El ritual xamànic

Aquests dies he tornat a recordar la famosa performance en què l’artista Marina Abramovic es retroba amb Ulay, qui va ser la seva parella, després de vint-i-tres anys separats. Aquesta escena que molts recordareu –cara a cara, reconeixent-se i plorant– es va convertir en obra d’art en moviment al MOMA l’any 2010. Aquests dies de desembre, una cosa semblant ha passat al Teatre Lliure de Gràcia, on el col·lectiu VVAA ha presentat la performance This is real love, una reflexió interactiva sobre els vincles interpersonals en el món actual.

Durant els anys que va durar la seva relació sentimental, Abramovic i Ulay van crear junts performances i projectes de fotografia i vídeo. Tot això, abans de separar-se l’any 1988. La seva història d’amor real va servir d’experiment, tant en el principi com en el desenllaç, per veure les reaccions que provocava primer en ells i després en els que miraven. Què fer quan l’amor s’acaba? Pot transmutar-se a través de la cooperació dels implicats? Pot fer-se art del dolor amb la col·laboració del principal coprotagonista de la tragèdia? Abramovic i Ulay van voler posar-ho a prova, desafiant la lògica del desencant. Com si la separació amorosa tradicional del desacord insalvable pogués, en aquest cas, convertir-se en material per a crear. De fet, aquests dos artistes, quan van sentir que el seu amor s’acabava, lluny del que se sol fer, van pactar de nou. Recorrerien la Gran Muralla xinesa cadascú començant des d’un extrem fins que es trobessin en un punt. Quan això passés es farien una abraçada i no es tornarien a veure mai més. Segons sembla, van complir-ho fins que Ulay, el 2010, va seure per sorpresa en una cadira d’una galeria en què Abramovic es dedicava a mirar als ulls desconeguts durant vuit hores al dia. Aquest enregistrament ha estat una de les performances més vistes de la història de YouTube.

A This is real love, en aquest cas més a la vora, hem assistit a una altra dissecció en directe. En aquest cas, el plantejament és una improvisada cerimònia xamànica, que a voltes sembla futurista i a voltes ancestral, on s’explica la dissolució d’un vincle amorós real en l’època actual. La parella de protagonistes, l’Elena i el Max, dramaturgs i ideòlegs al mateix temps, fan d’actors de la seva pròpia història de vida i decideixen explicar en públic com han viscut el final de la seva relació, que segons es projecta a través d’un text a la paret ha tingut lloc fa just un any.

En aquest cas, l’experiment se situa en un espai fet per a la dramatúrgia, amb tots els codis que implica una funció teatral. Entrada, espectacle i sortida. Tot i que, en realitat, el que passa pel mig deixa cert marge perquè passin coses que no s’esperen, la improvisació no deixa de ser molt relativa. El mateix full de sala alerta que la funció de l’espectador no serà passiva. ‘Transita i descobreix lliurement l’espai; seu a terra i a les tarimes quan vulguis; mou el cos quan ho sentis, fes totes les fotos i vídeos que vulguis’, etc. De fet, només entrar a la sala, preparada com si fos mig una discoteca mig un purgatori, els acomodadors, que són els actors mateixos, donen la benvinguda a aquesta mena d’infern blanc fora de l’espai i del temps. En lloc d’interrogar-te sobre si ja has fet els divuit, com sol passar als locals nocturns, et pregunten amb la mateixa regularitat mecànica sobre la situació sentimental. Un primer desconcert que em va semblar molt interessant, ja que no només trencava amb la norma de la no ingerència directa dels creadors amb el públic, sinó que s’atrevia amb la incomoditat de la classificació.

Així, amb aquest primer ensurt, ens endinsem en aquesta suposada festa sorpresa que s’ha preparat. De sobte, amb el públic lliurement deambulant per l’espai, s’apaguen els llums i comença tot. Una arqueòloga sentimental que rescata els grans amors dels personatges històrics, un monòleg confessional sobre les derives dels ídols actuals i, finalment, un dels moments culminants, amb molta diferència: l’entrevista cara a cara entre els dos ex-amants, que s’escenifica com si es tractés d’un reality i que recorda la famosa escena d’Abramovic i Ulay. És en aquest punt quan hi ha un tall generalitzat de respiració a la sala. La veritat de la història de l’Elena i el Max s’obre pas entre l’artifici maquinat d’abans i de després. Aprofitant la tècnica del gènere periodístic remenen en els budells de la memòria sentimental de tots dos mentre de fons es projecten imatges reals bucòliques de la parella d’adolescents quan van començar.

‘És una performance sobre l’amor i les relacions, la destrucció i la salvació’, diu el llibret. Però no és només això, sinó també una reflexió sobre l’art que es fa posant el cos, i les experiències reals com a part del ritual que transforma representants i representats. De fet, més enllà de la posada en escena i de la interacció del públic, This is real love mostra la dificultat de trobar narratives pròpies al desamor en una època en què no serveixen els valors heretats dels nostres pares.

Des del mite d’Orfeu i Eurídice fins a les fotografies d’Instagram. La proposta ens mostra que l’amor també és performatiu, i així s’ha explicat de generació en generació. Recordo les reflexions de l’arista Denys Blacker (Londres, 1961), que explicava l’art com un procés. I què hi ha millor que mostrar-ho en escena amb un seguit d’estímuls sensorials que sacsegen més enllà de la lògica racional.

De fet, el repte dels VVAA, segons expliquen ells mateixos, és més que no ser una companyia de teatre ser un col·lectiu que busca patrons efímers de relacions interpersonals. Envejo l’Elena i el Max, que més enllà de tirar-se els plats pel cap, van decidir convertir en artifici real el seu desencant particular. Benvingudes al ritual 2020.