Richard Osman: “Els anglesos ara som la riota del món”

Richard Osman (Billericay, Anglaterra, 1970) és una de les personalitats televisives més conegudes del Regne Unit. Presentador, comediant, productor… els britànics el van conèixer amb el programa que el va fer famós, Pointless, un concurs de preguntes i respostes que encara avui s’emet a la BBC. Director creatiu d’Endemol UK, va presentar un concurs propi, Two Tribes, i continua apareixent a diversos programes i espais de la televisió britànica. El 2020 va debutar en la literatura amb El club del crim dels dijous, una novel·la protagonitzada per quatre detectius molt especials: Elizabeth Best, Joyce Meadowcroft, Ibrahim Arif i Ron Richie, quatre jubilats que viuen a Coopers Chase, una residència de luxe, i que es dediquen a resoldre crims. De llavors ençà, ha venut milions de llibres arreu del món, en un fenomen que alguns han comparat amb el de J. K. Rowling i la saga de Harry Potter. Osmon ha passat per Barcelona per presentar el tercer volum de la sèrie, El misteri de la bala perduda (Columna).

—Voldria començar parlant de l’actualitat del Regne Unit. Rishi Sunak acaba de ser nomenat primer ministre, després de la dimissió de Liz Truss, que ha estat poques setmanes al càrrec. Sunak continuarà al càrrec quan torneu d’aquesta ronda de presentacions del vostre llibre?
—Potser m’he perdut les darreres notícies… (riu). Realment, vivim temps interessants, molt interessants. Això segur. Políticament, els anglesos havíem estat molt estables. I ens n’enorgullíem, d’aquest fet. Fins i tot ens rèiem dels altres països per la seva inestabilitat. Ara som la riota del món. Espero que vingui un període d’estabilitat… ni que sigui de dues setmanes. Que, per variar, no canviem de primer ministre encara.

—Heu fet humor. L’estabilitat política britànica havia servit per a riure, també. Com es pot veure a Sí, ministre i Sí, primer ministre. Creieu que aquests temps inestables són més humorístics o dramàtics?
—Si mirem ben detingudament la història política de tots els països ens costaria de trobar-ne un que ho hagués fet tot bé. Sempre hi haurà una lluita, un conflicte, un problema a la política. Com a poble, només podem esperar que la societat millori… i si no ho fan els polítics, ens toca fer-ho a nosaltres.

—No puc evitar de demanar-vos: com es viu a Coopers Chase la mort de la reina Elisabet II?
—La qüestió no sortirà explícitament al següent llibre que faci, però fa poc escrivia sobre els dies de Nadal a la residència. A Anglaterra, per Nadal és tradició mirar el discurs que la reina fa per televisió. Quan escrivia vaig veure que en aquest cas havia de ser el discurs del rei, no pas de la reina. Un canvi històric com aquest també implica un canvi de llenguatge i de referents, no solament de les monedes, els bitllets i l’himne nacional. A les novel·les intento parlar del món quotidià que ens envolta, sense entrar gaire en qüestions polítiques que poden quedar desfasades. Per exemple, si parlo dels grans magatzem Marks & Spencer, és probable que d’aquí a uns quants anys continuï sent-hi, es llegeixi quan es llegeixi. De fet, si Marks & Spencer desapareix a Anglaterra sí que serà una catàstrofe!

—I la covid?
—Tots ens ho hem passat molt malament. Psicològicament, ha estat molt dur. A la Gran Bretanya hem viscut una situació molt bèstia i estic segur que els meus personatges s’ho haurien passat molt malament. Per això, com que tinc el poder de decidir si escrivia o no sobre el tema, l’he deixat a fora. El primer llibre va ser pre-covid i el segon i el tercer ja van sortir després. Necessitem airejar-nos de la pandèmia.

—Els protagonistes, a més, són allò que se n’ha dit persones de risc…
—Coopers Chase és basat en la comunitat residencial on viu la meva mare. Allà no van tenir morts per covid perquè no van tenir visites. Van fer un bon confinament i ho van aïllar. Tots van fer allò que havíem de fer i se’n van sortir.

—Les vostres novel·les són un homenatge a la gent gran?
—És interessant, perquè no era aquest l’objectiu que tenia. No volia donar cap mena de lliçó sobre com tractar la gent gran. Però la veritat és que, anant a veure la meva mare allà on viu, vaig conèixer un grup de vells que m’explicaven les seves històries i em feien riure. Tafanegen, xerren i comencen a beure a les onze del matí! Vaig pensar que serien els detectius ideals, perquè tenen l’experiència i la saviesa de l’edat. Quan es va publicar em van dir que feia un homenatge a la vellesa, però no tenia pas aquesta intenció. Suposo que si ho viviu així és perquè intento que siguin personatges genuïns, i per això connecten amb els lectors. Com un efecte col·lateral de la novel·la, la gent pot prendre’s més seriosament aquesta generació i pensar en la soledat que pateixen.

—A la nostra societat mercantilitzada, sembla que qui no és productiu no serveix.
—El món està obsessionat amb la productivitat i l’única manera de mesurar algú és mirant-ne benefici que aporta. Però hi ha moltes maneres de ser productiu! Els meus personatges ho són molt, perquè fan molta feina!

—Dèieu que us inspireu en personatges reals. Les trames també tenen aquest origen real?
—Ara que els llibres tenen tant d’èxit, quan vaig a veure la meva mare les seves companyes em donen idees per a nous episodis. Per exemple, dues amigues seves em comentaven que volien convertir una sala de concerts en un bloc d’apartaments i estaven molt indignades. Em van dir que si des d’un balcó s’empentava algú es matava segur, i que seria un bon començament per a la trama.

—Els companys de la vostra mare se senten ben representants? Què n’opinen ells?
—Quan la meva mare va llegir el primer llibre, ella tenia por que m’hagués basat massa en personatges reals i que potser la demandarien per haver xerrat massa! Però jo els personatges me’ls he inventats. No estan enfadats. Al contrari, els encanta com represento la tercera edat. És fantàstic ser trapella quan tens aquests anys. Són autèntics també en les seves febleses i els seus errors.

—Després de Miss Marple, el personatge d’Agatha Christie, és complicat d’escriure sobre senyores grans detectius?
—Hi ha milers de sèries i llibres sobre una estranya parella de detectius que no s’assemblen gens i han d’investigar un cas. Per què no es poden escriure més personatges com Miss Marple? O com Jessica Fletcher, la protagonista de S’ha escrit un crim, que interpretava Angela Lansbury, que acaba de morir. M’encanten. Penso que hi pot haver detectius de qualsevol edat i el públic té ganes de novel·la negra i no sembla decebre’s.

—Ara que els true crime tenen tant èxit, us els imagineu fent el seu pòdcast?
—Em sembla que són una mica grans per a fer com els protagonistes d’Only murders in building, la sèrie de Disney+. Però, si ho acaben fent haurà estat una bona idea que m’haureu donat…

—Formeu part de la història de la BBC, que acaba de fer cent anys. Què representa aquest canal?
—La BBC ha anat canviant, però té un reconeixement internacional. A la Gran Bretanya l’ataquen sovint, però hem tingut molta sort com a país d’haver tingut una televisió com la BBC. No sé quant de temps li queda a la televisió com la coneixem ara, però la BBC continua ben present.

—Dieu que la BBC rep moltes crítiques, però aquí ha estat tradicionalment l’exemple ideal al qual tota televisió pública vol assemblar-se.
—Si això ho diguessis a Anglaterra, molta gent se’t tiraria a sobre. Tots els països estan bojos per una cosa o una altra, i nosaltres tenim aquesta dèria de blasmar una cosa tan exemplar com la BBC.