaderies, principalment fusta, productes agrícoles i materials de construcció.
La Xina ja controla l’aigua del riu
Si no s’atura la construcció frenètica de centrals hidroelèctriques, el Mekong és en perill. I, amb el riu, una cultura mil·lenària, una forma de vida i d’entendre el món, les relacions humanes i amb la natura. El control de l’aigua del riu és riquesa i poder. La Xina ja ha construït moltes preses al seu territori, a la part nord del riu. Controla l’aigua que baixa cap a Laos, Tailàndia, Cambotja i el Vietnam, com si en tingués l’aixeta. A més, s’ha posicionat en llocs clau dels organismes regionals per imposar els seus interessos i facilitar la construcció de preses en llocs on no ho permetrien els científics i els estudis d’impacte ambiental.
De fet, aquests darrers anys hi ha hagut dos accidents greus. El col·lapse de la presa de Xepian Xernamnoi el 2018, que va arrasar viles i vilatans, va causar 71 morts i va deixar 14.440 habitants sense casa. I un altre el 2017, al sud de Laos, que també va afectar Cambotja, amb un balanç de 39 morts, 100 desapareguts i milers de ciutadans sense casa. Els experts temen que els efectes del canvi climàtic poden originar més accidents.
Els mals que la construcció de preses fa a les poblacions riberenques, la natura i l’ecosistema són irreversibles. Sobretot per als 60 milions de persones que viuen i s’alimenten del riu. La font de proteïna principal del 70% de la població de Laos i Cambotja és el peix del Mekong. A més d’accidents, les preses causen conflictes territorials, disputes frontereres, desplaçaments de població i l’empobriment generalitzat.
Al sud, al delta del riu, que quan passa pel Vietnam desemboca a la mar de la Xina meridional, l’efecte de les preses, que retenen l’aigua dolça, facilita la salinització a causa de les aigües que pugen de la mar, amb els perjudicis lògics per a la pesca i l’agricultura, sobretot per als arrossars, que no sobreviuen amb aigua salada. És un maldecap que es remunta als temps de la Indoxina francesa, com molt bé explica Marguerite Duras a Un dic contra el Pacífic, basant-se en el cas de la seva família.
El setge hidroelèctric de Luang Prabang
Luang Prabang és l’antiga capital de Laos, declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És una joia arquitectònica amb carrers empedrats, palaus, temples i cases centenàries a la vora del Mekong. D’ací surten els vaixells de passatgers que arriben fins a Huay Xai, a la frontera tailandesa. És una ruta mil·lenària que facilitava el transport i la comunicació entre les ciutats de Laos principals i el Triangle d’Or, la zona entre Laos, Myanmar i Tailàndia, tradicionalment rica pel conreu d’opi. Avui hi circulen moltes mercaderies, a més d’heroïna i unes altres drogues més modernes.
La indústria hidroelèctrica amenaça Luang Prabang. La macropresa de Xaiaburi, cent trenta quilòmetres riu avall, en barra el pas fluvial amb Vientiane. Ja hi ha hagut moltes protestes públiques, sobretot del cantó tailandès, on el dret de manifestació és més garantit. “La pitjor part de tot”, m’informa el meu company de viatge, “és que l’any 2019 hi va haver un terratrèmol de magnitud 6,4 amb epicentre no gaire lluny de la presa de Xaiaburi. És una zona d’inestabilitat sísmica. S’han alçat moltes veus alertant del greu perill que això pot representar per a nosaltres en el futur, sobretot als països veïns, que també en patirien les conseqüències riu avall”.
Navegar pel Mekong és penetrar en una altra dimensió estètica i històrica. Si bé al principi el paisatge sembla monòton, a poc a poc hi vas descobrint tot un món desconegut. Pescadors i agricultors, grans barcasses de càrrega, temples budistes excavats a les roques, en antics refugis per amagar-se dels invasors, petits poblets, senyores que renten roba i busquen or, nens que juguen, gent que camina no saps per què ni cap a on. I tot sota l’atenta i sàvia mirada dels búfals d’aigua que pasturen i mandregen a la vora de l’aigua.
Abans de fer-se fosc, a les platges apareixen unes dones que caminen lentament i silenciosament, i sostenen un gran pal de bambú orientat cap al cel, com si portessin una creu. Sembla que vagin en processó. Demano si és alguna mena de ritual. L’aigua i el riu alimenten infinitat de llegendes i tabús, que són una bona base de l’imaginari dels habitants de les riberes del Mekong. Res més lluny de la realitat. Al capdamunt del pal, m’expliquen, hi ha una bola feta amb arròs glutinós (sticky rice), ingredient bàsic dels menjars dels laosians. La bola enganxa molts insectes, especialment una mena de llagostes voladores que, fregides, són molt apreciades pels laosians. Els insectes són una font de proteïna apreciada i suculenta. Mengen grills, escorpins, llagostes, cucs de seda, formigues i larves de tota mena.
Una nova presa en construcció
De sobte, quan fem un revolt, l’harmonia del paisatge fluvial és brutalment alterada per un exèrcit de grues, camions i excavadores. Remenen la terra, aixequen roques i van tallant el pas del riu. En faig fotografies. “Una nova presa en construcció”, em diu el meu informador. “I ben a prop de Luang Prabang. La ciutat quedarà assetjada i aïllada pel nord i pel sud. Un desastre. Espantarà el turisme. Impedirà la navegació i la pesca. Ho farà malbé tot.”
Avancem entre una boira groguenca espessa. Els nivells de contaminació d’aquests dies són infernals. És el fum causat per la crema de rostolls i boscs, diuen. Preparen les terres per al conreu. S’acosta la temporada de pluges. A migdia s’arriba a temperatures de 40° i gairebé no bufa ni gota de vent. Però si hi ha vent és pitjor, atès que els incendis es descontrolen i destrueixen tot allò que tenen per davant. En aquest marc fantasmagòric, les grues s’alcen esveltes i misterioses, com espases clavades a la terra.
Entre Luang Prabang i Pakbeng, on passarem la nit, hi ha 180 quilòmetres. És el tram on construeixen aquesta nova presa. Demà navegarem 140 quilòmetres més. De Pakbeng a Huay Xai. Allà encara no han començat a construir, però hi ha un projecte aprovat pel govern. Quanta gent serà desplaçada forçosament i veurà els seus pobles i el seu futur negats per les aigües tèrboles del Mekong? Com es veuran afectades la pesca i la navegació?
De fet, quan la UNESCO va catalogar Luang Prabang com a ciutat patrimoni de la humanitat, es basà en els vincles únics entre la natura, la cultura i la història al llarg de la confluència dels rius Mekong i Khan. Sembla clar que aquests vincles seran alterats per la construcció de les preses, si és que no hi ha un accident greu que danyi l’antiga capital i els seus habitants.
La història és en marxa i sembla que no la pot aturar res. El Mekong s’ha convertit en un actiu estratègic pels interessos de Pequín, que vol controlar tota la regió del sud-est asiàtic. El gegant xinès ha atrapat amb les seves urpes el gran drac i no el deixarà anar fàcilment. Pot premiar i castigar. Sap que controlar l’aigua del riu és tenir el poder sobre l’economia de tots els països de la zona.
