13.06.2022 - 20:06
De la reunió del BCE de dijous, l’aspecte que ha fet més soroll mediàtic és que tornarà a pujar els tipus d’interès de referència, un 0,25% el mes vinent i, probablement, un 0,50% el setembre. Això és important perquè trenca molts anys de tipus gairebé al zero per cent o negatius i perquè fa pensar en tot de conseqüències directes per a les famílies, com ara l’encariment de les hipoteques, per esmentar el cas més popular. Però entre les decisions del BCE, n’hi ha una altra que pot ser molt més perillosa, si no es talla de soca-rel –cosa, per una altra banda, molt difícil.
És la decisió de deixar de comprar deute als països a partir del primer de juliol. La decisió era esperada i té tota la lògica econòmica. No pot tesar la corda apujant els tipus, per una banda, i donar més facilitat de liquiditat als mercats, a còpia de comprar més deute, per una altra. Bé, aquí hem de recordar la importància positiva que per als països del sud d’Europa, com ara Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya, ha tingut aquesta mesura atípica els últims anys, reforçada durant la pandèmia.
En el cas de l’estat espanyol –com en els esmentats– significa una prova de foc que es retiri el suport al deute des del banc central, en un moment de pujades de tipus i amb més de 200.000 milions per a refinançar entre l’estat, els bancs i les empreses. Recordem que el deute públic ha marcat un nou màxim històric en 1,45 bilions (milions de milions) d’euros. I que el BCE ha estat decisiu. El deute espanyol, situat al balanç del BCE, va arribar a l’abril a 616.510 milions, enfront dels 336.440 del febrer del 2020, abans dels estímuls sense precedents per a pal·liar els impactes de la covid-19. És a dir, en només dos anys el banc central ha comprat deute espanyol, públic i corporatiu, per 280.070 milions nets.
Ara, el dia primer de juliol, quan el BCE retiri les compres, la col·locació de deute s’haurà de fer als mercats. Malauradament, la memòria del 2012 és encara molt recent. I, sens dubte, per als grecs, encara molt més. Bé, el problema que origina la retirada del paracaigudes del Banc Central és que els mercats exigiran als països més endeutats i amb menys solvència que paguin més interessos. És a dir, una situació semblant a la que va desencadenar els fets dolorosos per a la població que van acabar amb el rescat de Grècia i el de la banca espanyola.
I, ve’t aquí que tornarem a sentir parlar –i molt– de la prima de risc. Fem memòria. La prima de risc és el sobrepreu que paga un país per finançar-se als mercats, en comparació amb un altre país. A la zona euro la referència és Alemanya i la prima de risc d’un país és la diferència entre el bo a deu anys i el bo a deu anys alemany (bund). Com més gran és el risc d’un país, més haurà de remunerar els inversors perquè adquireixin el seu deute. És, per tant, la sobretaxa (o rendibilitat) que ofereix el deute públic d’un país, perquè els inversors el comprin i serveix per a mesurar la confiança dels inversors en la solidesa de la seva economia.
I, evidentment, a partir de dijous passat els grans inversors ja s’han mogut. En el deute espanyol, dijous aquesta diferència era de 113 punts bàsics (100 punts bàsics és un 1%) i avui és de 134. Fa un any, per posar-ne un exemple, era de 64 punts. A Itàlia els ha augmentat de 211 punts a 243 de dijous ençà. I a Grècia, de 251 punts a 290. I això tot just acaba de començar. D’ençà de dijous molts inversors internacionals venen deute d’aquests països, cosa que en fa baixar el preu i augmentar-ne el rendiment. (El preu del títol –denominador– baixa per les vendes, però el tipus d’interès estipulat –numerador– que ha de pagar l’emissor és el mateix; per tant, el rendiment real puja.)
El cas extrem el vam viure el 2012, amb una Grècia absolutament enfonsada per les mesures a què va ser sotmesa per l’anomenada “troica” (el BCE, la CE i l’FMI) i l’especulació jugant a la baixa amb el seu deute (i el de la resta de països del sud). Recordeu que tot es va acabar el 26 de juliol del 2012, quan Mario Draghi, llavors president del BCE, va pronunciar en una conferència a Londres una frase que marcaria un abans i un després. “El BCE està disposat a fer tant com calgui per preservar l’euro. I creieu-me, n’hi haurà prou.” “Fer tant com calgui” volia dir comprar deute dels països del sud fins on fos necessari i, d’aquesta manera, fer perdre molts milions a tots els grans fons que jugaven a la baixa. Va guanyar el torcebraç, els fons especulatius abandonaren el joc i la calma va tornar als mercats, que havien arribat a col·locar la prima de risc espanyola a gairebé 600 punts bàsics enfront de l’alemanya, i la grega a més de 3.000 punts.
No és pas qüestió d’alarmar. No és ni de bon tros la situació d’avui. Però sí que cal tenir fresca a la memòria la vulnerabilitat de l’euro, si és atacat en alguns dels seus flancs més febles, entre els quals hi ha l’estat espanyol. La clau és a les mans de la senyora Lagarde. Ara s’ha obert una porta, amb els països febles, més endeutats que llavors. Estaria disposada, si fos necessari, a fer “tant com calgués” com va fer el seu antecessor? Precisament, aquest és un dels punts que han quedat menys clars de la seva conferència de premsa de dijous. De fet, en va deixar dues de penjades, de preguntes clau. Fins on arribaran els tipus d’interès enguany? I, com es combatrà la naixent fragmentació financera dels països? És a dir, les diferències entre les primes de risc?
La presidenta del BCE va recordar, això sí, que la institució disposa d’instruments, com ara la capacitat de reinversió del deute adquirit sota el programa antipandèmia (PEPP), que seran reinvertits amb total flexibilitat de temps i jurisdiccions. I va assegurar: “Com ja hem demostrat, desplegarem uns altres instruments existents o aquells necessaris per a evitar que la fragmentació impedeixi la transmissió adequada de la política monetària.” Però ve’t aquí que, sobre aquesta qüestió, Lagarde no va voler entrar en detalls i va assenyalar que no hi havia un nivell específic de primes de risc –o dels rendiments del deute– que assenyalés el punt a partir del qual activaria la intervenció del banc central. Va insistir a dir: “No tolerarem una fragmentació que impedeixi la transmissió de la política monetària.” Però no va dir com.
L’única concessió que va fer, arran de la insistència dels periodistes, va ser sobre la possibilitat de flexibilitzar l’execució de les recompres de valors del programa PEPP (i també APP) que aniran arribant al venciment progressivament. Recordem que l’APP és el programa de compres d’actius que va engegar el BCE a mitjan 2014 per aportar liquiditat al mercat, a còpia de comprar tota mena de títols; i que el PEPP és el programa de compres d’emergència davant la pandèmia, que va activar el març del 2020.
Els analistes han interpretat que hi ha poca fermesa i massa vaguetat en les seves explicacions en aquest punt clau, en uns moments en què els nervis tornen a aparèixer arreu. Insisteixo que crec que encara és aviat per a parlar de vells fantasmes, però cal estar a l’aguait. De moment, avui les borses europees han tornat a baixar entre el 2% i el 3%…
