21.06.2022 - 21:40
Comencem, per no anar-nos-en més enrere encara, per l’espionatge als polítics catalans amb Pegasus. Continuem amb el gravíssim dèficit d’inversions i l’escàndol monumental de l’incompliment de les inversions pactades a Catalunya. O amb les causes obertes encara contra militants independentistes. Recordem el vot en contra del PSOE, aquesta mateixa setmana, a la proposta que el català es puga fer servir al congrés espanyol. Afegim-hi la imposició del 25% de castellà a les escoles catalanes i la posició de l’executiu de Pedro Sánchez, favorable en tot moment a la imposició judicial. I, per si no n’hi havia prou amb tot això, posem-hi la humiliació del govern català, perquè el que han fet és humiliar-los, en el tema dels Jocs Olímpics d’Hivern. Rematem-ho recordant que fa dos mesos que el president de la Generalitat ha demanat una reunió amb Pedro Sánchez per a parlar del cas Pegasus, infructuosament, i que la segona i darrera reunió de la famosa taula de diàleg i negociació es va fer el setembre de l’any passat.
Aquesta és la situació –i insistesc que només parle dels darrers mesos, si anem enrere és molt pitjor encara. Aquest és el tracte, despietat, que el govern de Catalunya rep del govern espanyol i del Partit Socialista. Però, malgrat tot això, la consellera Laura Vilagrà es reunirà avui a Madrid amb el ministre Félix Bolaños, i d’aquesta manera ja torna a haver-hi el rum-rum del diàleg. Que si això obrirà pas a una conversa directa entre el president, Pere Aragonès, i el president espanyol, Pedro Sánchez. Que si la taula de diàleg podria reactivar-se. Que si hi ha un gir a la Moncloa. Bla, bla, bla. La consellera farà mala cara, potser tornarà a posar una taula a la Putin, ben lluny l’un de l’altre, però el missatge que inunda l’ambient, ben amplificat des dels mitjans que els uns i els altres controlen, és el que és. El gest, reunir-se, ho és tot. És tot el que necessita Madrid per a continuar embolicant la troca. És així de fàcil, és així de barat per al govern espanyol i els socialistes, és així d’humiliant per al govern català. I més enllà encara, per a uns ciutadans atònits, cansats, desgasts, decebuts i farts de la inoperància de la Generalitat i dels partits del 52%.
I el més greu de tot és que sabíem perfectament que això passaria. El 2018, quan la nostra situació política i la vibració del país eren tan diferents, vaig advertir en aquest editorial que Pedro Sánchez estava convençut que “amb una política de gests, fins i tot de gests inconcrets”, ja en tindrien prou “per a desbaratar el moviment republicà i impedir la concreció del projecte independentista”. Amb l’excusa que ells no envien la Guàrdia Civil sinó que negocien, en realitat, l’única cosa que vol Sánchez és “guanyar temps per al seu projecte nacional i per al seu projecte partidista”.
I això és exactament el que ha passat. Espanya ha tingut prou de prometre una negociació com més va més inconcreta i més buida per aconseguir que els partits polítics independentistes abandonen la reivindicació de la independència com un objectiu concret a curt termini.
Però ara, de sobte, torna el cinisme. Perquè els interessa a ells. El govern espanyol, després d’haver quedat pràcticament soterrat en termes polítics a Andalusia diumenge passat, ara decideix que ha arribat l’hora de tornar a parlar amb el govern de Catalunya, i després de dos mesos de menystenir el president Aragonès i les seues demanes de reunió, després d’un any sense ni tan sols parlar de la taula de diàleg, ara envia l’ínclit ministre Bolaños a parlar amb la consellera Vilagrà, ben desprestigiada ella, després d’haver fracassat amb el projecte dels jocs i, en conseqüència, marcada per un dubte enorme sobre la seua capacitat negociadora. I el govern de Catalunya, captiu de l’obsessió irracional de no alçar-se mai d’una taula tan inconcreta i que tan sols és útil per a l’enemic, hi cau de quatre potes, s’empassa totes les humiliacions, s’ajup, es degrada una miqueta més encara i agafa l’AVE.
Refer ponts, diuen. Va, rieu una miqueta.
PS1. Per si algú considera que no és correcte riure’s del govern, diré que si això fos un govern i el govern espanyol ara volgués parlar, imposaria una condició de silenci. Després de tantes humiliacions, un govern decent i mínimament professional negociaria en secret i només quan pogués presentar alguna cosa clarament beneficiosa per a ell accediria a fer una conferència de premsa i anunciar, havent cobrat per avançat, que es reprendria el diàleg. Com no voleu que riga?
PS2. Mónica Oltra ha abandonat tots els càrrecs institucionals. Era la decisió més sensata que podia prendre, tal com vaig explicar en aquest editorial de la setmana passada. Però se n’ha anat perquè ningú no volia que seguís. I que n’és, de cruel, la política. Fins ahir, tots escenificaven una cosa que sabien que no passaria –quin xou més cínic, el de Compromís, dissabte al riu. Però en realitat ningú no estava disposat a abandonar el govern, i perdre el càrrec, només per defensar una situació personal que no s’aguantava.
PS3. Avui presentem Fronteres a Palma. L’acte, organitzat per la llibreria Quart Creixent serà a Ca n’Alcover a les set. Ens hi trobarem si us ve de gust.
