Ricardo Gómez: “Estic molt content de rodar en català, en tenia ganes”

3Cat estrena demà la nova temporada de Cites Barcelona. Per promocionar la sèrie, la televisió organitza un joc de cites ràpides amb actors que hi surten. Deu minuts per a preguntar-los allò que vulguem, amb un rellotge de sorra, que ens recorda en tot moment que el temps és limitat. Una de les converses que tenim és amb Ricardo Gómez, l’actor madrileny conegut per la participació a Cuéntame cómo pasó d’ençà que era molt petit. Fa anys que es va llançar a fer entrevistes en català, en què explicava que, com que havia fet amics catalans, havia volgut aprendre la llengua. Sempre ha dit que voldria fer algun projecte en català. De fet, confessa que ara fa nou anys ho va dir per primera vegada a Pau Freixas, director de la sèrie. Nou anys després, el desig s’ha fet realitat i demà es podrà veure per TV3 el seu primer treball en català. De tot plegat, en parlem amb Ricardo Gómez.

—Feia temps que dèieu que volíeu fer un projecte en català… Desig complert!
—Sí! Estic molt content d’haver tingut la possibilitat de fer aquest capítol de Cites Barcelona. I d’haver rodat en català. És veritat que feia temps que tenia ganes de fer-ho. I som aquí. Molt content.

—I com ho heu viscut? Ha implicat més pressió?
—Mmm… Al set de rodatge sí que vaig tenir una mica més de pressió, perquè no volia que el fet de parlar una llengua que no és la meva de tota la vida, la meva llengua materna, em fes actuar pitjor. No volia estar pensant més en el català que en la interpretació. Però l’Anna Castillo, amb qui tinc molt bona relació i amb qui he protagonitzat la meva cita a la sèrie, em va ajudar molt. Li vaig demanar que sempre que veiés que deia alguna cosa que no estava bé, m’ho digués. També vaig fer equip amb la directora, en aquest sentit. Va ser un rodatge molt divertit, i en vaig gaudir molt.

—De fet, deixeu clar que el vostre personatge no és nascut a Catalunya…
—Sí, això va ser una petició que els vaig fer jo. Perquè volia tenir una mica més de seguretat. Pensava que si ara, en la primera cosa que rodo en català, havia de fer d’un noi d’Olot, no s’ho empassava ningú… Preferia no tenir aquesta pressió. Em van entendre perfectament. De manera que durant la cita es diuen dues coses que ho deixen clar. És una rucada, però a mi em va donar més seguretat.

—I sentiu més pressió pel que diran ara quan s’emeti?
—No… Gens. La veritat és que no. Avui, aquest matí, sí que n’he agafat una mica de consciència perquè, és clar, venia a fer entrevistes… Però tot plegat ho intento viure amb molta naturalitat. He après català perquè he volgut, perquè tinc col·legues aquí, perquè m’agrada com sona, perquè m’agrada aprendre en general… I això m’ha portat fins aquí. Per tant, no sento gens de pressió en aquest sentit. Tinc més pressió pel que fa a la meva feina, que és la interpretació, i que a la gent li agradi la història i tot això, que no pas per la llengua.

—Sou conscient que cada cert temps es torna a viralitzar un vídeo vostre explicant com vau aprendre català? Una conversa que vau fer amb Roger Escapa a Catalunya Ràdio.
—[Riu.] Sí, fa poc vaig veure que tornava a circular. I sí que em va sorprendre. Vaig pensar: “Per què la gent fa circular això?” Aquesta entrevista la vaig fer fa anys, ja. De fet, hi porto uns cabells molt bojos perquè ho vam fer quan rodava La ruta. Però està bé, no? Que es viralitzin aquestes coses que agraden està bé. La putada és quan es viralitza quan és una cosa que no t’agrada. Però sí, vaig veure que fa unes quantes setmanes tornava a circular per les xarxes. Algú em va posar un comentari dient-me: “Que ben parit, això que dius.” De fet, és curiós perquè tot va començar amb una broma que vaig fer fa nou anys en Pau Freixas, quan li vaig dir que volia treballar en català. I mira, sóc aquí. No crec que sigui la persona que parlar millor el català…

🔊 RICARDO GÓMEZ (@ricardogomez10): “M’agradaria treballar en català”

👉 L’entrevista: https://t.co/0579eJKPIa pic.twitter.com/uJ9tl5JGJj

— El suplement (@elsuplement) September 17, 2022

—Però tinc la sensació que els catalans agraeixen molt l’esforç de voler aprendre, i tampoc no exigeixen de parlar-ho perfectament…
—Sí, això ho noto. I també ho entenc, eh! És la vostra llengua.

—Com vau arribar a aprendre el català?
—Tot va començar amb en Nao Albet, que vaig coincidir a Cuéntame cómo pasó i ens vam fer molt amics. Jo he après el català escoltant, mai l’he estudiat. Mai he anat a classe. Tot ho he après de birres, de vacances… He viatjat amb el Nao Albet i altres amics, vinc molt a Catalunya, i així és com va començar tot.

—Tornant a la sèrie, la vostra cita amb Anna Castillo és en un tanatori…
—És rar. De fet, no és gaire divertit rodar en un tanatori. Mira que hi ha llocs per a anar a rodar, però anar tres dies a un tanatori… Però, pel que fa a la cita, i la situació còmica, crec que funciona. Al final tot és culpa d’una confusió. El personatge de l’Anna em diu: “Treu-me d’aquí, això és un rotllo.” I, és clar, el meu personatge arriba allà volent-la salvar. Però se la troba a ella dient-li que és una broma. I així comença tot.

—És que en el món actual, això d’escriure tant pels mòbils porta moltes confusions. Costa saber el to de les coses…
—Sí, és clar! S’ha d’anar amb molt de compte amb què es diu, cadascú pot interpretar una cosa diferent. I amb les emoticones també.

—Cadascú les interpreta com vol, les emoticones…
—Exacte! [Riu.]

—Ja fa deu anys de les primeres temporades de Cites, i amb aquests deu anys tot allò que les envolta ha canviat moltíssim. Costa més lligar ara?
—No, no? Hi ha moltes més maneres de lligar, no? Jo no he utilitzat mai el Tinder, però sí que crec que amb tot això és el revés, és més fàcil? Al principi sí que pensava que les relacions que començaven amb una cita de Tinder no anaven enlloc. Confesso que tenia prejudicis. Però ara no, conec molts col·legues que s’han conegut gràcies a aquestes aplicacions. Per tant, funciona, per això té tant d’èxit.

—Però també diuen que cada vegada hi ha més solters…
—Sí, segurament cada vegada som més complicats d’aguantar. Fins i tot ens costa d’aguantar-nos a nosaltres mateixos. A mi em passa…

—Heu dit que no heu utilitzat mai el Tinder. Es complica això de lligar i ser famós?
—Mmmmmm…

—No coneixeu cap altra cosa, en realitat, no?
—És clar, cert, no he conegut cap altra cosa. Però no he utilitzat Tinder perquè no he volgut posar mai cap foto meva en una xarxa d’aquestes. A mi m’agrada molt la vida real. Tinc Instagram, tinc Twitter, però intento que l’ús que faig de les xarxes que no eclipsi la meva vida. És clara que hi ha una part de mi que hi està enganxada, com molts de nosaltres, però m’agrada més la vida real.

—Però segur que us han obert a Instagram i us han tirat la canya.
—Sí, i tant! A Instagram he viscut situacions i comentaris, o missatges directes.

—Són incòmodes?
—Mmmmm… Depèn! Són forts! Incòmodes, depèn de com m’ho agafi jo. A vegades sí que he rebut coses que dius: “Collons, tu.” I fins i tot confessaré que he fet alguna captura i l’he enviada als meus amics, i riem de tot plegat. La gent de vegades està una mica boja. No acabo d’entendre que escriguin a algú que no coneixen de res… Això em passa, però ho encaixo bé. De fet, és això que has dit: he viscut tota la vida amb això, i per tant no em fa sentir malament. Però sí que és peri… Com es diu?

—Perillós?
—Això! Crec que és perillós el fet que la gent pugui parlar amb qualsevol. Ahir vaig mirar el reportatge de Salvados que explicava molt bé que l’ús d’Instagram i de les xarxes, segons com, pot ser molt perillós. El recomano.

—I per acabar, que ja han passat els deu minuts de cites que ens donaven… Us veurem fer més coses en català?
—Espero que sí! M’agradaria.