Richard Sennett: “Trump connecta amb el públic perquè no reprimeix el seu narcisisme”

L’eminent sociòleg Richard Sennett (Chicago, 1943) acaba de publicar L’intèrpret (Arcàdia), un assaig sobre els tentacles de les arts escèniques en la política, la ciutat, els rituals religiosos, el llenguatge, la violència i la música. Si té temps, diu, n’escriurà una continuació en dos volums: un sobre la narrativa i un altre sobre les arts visuals. Aquest primer, tanmateix, ja toca moltes peces, seguint l’estil precís de l’autor, ple de referències i d’exemples pràctics: de les aptituds comunicatives de Donald Trump –que Sennett creu que tornarà a guanyar les eleccions–als efectes de l’urbanisme sobre la manera com vivim l’art avui. En aquesta conversa mirem de resseguir-ne el fil. Ens atén per videotrucada, de Londres estant.

—Esteu molt capficat en la idea que el teatre ha de tornar al carrer. Per què?
—Això del teatre m’ha preocupat durant molt de temps, i ja és curiós, perquè la mena d’art que conec bé és la música clàssica, que avui és del tot confinada als auditoris. És important que el teatre torni al carrer perquè, per a mantenir-lo viu, l’art ha de tenir alguna mena de relació amb l’experiència del dia a dia. Al segle XVIII, la majoria dels qui escoltaven això que ara entenem per música clàssica eren a casa seva. Ara l’art elevat és com més va menys freqüent en el dia a dia. A la Gran Bretanya ho veiem, la gent ja no aprèn música a l’escola. Si el volem mantenir viu, l’art ha d’abandonar els auditoris i els teatres i venir al carrer, a les escoles, a les esglésies, a les oficines.

—I com hi pot ajudar, l’urbanisme?
—M’agradaria veure escenaris i sales molt més petites i molt més arrelades als barris. No sé si a Catalunya també passa, però a Londres, els llocs on es fa art són com més va més grans. Una de les conseqüències és que la gent va a veure una estrella, més que no pas a escoltar música. Per què és important, això, culturalment? Perquè es va establint una profunda divisió entre l’artista i l’espectador, entre l’intèrpret i l’espectador. I a mi m’agradaria que aquesta distància es reduís. Per això el llibre parla tant de com aconseguir que els qui no són tan bons artistes però volen fer art se sentin còmodes per a fer-ho. Com el meu amic Roland Barthes, vull que es redueixi la distància entre l’espectador passiu i l’intèrpret molt actiu. Ahir, per exemple, vaig veure un concert de Taylor Swift. La música és horrible, però aquesta mena d’audiència entusiàstica és la que m’agradaria que tingués Beethoven! És fantàstica. La seva música és terrible, espantosa, però és una comunicadora extraordinària.

—A les grans ciutats, de fet, els veïns semblen en general espectadors urbans passius, com si haguessin perdut el seu paper transformador i conflictiu.
—Totalment d’acord. En part, la raó d’això és la deriva del capitalisme global: si ets el propietari d’un edifici on hi ha un restaurant, en trauràs més diners si hi poses una franquícia. Vaig molt sovint a l’òpera, a Londres, i la majoria del públic són turistes, molts asiàtics. I els preus han pujat molt. La qüestió és que un art és popular si la gent no té la sensació que mira una cosa que no té res a veure amb la seva vida. Quan vaig començar a tocar el violoncel professionalment, la meva manera de mantenir aquesta connexió va ser d’ensenyar joves músics a tocar-lo. M’esforçava molt perquè perdessin la por de cometre errors i que no donessin massa importància a rebre recompenses.

—Al llibre citeu Goethe, que diu que la malaltia de la modernitat és que la gent té l’habilitat d’interpretar papers diferents però que no es compromet amb cap.
—Sí. Quan fan cada paper, creuen en allò que fan, però no tenen una constància en el jo que els permeti de canalitzar aquestes maneres d’expressar-se en una cosa sòlida. Són pura tècnica, aquestes maneres d’expressar-se.

—Si sempre duus una màscara, dieu, pots acabar deprimit, amb el sentiment que no tens cap jo autèntic. Això passa molt en les xarxes socials, on projectem només angles a mitges de la nostra personalitat.
—És un fenomen molt depriment. Les xarxes socials fan que les persones jutgin qui són segons la recepció que tenen. A la xarxa X, per exemple, que és passada de moda, és molt diferent tenir-hi cent seguidors que tenir-n’hi 25.000. Les xarxes socials redueixen el grau de responsabilitat que té cadascú respecte d’allò que sembla, segons el nombre d’espectadors. És una cosa molt peculiar d’aquesta tecnologia: com més espectadors, menys responsabilitat per allò que dius. A la Commedia dell’Arte, el teatre que es feia durant el Renaixement a les cantonades dels carrers, el nombre d’espectadors era tan baix –de vegades n’hi podia haver cinc o sis– que els actors estaven molt pendents de representar els personatges amb cura. Si tens un teatre en línia amb 25.000 espectadors en què ningú no et pot respondre, tant se val què representis. És una confecció. La conseqüència d’això és que es trivialitza l’activitat de l’intèrpret. Hi ha una mena d’adoctrinament de masses.

—No hi ha cap jo autèntic, però alhora els qui viuen de la seva projecció a les xarxes solen passar el dia pendents de si mateixos.
—Sí, tot això mobilitza el narcisisme, que és una cosa molt, molt profunda, gens trivial. Fixem-nos en un intèrpret narcisista com Donald Trump. Un dels seus poders és que expressa un narcisisme que també té molta gent, però que la societat sol reprimir. Trump té una gran connexió amb el públic perquè no reprimeix el seu amor propi i el seu narcisisme, i això fa que s’hi identifiquin. Pots menysprear els altres tant com vulguis, ell et legitima. Per això arrela tant amb la gent, perquè desperta una passió narcisista amb què molts s’identifiquen.

—Això ho vinculeu amb el feixisme. Parleu de la gesticulació de Hitler com un “poder sense paraules”. Res d’idees: tan sols instint, força, interpretació.
—Funciona així. El feixisme no és una cosa gaire racional. Carl Schmitt, en el fons, no era un pensador gaire racional. És una mena de drama que allibera impulsos molt destructius en la gent. No és una teoria meva, això, és la noció freudiana de la psicologia de grup. Quan reuneixes molta gent i algú, de sobte, es posa a actuar, hi ha aquest alliberament increïble d’instints que normalment són reprimits. Hi ha un paral·lelisme amb l’art, amb el distanciament entre l’artista i l’espectador que comentàvem. Els oients de Trump van a veure una interpretació molt, molt diferent de com ells es comporten en realitat.

—Maquiavel deia que un governant havia d’interpretar papers diferents, i que era natural que ho fes. El problema, dieu, és que aquesta teatralitat ja no és un instrument polític, sinó l’única cosa que compta en la política actual.
—Bé, la culpa no és pas de Maquiavel. El príncep de Maquiavel volia fer coses que la gent no volia que fes: volia fer la guerra, volia apujar els imposts, volia fer coses impopulars. El seu problema era com podia convèncer el poble perquè fes coses que no volia fer. I se’n va sortir tot confeccionant una presència escènica inestable. De vegades era afectuós amb el poble, de vegades podia estar-hi enfadat o mostrar-s’hi hostil. La gent es demanava: “Què dirà, ara? Com reaccionarà?” I això els distreia del propòsit que tenia ell de debò, que era aplicar una política. Trump és molt diferent, ja saps què vol: vol ficar a la presó els qui no pensen com ell i odia els estrangers.

—No és maquiavèl·lic. 
—No, tampoc no ho era Hitler. No hi ha res d’implícit, en allò que diuen. Els dictadors moderns no són prínceps maquiavèl·lics, sinó que treballen amb clixés que tothom coneix. Fan servir el llenguatge no verbal perquè la gent faci cas de coses que són més aviat avorrides. Ara ho començo a veure amb Trump: el carisma d’aquesta mena d’actuacions es va exhaurint. Quan comença una de les seves diatribes obsessives, cada vegada hi ha més gent que se’n va. Se li comença a exhaurir aquesta màgia amb què transforma la verbalitat en visceralitat. Jo continuo pensant que serà elegit, però per unes altres raons, molt concretes.

—Quines?
—Trump s’aprofita del fet que Amèrica ha estat gairebé d’ençà del començament una societat racialment dividida. D’ençà de l’esclavisme. Els immigrants que arriben avui als Estats Units han quedat atrapats en aquesta mateixa dialèctica que enfronta els autòctons amb uns forans inferiors. Aquest és el missatge de fons. Tot va sobre la raça. Trump és un fonamentalista racista, el més gran que hem tingut en la història de la política americana. S’aprofita d’aquesta història i la trasllada dels negres als immigrants del sud. Ha estat un punt d’inflexió. No és un home d’extrema dreta com Marine Le Pen.

—És tan sols això? La seva victòria, l’any 2016, no va ser el càstig d’una part de la societat americana d’una elit de Washington que havia perdut el contacte amb la realitat?
—Això diuen els seus seguidors. No hi estic d’acord. “Elit” no és una paraula simple. En realitat, els qui la diuen no descriuen pas un grup: descriuen tota una vida, tota una experiència d’exclusió, de diferenciació de classe, de frustració, i tot això es concentra en la paraula “elit”. Molts seguidors de Trump formen part de l’elit. Molts són rics i tenen molts contactes amb el poder. Si la premsa ho tracta com una mena de rebel·lió contra les elits, fa el joc a la ideologia que promou l’extrema dreta, que sí que és elitista de debò. Si fas servir aquesta paraula, n’ets còmplice.