Deu factors que augmenten el risc de desenvolupar Alzheimer

Si bé encara no hi ha fàrmacs realment efectius per a l’Alzheimer, els investigadors continuen mirant de comprendre millor aquesta malaltia. Ara un estudi, basat en una revisió de 396 investigacions, ha identificat els deu factors principals que augmenten el risc de desenvolupar l’Alzheimer.

1. El nivell d’estudis

Un nivell d’ensenyament baix s’associa a un risc més gran de desenvolupar la malaltia de l’Alzheimer. Com més educació, el cervell està més desenvolupat i és més pesat, segons la recerca. I quan es perd un terç del pes del cervell a causa de la demència, si el cervell és més pesat, pot ser més resistent.

2. Activitats cognitives

Hi ha proves que mantenir el cervell actiu també pot ajudar a combatre la demència. Activitats com ara els mots encreuats o els trencaclosques estimulen el cervell i poden reforçar la connectivitat entre les cèl·lules cerebrals. Una connectivitat que es trenca quan hi ha demència. Per tant, convé de mantenir el cervell actiu, fins i tot en la vellesa.

Altres estudis coincideixen que estimular el cervell, en realitat, redueix el risc de desenvolupar demència.

3. Hipertensió

Fa temps que es relaciona un cor sa amb un cervell sa. Un estudi recent indica que la pressió arterial alta a una edat mitjana augmenta el risc de tenir Alzheimer.

La incidència més alta de malalties del cor en persones amb hipertensió afecta el subministrament de sang i nutrients al cervell. Així doncs, la reducció del subministrament de sang al cervell es relaciona amb la malaltia d’Alzheimer.

4. Hipotensió ortostàtica

Aquest estudi també destaca el contrari de la hipertensió, la hipotensió ortostàtica, com a factor de risc. La pressió arterial d’una persona és anormalment baixa quan s’aixeca després d’estar asseguda o estirada. Com que el cos no pot mantenir prou subministrament de sang al cervell durant els canvis de postura, això pot tenir una influència debilitant a llarg termini en l’activitat cerebral, a causa de la manca d’oxigen al cervell, la qual cosa augmenta el risc de demència.

5. La diabetis

Els estudis també demostren que la diabetis s’associa a una incidència més gran d’Alzheimer. Com que aquesta malaltia fa que els cossos siguin incapaços de regular la insulina correctament, canvia la manera com es comuniquen les cèl·lules cerebrals i la funció de la memòria, dues funcions que es veuen interrompudes per la malaltia d’Alzheimer.

La insulina és essencial, perquè regula el metabolisme dels hidrats de carboni, els greixos i les proteïnes ajudant que la glucosa en sang sigui absorbida pel fetge, els greixos i els músculs. La malaltia d’Alzheimer sembla que altera la capacitat del cervell de respondre a la insulina.

6. L’índex de massa corporal

Un alt índex de massa corporal (IMC) en persones de menys de seixanta-cinc anys es relaciona amb un augment del risc de demència. L’estudi suggereix que un índex de massa corporal entre 18,5 i 24,9 en els menors de seixanta-cinc anys, és a dir, un pes saludable, pot reduir el risc de demència. No obstant això, tenir un pes baix a una edat mitjana i més tard també pot augmentar el risc de demència.

Es creu que una barreja de genètica, malalties cardiovasculars i inflamació contribueix a aquesta associació entre l’IMC i la demència.

7. Lesions al cap

Els traumes cranials en el passat són un factor de risc. Hi ha proves clares que aquesta mena de traumes, com ara una commoció cerebral, pot contribuir a desenvolupar la demència, un vincle que es va observar per primera vegada el 1928.

No obstant això, no queda clar si el trauma cranial únic o repetitiu és el factor que hi contribueix. És evident que el dany cerebral causat per un traumatisme cranial és similar al de la demència. Això augmenta el risc de desenvolupar aquesta demència més endavant a la vida.

8. Hiperhomocisteinèmia

Els alts nivells de la química homocisteïna són un factor de risc. És un aminoàcid natural que ajuda a produir els mecanismes de defensa del cos, inclosos els antioxidants que eviten el dany cel·lular.

Els nivells elevats d’homocisteïna a la sang de les persones amb demència es van detectar per primera vegada l’any 1998. D’ençà de llavors, els estudis han demostrat que reduir els nivells d’homocisteïna pot protegir contra la demència.

Els estudis en animals suggereixen que els alts nivells d’homocisteïna danyen les cèl·lules cerebrals perquè interfereixen en la seva producció d’energia. L’augment del consum de folat i vitamina B12 pot reduir els nivells d’homocisteïna i, per tant, el risc de demència.

9. Depressió

Les persones amb Alzheimer sovint tenen depressió, encara que no és clar si la depressió és la causa de la malaltia d’Alzheimer o només un símptoma. No obstant això, hi ha moltes proves que sostenen que la depressió és un factor de risc, tal com va demostrar aquest darrer estudi. Fins i tot, la investigació assenyala un vincle entre el nombre d’episodis depressius, especialment deu anys abans de l’aparició de la demència, i un risc més elevat de la malaltia.

La depressió augmenta els nivells de substàncies químiques nocives al nostre cervell. Un desequilibri d’aquestes substàncies químiques pot causar la pèrdua de cèl·lules cerebrals, la qual cosa augmenta el risc de desenvolupar Alzheimer.

10. Estrès

Finalment, s’ha identificat l’estrès com un factor de risc. A la llarga, l’estrès es dirigeix ​​a les cèl·lules immunitàries del nostre cos, que tenen un paper important en la lluita contra la demència. En particular, s’ha demostrat que l’hormona cortisol contribueix a l’estrès i pot afectar la memòria. Reduir l’estrès i els nivells de cortisol pot reduir el risc de desenvolupar demència.

Aquest estudi, que recopila dècades d’investigació, ofereix una imatge complexa de com podem combatre l’aparició de la malaltia d’Alzheimer. Indica clarament els deu factors en què els científics s’han de centrar en el futur. Tot i que els resultats potser no semblen encoratjadors, és tot al contrari, perquè molts d’aquests factors de risc es poden gestionar o canviar mitjançant canvis en l’estil de vida, com ara una millor alimentació i més exercici.

Mark Dallas és professor de Neurociència Cel·lular a la Universitat de Reading. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.