Richard Wolff: “Els Estats Units ja no poden ser el policia del món”

Richard D. Wolff (1942) és professor emèrit d’economia de la Universitat de Massachusetts a Amherst, on va fer classes del 1973 al 2008. Actualment, és professor visitant del programa de graduats en afers internacionals de la New School University, a Nova York. També ha estat professor de la Universitat Yale (1967-1969). Format a les universitats d’elit de Stanford, Harvard i Yale, és alhora un marxista als Estats Units d’Amèrica i fundador de Democracy at Work, que impulsa el sistema cooperatiu. VilaWeb l’entrevista telefònicament per valorar els anys de Trump, l’arribada de Joe Biden i el paper actual dels Estats Units d’Amèrica. Quatre idees que Wolff desgrana: la dreta americana cercarà un nou Trump; el govern Biden voldrà tornar als anys i les condicions d’abans de Trump (que són precisament els anys i les condicions que van crear-lo); en la presa de possessió d’avui de Biden hi anirà gent amb armes (el dubte és si les faran servir) i els Estats Units ja no poden ser el policia del món.

—Gent entrant al Capitoli el 6 de gener. Què vau veure, aquell dia?
—Vaig veure que el creixent feixisme domèstic ha arribat molt lluny. Vaig veure fins a quin punt aquest país es troba dividit. Vaig veure una dreta que ha triomfat a l’hora de crear allò que Gramsci anomenaria “coalició hegemònica”. Grups desesperats de dretans, enfortits i units per la doble crisi dels Estats Units: la crisi econòmica i la catàstrofe de la salut pública per la covid-19.

—Aquests dies veiem la fi del trumpisme, o bé el començament d’alguna cosa?
—Ni això ni allò. La fi del trumpisme, segur que no. Penseu que no és que Trump creï el moviment de dretes. Va al revés. La dreta crea Trump, que és un exemple clar d’oportunisme polític nord-americà: de jove era demòcrata a Nova York, després es va passar als republicans. Hi ha una frase que el resumeix i l’explica: si m’ajudes, t’ajudo. La dreta el va entendre i va dir-li: ajudem-nos. Ara la dreta és més forta que no abans. Però ara cercaran algú altre. Perdran l’interès en ell. I ell intentarà, cada vegada més desesperat, de mantenir-hi les relacions. Ens pot sorprendre i sortir-se’n. És possible. Però la meva conjectura és que la dreta cercarà algú més prometedor. I el senyor Trump es convertirà cada vegada més en la seva gran por: un perdedor.

—Preveieu que hi hagi homes armats durant la cerimònia d’avui?
—Sí. La pregunta és si les faran servir, les armes. Ja ho veurem. Mentre parlem tu i jo, ara mateix a Washington i a les capitals dels estats, hi ha la Guàrdia Nacional. I ells saben que la gent hi arribarà amb armes. L’única qüestió és: les faran servir? Ningú a hores d’ara no sap si passarà a Washington, o en alguna de les capitals. La resposta és sí: hi ha el perill d’ús militar. Una dada: les estatístiques de la venda d’armes als Estats Units durant el novembre i el desembre va batre rècords. Un cop Trump perd, es dispara la venda d’armes. En aquests dos mesos s’han comprat més armes que mai, en temps recents. Compren l’arma i la guarden sota el seient del cotxe. És molt americà: cercar una solució individual a un problema social.

—Gent enfadada contra el sistema. Com és que Trump se’ls queda, i no l’esquerra?
—El moviment real que es troba sota els esdeveniments del Capitoli té a veure amb un sistema polític i econòmic al qual les masses americanes no donen suport, no els agrada, ni els genera confiança. Totes les enquestes ho indiquen. Per una altra banda els americans estant terriblement espantats de perdre tot allò que tenen. En part, s’agreuja perquè els nivells de vida als Estats Units no és gaire millor que el de fa quaranta anys. Els salaris no han pujat (si ho ajustes a l’augment del preu de la vida) aquests darrers quaranta anys. L’única manera que els americans han estat capaços de mantenir el nivell de vida ha estat a crèdit. La majoria de les famílies americanes estan endeutades per la casa, pel cotxe, pels estudis dels fills i pel dia a dia. Saben que la seva existència és precària. La classe treballadora americana té ansietat, por i agre malestar. I aquí hi entra la dreta, que els diu: els demòcrates us han traït. El món us ha enganyat. Trump va veure que podia sortir-se’n dient allò de “Mèxic ens enganya, Canada enganya, la Xina ens enganya i la UE ens enganya”. Trump es va presentar com un campió i la dreta ha estat capaç d’unir-se i coordinar-se. Es va poder veure el 6 de gener. Hi havia banderes confederades, hi havia evangelistes, supremacistes. Tots veien en Trump el símbol de la unitat. Ara que Trump se’n va, hauran de mantenir aquesta unitat d’alguna altra manera. I de moment aquesta altra manera no es veu. Tenen un problema si no troben un unificador: el perill d’acabar enfrontats ells amb ells; religiosos contra supremacistes, per exemple.

—Aquests dies hi ha europeus que es veuen abandonats: veuen la feblesa dels Estats Units, el policia del món. I pensen: i si ens quedem sense policia?
—Hi estic d’acord. I sempre em sorprèn, i em costa de creure, que hagi fet falta el 6 de gener per a veure-ho. La realitat és que els Estats Units són un poder capitalista en decadència. Fa deu anys o vint que passa. Jo tampoc no m’ho creia. Pensava: bé, són temps difícils, i ja passaran. El capitalisme ha mostrat que és resilient i capaç de superar-se. Però fa un any o dos que estic convençut que el nivell de problemes que tenim són massa, i ara s’acumulen. Un detall: hem perdut més gent amb la pandèmia que a la Primera Guerra Mundial. I, a la vegada, tenim la pitjor crisi del capitalisme d’ençà de la Gran Depressió. No havíem tingut mai dues catàstrofes com aquestes a la vegada. Aquest país no pot sobreviure així. Els Estats Units ja no poden ser el policia del món. Si els europeus creuen que durant els deu o vint anys vinents els Estats Units podran fer el paper mundial de les darreres dècades, des de la Segona Guerra Mundial, els meus amics europeus es troben en la mateixa situació que trobes als Estats Units: la negació. Allò que els psicòlegs anomenen la negació.

—Veieu la fi de l’imperi.
—Sí. No pretenc predir el futur, i podem tenir sorpreses, i poden trobar-hi alguna solució. Si hi és, serà malgrat la gent que hi ha al capdavant. I me’ls conec. He anat a classe amb alguns, a Yale. Per exemple, Janet Yellen. A punt de ser la secretària del Tresor amb Biden. El grup de Biden no té la capacitat de manejar un problema com aquest. Poden ser més refinats, saben com parlar, però sota la superfície no hi ha res.

—Trump, fill del sistema? O antisistema?
—Joe Biden és 100% membre de l’establishment. Donald Trump volia entrar al club, però no l’hi volien per la seva manera de comportar-se, perquè provenia de la immobiliària, perquè era rude, perquè no era prou refinat. Ha viscut sempre amb les ganes de formar part de l’establishment, que el rebutja.

—Noms al govern Biden que ens ajudin a entendre cap a on anem?
—La meitat provenen de l’administració Obama, on Biden era vice-president. Les seves polítiques es poden resumir així: maldarem per tornar i restablir el sistema polític i econòmic pre-Donald Trump. Tornarem a la normalitat dels Estats Units capitalistes globals. I, en vista d’això, els responc, a alguns personalment: aneu equivocats. Sou bojos. No enteneu que precisament el capitalisme normal pre-Trump… és el que va crear Trump! Si hi torneu, recreareu el següent Trump.

—Les xifres econòmiques que deixa Donald Trump, quines són?
—Comencem amb la desocupació: tenim aproximadament uns 21 milions que reben subsidi de desocupació, sigui l’estatal o el federal. Un 13% o 14% de desocupació. A més a més, tenim uns quants milions, no sabem quants, que no treballen, però no reben el subsidi, perquè ja l’han gastat, o perquè no els accepten. Sumeu-hi uns quants milions més que ni tenen feina, ni en cerquen. Per exemple: hem tancat aproximadament el 60% de les escoles públiques, i això vol dir que els nens no poden anar a l’escola, s’han de quedar a casa, i la família ha de trobar qui se n’ocupi. I això de manera aclaparadora cau damunt les dones, que tornen a casa i deixen de treballar i de cercar feina. Milions que no apareixen a les xifres de desocupats. Hi ha un esfondrament de l’economia enorme. Entre 30 i 40 milions de persones que treballaven i ara no. L’impacte és semblant a la Gran Depressió.

—I els seus èxits?
—Abaixar els impostos als rics i a les grans empreses en la llei del desembre del 2017. Desregular les regulacions de Clinton, Bush i Obama. I emprendre una guerra d’aranzels amb la Xina. Aranzels que han hagut de pagar els americans, no els xinesos. Vull recordar que qui paga l’aranzel és el país on arriben els béns. Va ser l’economia americana, que ho va patir. I això es veu perquè l’economia xinesa va créixer, l’any 2020, entre un 3% i un 4%. I l’economia dels Estats Units va decréixer entre un 3% i un 4%. El resultat de tot això és que ha convertit els Estats Units en una societat molt més desigual i ha empitjorat les condicions de vida dels seus votants. En veure-ho, Trump va haver de cercar un boc expiatori. I així vam veure nens separats dels pares a la frontera, l’etern atac contra els xinesos, a qui acusava de portar la covid-19, de robar-los feines, de tot. Al final, per cert, Trump va perdre també per això: va causar tant de malestar que una bona part es va girar en contra seu. Certament va aconseguir centrar el malestar en els cervells de la dreta, i per això va tenir més vots el 2020 que el 2016. Però al final l’esquerra també es va enfadar quan va veure com empitjorava les coses i flirtejava amb els evangelistes, amb els supremacistes, i va provocar la majoria, atemorida de les seves tendències feixistes. I si Trump va tenir més vots el 2020 que el 2016, els demòcrates encara més. I per això va perdre.

—Voldríeu afegir res?
—Sí. Les solucions. En tenim tres. I ni tan sols es debaten. Primera: programa federal per als 21 milions de desocupats. Durant els anys trenta, sota el govern del demòcrata Franklin Roosevelt, es va donar feina a 50 milions de desocupats. Ho hem fet abans i va funcionar. Amb aquests nous ocupats, el país podria fer proves a tothom, administrar el vaccí, lluitar contra la crisi climàtica. I la gent podria pagar lloguer i hipoteques. És una acció òbvia que ni els republicans de Trump ni els demòcrates de Biden no debaten. En segon lloc, has de tractar el grotesc nivell de desigualtat d’aquest país. Es calcula que tenim uns 40 milions d’habitants que viuen en allò que en diem “inseguretat alimentària”. En anglès en diem “gana”. No mengen prou. Per una altra banda, Bezos i Musk tenen un excés de riquesa personal de 200.000 milions de dòlars. És un nivell de desigualtat que ens porta als temps dels faraons d’Egipte. La bogeria total. Per tant, la segona solució per a les desigualtats seria imposts progressius als salaris; i, molt important, un impost a la riquesa. Impost a la riquesa progressiu, i alt. Si és difícil de fer-ho a la vegada, retornem al nivell d’imposts dels anys setanta i seixanta. Seria un gran primer pas. I d’això ni Trump, ni Biden, no en parlen. Biden, per exemple, explica orgullós que el seu programa de 2 bilions de dòlars de despesa pública no implicarà pujada d’imposts. Estúpid i perillós.

—I la tercera?
—Té a veure amb la Xina. El senyor Trump va fer carrera demonitzant la República Popular de la Xina. Desafortunadament, el senyor Biden sembla determinat a fer igual. Potser no de manera tan crua. Potser no mantindrà els aranzels, però ja trobarà maneres d’enfrontar-se amb els xinesos. És una política perjudicial, i brou per a una guerra militar que no vull ni imaginar. El creixement de l’economia xinesa ve dels anys noranta, i fa trenta anys que hi som. I en aquests darrers trenta anys l’economia xinesa ha crescut més ràpidament que cap, més que la dels Estats Units, cert, però ha coincidit amb uns anys de gran prosperitat per als homes de negocis nord-americans. La idea que els Estats Units aniran millor demonitzant la Xina és il·lògica, ahistòrica i un joc molt perillós. I és terrífic, per als qui hi parem compte, que el senyor Biden triï imitar el senyor Trump, respecte de la Xina, en lloc de construir alternativa. Hauria de fer les paus amb la Xina i trobar la manera de créixer econòmicament de manera coordinada. Seria l’enfocament capitalista lògic. Però si no pots solucionar els teus problemes, necessites un boc expiatori. I si Biden no pot triar com a boc expiatori ni els blancs, ni els negres, ni els mexicans, sembla que se centrarà en els xinesos. Per acabar i resumir: no veig que hi hagi programa per a donar feina als desocupats, ni programa per a reduir la desigualtat, ni intenció de deixar de demonitzar la Xina. I aquests fracassos malmetran qualsevol altre èxit que Biden pugui tenir.