Ricard Ustrell: ‘La televisió ha de ser un clau d’una nit. Si és un clau de cada dia, perd força’

El periodista Ricard Ustrell (Sabadell, 1990) s’ha agafat uns dies de vacances després d’un any frenètic. Els esdeveniments polítics d’ençà de l’octubre, amb el referèndum i tota la repressió, les eleccions del 21 de desembre i la formació de govern han condicionat i tensat l’actualitat. Ustrell va combinar fins al desembre la seva feina a ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio amb l’estrena de ‘Preguntes freqüents’ (‘FAQS’) a TV3, i després, el programa ‘Quatre gats’.

Parlem amb ell sobre el ‘FAQS’, la ràdio, el 155, les pressions polítiques, la gestió de l’èxit tot i la joventut, el seu començament a la ràdio i els seus projectes de futur. Diu que mai no podrà deixar de fer ràdio, però que algun dia renunciarà al periodisme i que li agradaria obrir un restaurant. De moment, però, espera que Catalunya Ràdio renovi ‘El suplement’ i prepara la segona temporada de ‘Quatre gats’ a TV3.

—Penseu ja en la temporada vinent?
—Exacte. Hi anem treballant. Però encara no sabem què farem.

—Catalunya Ràdio no ha renovat ‘El suplement’, encara?
—No. Encara no.

—N’heu parlat?
—Enguany, la situació econòmica no ha ajudat a establir converses. Sí que darrerament hi ha hagut una aproximació perquè puguem continuar.

—Amb ‘El suplement’, o us han fet alguna altra oferta?
—No he rebut cap oferta de res. He presentat un projecte per a fer ‘El suplement’ dos anys més. No sé què volen, encara. Entenc que sí, que continuaré. Estaria molt bé.

—Us agradaria conduir ‘El matí de Catalunya Ràdio’ algun dia?
—Ui! No ho sé. Poden passar moltes coses. Sempre dic que ‘El suplement’ és un projecte que té sentit a curt termini. Tinc clar que si el fem un any més és per renovar-lo, fer-li una volta i proposar un producte diferent, que la gent es pugui sorprendre. Fer coses diferents, aportar veus noves, aquesta és la nostra línia. El nom no és important, ho és la manera com fem les coses.

—I el ‘Quatre gats’ de TV3 tindrà una segona temporada?
—Espero que sí. També és als despatxos, en aquest cas de TV3. Aquesta temporada es va pensar amb entrevistes a tres homes i després a tres dones. Entenc que no hauria d’haver-hi cap problema. Tenim coses ‘pre-tancades’ i convidades, i per tant haurien d’afanyar-se una mica.

—Quins noms teniu sobre la taula?
—Això no us ho puc dir, encara. Però la idea és ensenyar tres històries de tres dones triomfadores. Fins ara hem fet les històries de tres fracassos. Salmond va provar de guanyar la independència d’Escòcia al referèndum i no se’n va sortir, Valls va provar de guanyar unes primàries i no se’n va sortir, i Mújica va provar de fer una revolució i al final hi va renunciar. Eren tres intents de somnis molt diferents amb personatges molt diferents. Ara volem explicar tres victòries amb les històries de tres dones que també siguin ex-presidentes o que hagin ocupat càrrecs de presidència.

—La visibilitat que us va donar ‘Preguntes freqüents’ us ha proporcionat ofertes de televisions o ràdios?
—Alguna oferta. Sí que he notat que m’estima una gent que abans no ho feia.

—Qui?
—Gent que va amb corbata, que treballa als mitjans de comunicació, tant de Catalunya com d’Espanya.

—Què penseu del ‘Preguntes freqüents’ actual?
—Abans no el mirava repetit perquè no tenia temps, i ara alguna vegada l’he mirat. Crec que la Laura Rosel ho fa molt bé, tal com era previsible. M’encanta com ho fa. És l’única cosa que puc dir. Tampoc no ho miro gaire, no tinc temps. Mai no havia vist el ‘FAQS’ quan el feia jo, mai. No puc valorar-ho gaire.

—Ho vau deixar per manca de temps?
—No, perquè vam acordar des del principi que faria quatre mesos. Si no, hauria estat impossible compaginar els dos projectes. Fem catorze hores de ràdio cada cap de setmana, és molta feina. A més, amb els horaris era molt difícil de compaginar. Però estem molt contents amb l’experiència i l’oportunitat del Terrat i TV3. Vam aprendre moltíssim d’un mitjà de comunicació que no dominàvem ni coneixíem. Que hagi anat tan bé i que tingués bona acollida va ser una carambola i una gran sort.

—Un punt diferencial és que ara van al ‘FAQS‘ personatges ultres com l’advocat de VOX o el periodista d’OK Diario de dissabte passat, que va dedicar-se a provocar Txell Bonet i Susanna Barreada, les companyes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.
—Crec que un programa com aquest en una televisió pública ha de mirar de representar tantes veus com sigui possible, i ha de portar com més perfils ideològics millor. Hi ha moltes sensibilitats a la societat i a la televisió hem de representar-les de la millor manera possible. Un altre debat és qui portem, per què i quins debats fem. Jo no m’hi posaré, cadascú fa la feina com creu. A mi em criticaven perquè entrevistava Manuel Valls a TV3. Ha estat primer ministre de França i ministre de l’Interior. És un personatge interessant, més enllà de com pensi i de si ens agrada o no. Som en un moment en què potser s’exerceix una mica massa de pressió en aquest sentit i s’ha de confiar més en els professionals. És veritat que hi ha altres mitjans de comunicació, sobretot a l’estat espanyol, que ho fan molt malament. Estem tots molt sensibles. Per una banda, és bo perquè tenim una societat crítica i activa, però per l’altra, és dolent perquè condiciona els professionals. Això no ho podem permetre.

—De totes maneres, no havíeu portat mai l’advocat de VOX.
—No.

—Per què?
—No ens ho vam proposar. Però vam portar altres perfils que no agradaven. Una de les crítiques era que es parlava molt castellà a TV3. Va ser una de les meves apostes. Considerava que en un moment de tanta tensió havíem de sentir gent d’Espanya que parlés en castellà i que pensés diferent del missatge que ens arriba des d’Espanya. La nostra feina és trencar tòpics i qüestionar coses, com més trenquem els esquemes de la gent, més interessant. Hem de fer la gent llesta i intel·ligent, a mi m’agrada que em qüestionin.

—Amb la intervenció del 155, heu rebut pressions?
—No, mai.

—Tampoc per la manera com us havíeu de referir als presos polítics i als exiliats?
—No… Reps pressions de la gent. Els professionals hem estat molt lliures. És cert que durant el moment del referèndum va haver-hi moments tensos perquè alguns mitjans van retirar els anuncis, altres no… Hem viscut un moment de constant assenyalament que crec que no ha estat bo. Crec que no hauríem de barrejar les coses. A una persona que condueix ambulàncies i se l’assenyala per com fa la feina, se’l deixa treballar lliurement. Hem d’entendre que els professionals dels mitjans públics som professionals de la informació. Ho podem fer més bé o més malament, això és criticable, però la informació és una cosa molt sagrada i l’hem de protegir. Si no, ens trencarem.

—Alguns mitjans espanyols han comprat el discurs del PP i de Ciutadans contra TV3 i Catalunya Ràdio. Acusacions d’adoctrinament, de parcialitat, d’afavorir l’independentisme… Què en penseu?
—És que els informes demostren la contrària. Al ‘FAQS’, al principi, hi havia una mena de boicot del PSC, del PP i de Ciutadans. No volien venir. Jo no ho entenia. Al final van acabar venint, però costava molt. Al final vaig deixar cadires buides. Si no volen venir que no vinguin, però que quedi clar que la nostra voluntat és representar-los. És molt difícil de fer la feina així i crec que els polítics s’equivoquen amb els mitjans de comunicació. Que ens deixin treballar tranquil·lament.

—Va ser electoralisme? Quan s’acostaven les eleccions del 21 de desembre, la campanya contra TV3 es va intensificar.
—Sí. És un discurs que els funciona. Amb la nova llei de la CCMA, veurem quins partits entren al consell de govern i quin rol juguen els partits que tant critiquen. Perquè seran coresponsables. Segurament hi ha uns interessos electorals. El problema és quan et posen al mig de tot això. Tu, al final, vols fer una feina que t’agrada i que t’apassiona, i no pensaves que t’havies de sentir amenaçat per tot aquest entorn.

—En aquest moment polític tan complex, heu tingut situacions del directe difícils de gestionar, amb més tensió de l’habitual?
—Sí, sobretot al principi. Al setembre i a l’octubre. Alguns polítics venien però a no dir res. A ‘El suplement’ vaig deixar de portar polítics durant uns dies, fins que tinguessin alguna cosa a dir. Sí que he sentit que s’estava molt pendent de què feia i què deixava de fer. I això et fa perdre la mirada sobre altres qüestions. També és veritat que el moment era molt important i havíem de parlar de política. Som en un moment de saturació i necessitem parlar de política d’altres maneres, amb altra gent. Compartia la idea de Sergi Pàmies de veure gent a TV3 que no hi sortia mai. No ho sé, l’Enric González, que és un paio brillant. Hauria de sortir a TV3 cada setmana. Hi ha molta gent interessant que és moment de recuperar-la o de descobrir-la. I ens aporta noves mirades. Això és interessant. El moment és apassionant.

—Quin ha estat el directe més difícil?
—Segurament el primer d’octubre. Abans va haver-hi atemptats que no oblidarem. Però el primer d’octubre va ser… Havia fet el ‘FAQS’, havia dormit tres hores, i a les set del matí ja es veia que hi hauria merder. I vaig haver de donar pas després de dir ‘hola’ perquè ja carregaven. Això va ser difícil de gestionar. Imaginàvem que podien passar coses, però no aquestes. Havia de ser un matí tranquil i un vespre més de nit electoral i va acabar convertint-se en un matí en què la ràdio era imprescindible per a saber com anava tot i una tarda més tranquil·la, tot i que al final els discursos van ser molt importants per a entendre també on som ara. Va ser un dels dies més complicats.

—Personalment, com ho vau viure?
—Amb una sensació molt estranya. Veia molta gent que feia una cosa ben normal, votar. I havia d’explicar com la policia mirava d’evitar-ho amb una brutalitat desmesurada. Provar de cercar la distància i explicar les coses quan passen des d’un estudi de ràdio i veient-ho per una pantalla és complicat.

—Posar distància és de les habilitats més complicades d’adquirir?
—En aquell dia concret, sí. Veies les imatges, les persones, les situacions… Era molt fort, tot plegat. Depèn del dia. Crec que la distància és bona i també ajuda, perquè arriba informació de molts llocs i cal prioritzar i seleccionar. Si ets allà, et pot semblar que el que passa al teu voltant és més important.

—El que va passar després, amb la repressió, els empresonaments, l’exili, el 155, i la situació política actual, com ho valoreu?
—Es va prometre una república, es va votar en un referèndum, no es va poder votar del tot perquè va haver-hi una repressió de l’estat brutal… Es va donar aquest referèndum per bo, però alhora es va acceptar el 155 i els partits van anar a unes eleccions autonòmiques en què es deia que continuàvem construint la república. Ara som en un moment en què hi ha un govern que considera que cal fer la república en un marc autonòmic i en el qual hi ha una ciutadania, un 50% de la població, que no se sent part d’aquest projecte. Crec que no hem sortit de cap embolic, sinó que encara s’ha embolicat tot una mica més. Hi ha coses que necessiten i reclamen política. I moltes vegades ens preguntem per què falla, què falla. No s’entén, per exemple, que hi hagi polítics a la presó i a l’exili, cantants condemnats i violadors al carrer.

—Hi ha fractura social a Catalunya?
—No, social no. Crec que hi ha blocs polítics molt diferenciats i que han vist que la confrontació els dóna rèdits electorals. Penso ara en Ciutadans. I això crec que fa mal a la política. Confio que en els pròxims temps això pugui canviar, però els gests de les dues parts no són d’entesa. Potser això pot acabar afectant la societat, però no crec que siguem una societat fracturada.

—Us ha interessat sempre la política, o l’interès ha crescut d’acord amb la feina?
—Sempre m’ha interessat, però la feina m’ha fet posar les piles.

—Després del pas per TV3, us agrada més la televisió o la ràdio?
—He fet ràdio tota la vida, des que era molt petit. Per mi la ràdio és una cosa molt natural. És entrar a casa els avis i anar a buscar el pot de les galetes. La televisió és com quan tens divuit anys i t’emboliques amb algú. A la televisió m’he sentit més còmode al ‘Quatre gats’ perquè t’ho pots preparar més, he conegut gent que no hauria conegut mai, el procés d’edició és més lent i podem ensenyar el que volem… M’agrada la televisió que està cuidada. La televisió ha de ser un clau d’una nit. Si és un clau de cada dia, perd força.

—Quan vau començar a escoltar la ràdio i què escoltàveu, de petit?
—Jo anava a l’escola a Matadepera i em venia a buscar el meu avi. Anava amb la meva germana, i un dia ella va posar Ràdio Flaixbac. I em vaig adonar que no escoltava el de sempre, el ‘Versió original’. Aquell dia vaig prendre consciència que escoltava la ràdio. D’escoltar el Toni Clapés a Catalunya Ràdio vaig anar a l’Antoni Bassas, al ‘No ho diguis a ningú’ del Jordi Basté i després també a la ràdio espanyola, com l’Iñaki Gabilondo. Després em vaig afeccionar a ràdio del passat, ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’, el ‘Sang bruta’… Em vaig convertir en una mena de friqui de la ràdio.

—I aleshores us vau interessar pel periodisme?
—Després. Vaig començar a col·laborar a Matadepera Ràdio amb tretze anys i a Ràdio Sabadell amb catorze. M’agradava molt la ràdio i era com un joc. Des d’aleshores he continuat jugant i he tingut la gran sort de poder-ho fer i que em paguin per fer-ho. Vaig estudiar la carrera de periodisme perquè ma mare estigués contenta. El periodisme és un ofici que s’aprèn treballant i la carrera et dóna unes eines, però no t’arregla res. És un ofici que està a l’altura d’un mecànic. Sí que és veritat que quan vaig acabar la carrera, en un moment determinat, em vaig adonar que m’agradava fer periodisme. Però són idees que vaig evolucionant, no ho sé. Igual Potser d’aquí a dos anys m’adono que m’agrada una altra cosa.

—Considereu que heu tingut sort?
—He tingut molta sort. Tinc vint-i-set anys i des dels quinze que treballo a la ràdio. He renunciat a una part de la meva vida i de mi, però és clar, els meus amics i companys de classe no han tingut l’oportunitat de treballar als mitjans públics del país, per exemple. Això és una oportunitat i una sort que he tingut. Buscada o treballada, però és una sort i un privilegi. No hauria de ser així. Qualsevol estudiant de periodisme hauria de tenir l’oportunitat de treballar als mitjans públics. Si no, no té cap sentit que tinguem universitats públiques i mitjans públics.

—A què heu renunciat?
—He renunciat, per exemple, a sortir molt de festa quan era més jove per tancar-me en un estudi de ràdio. Segurament, he renunciat a una part de la meva família. I he renunciat a construir altres jo. Per exemple, a estudiar filosofia, que és una de les coses que sempre he volgut fer. O tenir un fill de jove, volia fer-ho amb vint-i-dos anys i no he pogut.

—Voleu ser pare aviat, doncs.
—M’agradaria, però no depèn només de mi!

—Com prepareu les entrevistes?
—L’equip de ‘El suplement’ és una gran família. Tothom sap la funció que té. Va molt rodat i sol. Dibuixo la idea cap a on volem anar, l’equip treballa el contingut i fem reunions i estudiem el personatge junts. Després sí que refaig el guió i me’l pico a la meva manera.

—Feu molts silencis durant les entrevistes. La gestió del silenci és la cosa més important?
—Crec que costa molt dir coses interessants. Jo, com a mínim, crec que no en tinc gaires a dir. He optat per escoltar molt i fer preguntes que es faria tothom des de casa. També les més òbvies. Crec que les persones que entrevistem són gent que, si les deixes parlar, s’expliquen. Crec que bàsicament hem d’escoltar i repreguntar quan toca. Has d’escoltar perquè parlin, es relaxin i es deixin anar més.

—Com porteu la gestió de l’èxit professional?
—Ostres… No sé si he triomfat gaire jove. Sí que les coses han anat molt de pressa i crec que això ha fet que alguna gent no hagi entès per què m’ha anat tot així o per què he arribat on he arribat. Això ho puc entendre. Ho porto bé.

—És difícil?
—És difícil perquè hi ha molta gent que ho ha intentat i no se n’ha sortit. A les redaccions, hi ha molta frustració personal i de projectes. Això es fa difícil de gestionar. Però no té a veure tant amb els professionals com amb els equips gestors que s’han trobat, que no han sabut entendre’ls ni aprofitar-ne el talent. Això, a vegades, sí que genera una mica de tensió.

—On us veieu d’aquí a cinc anys, quina ambició teniu de cara al futur?
—Em veig obrint un restaurant.

—No m’ho crec.
—Sí, sempre he volgut tenir un restaurant. Tota la vida. M’agrada molt menjar i tinc un amic que és cuiner.

—Canviaríeu la ràdio pel restaurant?
—Ostres… La ràdio no la deixes mai. Les ganes de fer ràdio no les perdré mai, he crescut amb això. La ràdio em connecta amb el meu avi, que era molt important per a mi. Ell em va ensenyar la ràdio. Renunciar a la ràdio seria renunciar a una part de mi. Sí que pot passar que em quedi sense feina, que no em vulguin o que no tingui cap més oportunitat de fer un programa. Es pot fer ràdio de moltes maneres. Hi ha ràdios locals. Una altra cosa seria renunciar al periodisme. Crec que sí, que en algun moment hi renunciaré o ho deixaré perquè, si no, em tornaré boig.

—Voleu dir que si Catalunya Ràdio no renova ‘El suplement’, podem veure Ricard Ustrell una altra vegada a Ràdio Sabadell?
—[Riu] Home, espero que això no passi ara! Confio que Catalunya Ràdio voldrà que continuï ‘El suplement’. Donem per fet que sí, oi?

—Donem per fet que sí. Quins reptes us proposeu per a la temporada vinent?
—Continuar a ‘El suplement’ i fer el ‘Quatre gats’. Tinc algunes idees, però encara no n’he pogut parlar amb ningú. Suposo que aviat en podrem parlar.