Rita Barberá, quan la desmesura porta a l’autodestrucció

El penúltim capítol del llibre de Sergi Castillo Yonkis del dinero va dedicat a Rita Barberá. I en l’últim paràgraf, després de repassar la seua carrera, explica amb èmfasi que dura que ha estat la caiguda. Castillo n’escriu allò que anomena l’esquela política: ‘Rita Barberá, l’animal polític que es va devorar a si mateix’.

Aquesta podria ser una bona manera de resumir la vida de Rita Barberá. La vida política i la vida privada, perquè tot va junt. Ella ha jugat sempre a confondre els dos àmbits. Per exemple, el Lancia que tenia abans de ser batllessa, va passar vint-i-tres anys arreplegant pols a l’aparcament dels baixos de l’ajuntament. Com si hagués entrat amb el seu cotxe a l’edifici i ja n’hagués eixit amb el vehicle oficial. Rita Barberá va saber jugar molt bé a això. Ella era València i València era ella. ‘Qué bonita está valencia’ és una frase que va fer fortuna, que molts columnistes van utilitzar per a llançar-li floretes. I il·lustraven la frase amb la València de postal, la València de la Ciutat de les Arts i les Ciències, o la de la platja sorolliana, o la de les Falles de Sant Josep. La València ‘bonita’.

‘Qué bonita está Valencia’
I tot això ocorria a desgrat que la seua relació amb els mitjans de comunicació, tot i que ella era periodista, no va ser mai bona. Va concedir molt poques entrevistes i tampoc no era amiga de les conferències de premsa. Les seues respostes sempre eren aspres i tallants. Però el ‘qué bonita está Valencia’ ha funcionat. Fins que va deixar de funcionar. Fins que els mateixos mitjans que li regalaven les orelles amb floretes de tots colors van començar a acarnissar-s’hi. Fins que els seus amics polítics, com Alfonso Grau o Maria José Alcón, s’hi giraren d’esquena. Fins que va haver de donar-se de baixa del Partit Popular que havia ajudat a néixer i a créixer.

Rita Barberá era Rita. Sense cognoms, com els grans personatges de la història. I Rita era la batllessa. La batllessa d’Espanya.

Durant els dinou dies de les mascletades de les Falles, el balcó de l’ajuntament es convertia en el termòmetre de l’actualitat política espanyola. Sempre estava de gom a gom, però només hi pujava qui Rita volia. I si Rita volia, fins i tot els presidents del govern Aznar o Rajoy botaven al ritme de qualsevol música tronada. Eren els dies de pólvora i vots a balquena. Però aquests últims anys el balcó va ser el lloc on Rita perdia els nervis quan, en acabar la mascletada, s’hi manifestaven col·lectius diversos, en l’anomenada ‘intifalla’. Cada dia un grup: els estudiants contra la LOGSE, els membres de la plataforma contra els desnonaments, Salvem el Cabanyal, les víctimes de l’accident del metro, els ex-treballadors d’RTVV… xiulaven i increpaven la batllessa que, de dalt estant i amb el somriure còmplice de tota la cort d’honor, els feia gests obscens i continuava botant i ballant en aquell balcó cuirassat.

La piconadora
Rita era la política que governava amb mà de ferro, que feia callar qualsevol intent de crítica amb un exabrupte. També és la de la piconadora. Durant la seua legislatura el ciment va engolir milers d’hectàrees de l’horta que envolta la ciutat. I el ciment i els contenidors van desallotjar els veïns de la Punta, que era verda. I tanmateix no va poder veure acabat el seu somni d’assolar el Cabanyal, el barri mariner amb un tramat urbà característic, que havia estat poble abans de ser annexionat a la ciutat. Era el seu somni. Casetes adossades davant la mar. Totes iguals. Noves i cares, en lloc de les velles cases dels pescadors. Per a construir una altra postal. Per a poder dir, encara amb més propietat, ‘qué bonita está Valencia’. Durant dècades els veïns mobilitzats i els tribunals li ho van impedir. Ella els castigava, per exemple, denegant-los les llicències per a rehabilitar els habitatges. La contumàcia de col·lectius com Salvem el Cabanyal o Salvem el Botànic la treien de polleguera i ella en feia befa i els anomenava ‘els salvem’. Tots dins el mateix sac. Com tot allò que li feia nosa.

La batllessa d’Espanya
La Rita de les mil cares, la batllessa d’Espanya, el suport de Mariano Rajoy en els temps difícils, es posava la mantellina quan el papa venia a València; es fotografiava en un descapotable blau al costat de Bernie Ecclestone, l’amo de la fórmula 1; s’esgargamellava en els mítings per cridar, per exemple, ‘Zapatero, multiplícate por cero’; feia la reverència més sentida als reis d’Espanya o exhibia un somriure còmplice al costat del gendre reial, Iñaki Urdangarín. I cantava a cor que vols l’himne que ofrena glòries a Espanya…

Rita Barberá no era populista, era el populisme. Era la reina dels mercats municipals, dels centres de majors, de les falles de Sant Josep.

El ‘caloret’ i la decadència
Tot i el seu origen i els seus cognoms, Barberá Nolla, no va fer mai cap esforç per parlar català i quan ho provava era de manera folklòrica i li eixien esguerros com el conegut episodi del ‘caloret’ en la Crida fallera del 2015. El seu últim any de batllessa. Va caure el mite. La política rocosa es desfeia en mil bromes i mems virals, i vídeos burlescs, i imitacions grolleres.

El ‘caloret’ feia gràcia. O no. Aquell va ser el símptoma clar d’una dona en plena ensulsiada. Política. I personal, perquè tot anava plegat. Protocol·làriament, la Crida es fa el primer diumenge de febrer i poques setmanes després de l’episodi del ‘caloret’ començava una campanya electoral en què Rita ja no era la reina dels mercats. Continuava visitant-ne algun, però tant els venedors com el públic començaven a demostrar que estaven cansats d’aquella figura que ja no era inexpugnable. Primer va ser un venedor de formatges del mercat del Cabanyal que no li volgué donar la mà, després uns joves que la van escridassar. Ja no li reien les gràcies. El seu equip de comunicació maldava per tapar la fuita, però la riuada s’havia desbocat. El nom de Rita Barberá ja havia aparegut lligat al cas Nóos, per exemple. I a Gürtel. I a Emarsa. I a la fórmula 1. Els excessos i sobrecosts de Calatrava. I més tard van venir el cas Taula i el cas ‘pitufeo’. El Partit Popular navegava per unes aigües tan tèrboles que era impossible que ella no tingués les mans brutes. Els valencians sabien que considerava normal que algú li regalàs una bossa, o unes quantes, de Louis Vuiton. Per acabar-ho d’adobar, el mes de maig d’aquell 2015 infernal per a Barberá, Compromís va destapar el cas RitaLeaks, tot un munt de documents i factures que demostraven unes despeses elevadíssimes a càrrec de l’ajuntament. Eren tiquets de productes d’ús personal, de representació, de viatges, d’estades en hotels, de lloguer de cotxes amb xofer…

Ella, tan poc amiga de les conferències de premsa, va haver de comparèixer a negar-ho tot. Com negava Gürtel. Com negava Nóos. Com va negar, dilluns passat, davant el jutge del Tribunal Suprem, que ella sabés res del finançament irregular de les campanyes electorals que li permetien d’engreixar mes i més les seues majories absolutes. És el cas del ‘pitufeo’. Donacions legals de mil euros en canvi de dos bitllets negres de 500. Ella només treballava per guanyar les eleccions, va dir, tot i que va admetre haver donat els mil euros.

‘Quina hòstia, quina hòstia’
Les últimes eleccions, les del 2015, no les va guanyar. El Partit Popular va ser el més votat, és cert, però molt lluny de la majoria absoluta. I la nit del 25 de maig, la Rita inexpugnable va tornar a ser la de les frases que es fan mem. I en va amollar una altra. Aferrada al coll de Serafín Castellano, un ex-conseller del PP, encausat també, va dir allò de ‘quina hòstia, quina hòstia’. Era a la seu del PP de València. Alberto Fabra ja havia eixit a assumir la derrota. Ella, també. Amb un vestit de pantaló i brusa roig, i jaqueta llarga de color crema. ‘Quina hòstia, quina hòstia’.

Ni tan sols va arreplegar l’acta de regidora. No va assistir a la proclamació del batlle Joan Ribó, un roig catalanista, segons la seua nomenclatura, i, per tant, no hi ha la fotografia de Rita traspassant la vara a Ribó.

El Tribunal Suprem
El PP no la va abandonar i les Corts Valencianes la van nomenar senadora, amb què mantenia el privilegi de l’aforament. Allò que semblava que havia de ser una vida plàcida, una mena de retir daurat per a ella, no ho ha estat en absolut. Quan el Suprem va decidir d’investigar-la, ella ho va negar tot. Molts dels seus companys de partit ja no li reien les gràcies i la van pressionar per terra, mar i aire perquè deixàs l’escó. No ho va fer. Va demanar la baixa de militància, ella que tenia el carnet número 3 del PP, i va quedar adscrita al grup mixt. Aforada, encara.

El que ha vingut després ja se sap: anades i vingudes en AVE a Madrid, entrades i eixides de sa casa al Parterre de València, absències, silencis. I algunes fotografies on ja es podia apreciar la decadència, també física, de Rita Barberá.

Els excessos
Rita, l’animal polític, la populista, és també la Rita dels excessos. I tot són excessos en la seua carrera política. Va ser batllessa de València durant 24 anys, entre el 1991 i el 2015. Amb unes majories absolutes aclaparadores, excepte en les primeres eleccions, en què no va ser la més votada. Majories excessives, com els bots i els crits que feia per celebrar-les. També va ser durant 33 anys diputada a les Corts Valencianes. Primer amb Aliança Popular i després amb el Partit Popular. Ella va ser, per exemple, un dels quatre parlamentaris que l’any 1984 va votar a favor de la creació de Radiotelevisió Valenciana i el novembre del 2013 va votar a favor d’extingir-la. Es va queixar que a ella no la feien sortir mai per la tele.

La notícia de la seua mort tampoc no la contarà avui Canal 9, però sí tots els mitjans que des de primera hora fan guàrdia a l’hotel de cinc estrelles de Madrid, a prop del congrés espanyol, on ha traspassat, d’un infart, aquesta matinada.