El risc de gestionar els fons europeus a l’espanyola

L’economista madrileny Pablo Hernández de Cos (1971), governador del Banc d’Espanya, va visitar dimarts el Cercle d’Economia de Barcelona. L’home va pronunciar-hi una conferència sobre com millorar la baixa productivitat a l’estat espanyol, amb l’ajuda dels fons europeus. Uns fons europeus de 750.000 milions d’euros que la Unió Europea vol dedicar a projectes que facin les empreses europees més digitals i ecològiques. Uns fons per a l’economia del futur. Es calcula que a les empreses de l’estat espanyol hi poden caure 140.000 milions, gestionats bàsicament per Madrid, una xifra astronòmica. Hi havia interès, doncs, a saber si Hernández de Cos donaria algunes pistes o consells sobre la manera com gestionar aquests fons. I les va donar: Hernández de Cos creu que, a l’estat espanyol, els fons es podrien dedicar a fer reformes estructurals pendents (atur, educació, temporalitat, etc.), més enllà de la digitalització i l’ecologia. Convertir els diners per recuperar el temps perdut. I això té un risc: que la Unió Europea et digui que els fons es diuen Next Generation (Propera Generació) i no Deutes Pendents. I que si no els destines a tenir una economia més digital i ecològica, la UE s’ho repensi. Segons Von der Layen, presidenta de la Comissió Europea, fins el 37% dels fons es destinaran a tranisició ecològica, i el 20%, a digital (pdf).

El senyor governador amb prou feines va parlar de digitalització i  ecologia, sinó de reformes estructurals pendents. Reformes que consisteixen a impulsar els contractes fixos; lluitar contra l’abandonament escolar, l’atur, en especial el juvenil, i la desigualtat; i fer créixer l’I+D. Reformes que moltes empreses es neguen a fer pel cost que impliquen, i que ara els fons europeus podrien ajudar a fer: “Moltes vegades, les reformes no es fan tot i millorar un grup molt ampli de ciutadans. I no es fan perquè perjudiquen un grup molt reduït, els que tenen costs de transició. Aquest grup es mobilitza ràpidament, i fan lobby contra la reforma estructural. Ho deia abans: potser podem utilitzar fons europeus per finançar aquests costs de transició”, va dir Hernández de Cos.

A banda, Hernández de Cos va pronosticar, a mitjà termini, anys molt durs de postpandèmia per a recuperar l’endeutament públic creixent a l’estat espanyol, que ell preveu que pot arribar a ser del 120% del PIB quan acabi la covid, perquè l’estat ha de pagar ERTO, diners a sanitat, l’ingrés mínim vital i cobrir el lligam entre pensions i l’increment de vida. Per fer baixar aquest deute públic a mitjà termini, Hernández de Cos veu com a solució deu anys llargs de pujada d’imposts i baixada de despesa estatal (“la consolidació fiscal”), que ell voldria que els partits pactessin ara, per calmar els mercats que veurien previsió, i perquè així fossin mesures llargues, però suaus, en lloc d’abruptes i més dures. Un amatent Jordi Gual, present a la sala, li va demanar com pretenien impulsar mesures tan antipopulars com reduir despeses i apujar imposts després de la covid-19, si no hi ha consens ni clima polític calmat.

Per acabar-ho de rematar, Hernández de Cos va fer-se mig l’orni amb la pregunta directa del moderador Xavier Vives, qui va demanar-li si no caldria que l’estat espanyol destinés més ajuts directes a les empreses afectades per la crisi en plena covid, si calia endeutant-se, tenint en compte que és a la cua dels països europeus. La resposta del senyor governador va ser que trobava “poc interessant” comparar els ajuts espanyols durant la covid amb els europeus, i que de fet els espanyols podien ser millors que els europeus, no perquè fossin més i més abundants, sinó perquè… els havia demanat més gent! Tot, per acabar dient que potser sí que caldrien ajuts directes, i no crèdits a les empreses, com fins ara. La transcripció és aquesta:

—Xavier Vives: S’ha gastat massa, o massa poc, a pal·liar els efectes de la crisi a Espanya? Els ajuts directes a les empreses a Espanya són a la cua de la Unió Europea. La Cambra de Comerç de Barcelona ha xifrat en 3.800 milions d’euros els ajuts necessaris, només en comerç i restauració, de les darreres mesures. Hauria, Espanya, d’acudir al MEDE per finançar els ajuts a les empreses a les quals obliguen a tancar per la pandèmia?

—Pablo Hernández de Cos: No em sembla un debat gaire interessant. I que em perdoni la persona que ha formulat la pregunta. La comparació si estem millor o pitjor és un debat molt complicat. Posaré un exemple. Les quantitats dels ajuts eren molt més altes en el cas alemany i la garantia era del 100%. Aquí, amb els ICO, molt més reduït. En canvi, la utilització dels ICO ha estat molt més alta. I passa igual amb Itàlia. L’anàlisi fina d’aquesta comparació és molt complex […] La línia de finançament de l’ICO ha estat fonamental, però nou mesos després les empreses que hem aconseguit que sobrevisquin estant molt més endeutades. Potser ja no té sentit continuar acumulant un deute que les acabi posant en situació d’insolvència. Potser hem de pensar en capitalització directa, o subvencions directes a les empreses. Potser hem de canviar l’èmfasi dels instruments. Però no posaria l’èmfasi en la comparació internacional.

Reformes estructurals

Sobre les reformes estructurals que Pablo Hernández de Cos veu necessàries de fer amb l’ajuda dels fons, impressionen algunes dades estatals que ell va desgranar, i que resumim i editem en els següents paràgrafs:
“Espanya té un augment de productivitat molt pobre, del 0,2% anual, una pobresa que afecta tots els sectors.

Des del 1980, la taxa d’atur és del 17% de mitjana.

El 32% dels homes i el 23% de les dones de l’estat entre 25 i 29 anys havien abandonat els estudis, i tenien com a molt l’ensenyament de secundària obligatòria. A la Unió Europea, les xifres són 17% dels homes i el 14% de les dones.

La taxa d’atur dels universitaris espanyols és el doble que els de la Unió Europea, i també és menor la quantitat d’universitaris que treballen en llocs qualificats. Les competències dels universitaris, sobretot en matemàtiques, són reduïdes, segons PISA.

Tenim un dèficit en I+D del 50% en la privada, i del 25% en la pública.

Les pimes espanyoles són significativament menys productives que les europees. I al costat d’això tenim regulacions fetes per a defensar les pimes, però que molt probablement les perjudica, i alenteix el creixement. Hem de garantir que l’ajuda no desincentivi.

És important fer la reforma dels concursos de creditors i insolvències. Ha de ser àgil i simplificada, per fer possible que empreses viables, però que s’han d’endeutar molt (per exemple, ara amb la covid) puguin reestructurar el deute de manera eficient. I en segon lloc, si se’m permet l’expressió, hem de destruir empreses d’una manera eficient. No és qüestió de mantenir empreses zombis dins el mercat.

Hem d’anar a la unitat de mercat. Si no hi ha entrebancs entre països, tampoc entre comunitats.

La taxa de temporalitat de l’economia espanyola és del 25%, la darrera dècada. El 14%, a la Unió Europea. I la relació entre taxa de temporalitat i productivitat és molt alta. Les empreses no inverteixen en els treballadors temporals. I els treballadors temporals no guanyen experiència. Hem de ser valents. Fem costs d’acomiadaments creixents, com han defensat molts economistes.

Deixeu-me passar per sobre altres qüestions, com la digitalització de l’economia. Per descomptat. Però deixeu-me dir, sobre el teletreball, que hi ha proves que pot implicar una reducció de la productivitat.

Sobre l’economia més sostenible, per mi la política fiscal és crucial. Incentivar, via inversió, les activitats verdes. I desincentivar les marrons amb imposts. Potser encara més important.”

Preguntes finals

En l’apartat de preguntes finals, sempre el més cridaner, Hernández de Cos va acceptar, embolcallat en l’argot, que era injust que les comunitats autònomes recaptessin tan pocs impostos: “Teníem consens a dir que aquest era un pas important que s’havia fet de competències a les comunitats autònomes (sanitat, educació, inversió pública) però que existia una asimetria. Despesa pública i poca capacitat normativa discrecional pel que fa als ingressos. I que seria desitjable augmentar la capacitat normativa perquè els ciutadans veiessin el lligam.”
Hernández de Cos va passar per Barcelona per subratllar la idea que els astronòmics fons europeus podrien servir per a recuperar el temps perdut, més que no avançar-se als temps, que són precisament per a allò que serveixen. Els fons es diuen Next Generation (Pròxima Generació). A Espanya sembla que es diguin Deutes Pendents.