Rita anava nua

Que ella, personalment, no en fóra conscient, no lleva que la seua actuació de fa un any es convertira en la demostració patètica que el règim ja no s’aguantava, i que en la caiguda s’anava fent a banderes. Podia haver quedat en una anècdota, i ben bé van provar que això semblara, però aquell intent de discurs a les Torres de Serrans va fer palès, als qui encara no s’ho creien, que Rita anava nua; que la seua imatge d’animal polític no passava d’això, d’imatge, sense la qual se li veien les vergonyes en forma de mancances i d’interessos ben poc patriòtics.

No fa encara un any, d’allò, però l’anunci en què es convertí aquell esperpent s’ha complert ja de manera irreversible. La feblesa de l’estructura del poder en què se subjectava el partit del govern, afectat de feia temps pel corcó de la corrupció i de la sensació d’impunitat, no va aguantar el gran clavill que representà la derrota electoral del maig passat. I ara, perdut el control dels mecanismes que mantenen tancades les boques agraïdes, ha esclafit en mil miquetes. S’han acabat les mans que fan palmes, ja no vol dur ningú les andes d’una imatge sense poder. Ni tan sols Espanya, a qui tantes glòries va oferir sacrificant el seu poble, li lleparà les ferides.

Rus va caure la setmana passada en un bac profetitzat, per bocamoll i milhòmens, per un dels seus acòlits. Però, tot i el tropoll que va moure aquella detenció i les que arrossegà, aquell bròfec mal educat no és la peça grossa. La jàssena que sostenia l’entramat es va començar a podrir ara fa un any, a la vista mateix del poble que creia vençut però que mai no es va arribar a rendir.