Ricard Ustrell: “No hauria deixat mai ‘Planta baixa’, però TV3 m’ha fet triar”

Ricard Ustrell estrena demà El col·lapse, el programa que substituirà el FAQS. TV3 ens cita als seus estudis per conversar amb Ustrell sobre el nou programa, però ens trobem que l’estratègia va en sentit oposat: no volen que se sàpiga gaire de què tracta. Es vol crear expectativa, perquè el públic encengui el televisor i ho descobreixi tot sol. Això sí, asseguren que és una cosa mai vista a la televisió el dissabte a la nit. No aconseguim saber el nom dels primers convidats, ni dels col·laboradors. Només que hi haurà una banda de música, actors i públic. Veient-ho tot plegat, acabem parlant més sobre qui és realment Ricard Ustrell. Com encaixa les crítiques? I l’èxit? Ens ho explica a continuació.

—Aquests últims anys heu reivindicat molt el periodisme de carrer, i ara fareu un programa d’entreteniment. Us heu cansat del periodisme?
—No, no me n’he cansat. Sóc un privilegiat perquè faig la feina que vull, i m’agrada. Però no és que em llevi al matí i digui ara vull fer això, i de cop això passi. S’ha presentat una oportunitat i l’he agafat. La direcció de TV3 volia que hi hagués un format nou el dissabte, i han pensat que jo ho podia fer. A mi em venia de gust inventar-me una cosa nova, i ha coincidit les coses. Però, si sóc sincer, no hauria deixat mai Planta baixa, que era un espai molt natural per mi. Però, TV3 m’han fet triat i he optat per l’aventura.

—Hi ha una mica la sensació que us canseu ràpidament dels programes…
—En realitat em canso de tot a la vida. Ma mare em deia que vaig néixer cansat. Però en realitat no és que em cansi, és que tinc ganes sempre de fer coses noves. Estava molt bé fent Planta baixa i realment hauria pogut continuar durant molts anys. M’agradava molt el que havíem construït, l’equip que teníem… M’hi sentia molt còmode, m’agradava el que fèiem. Però ha sortit una aventura nova, i m’he preguntat a mi mateix qui sóc. I la resposta és clara, a mi m’agrada fer coses noves. Per tant, havia d’agafar aquesta nova aventura.

—Coneixem realment qui és Ricard Ustrell? O aquest punt de cregut és una protecció?
—Sóc una persona molt tímida. Sí que és veritat que m’he hagut de defensar d’aquesta timidesa, però cada vegada em sento més jo, em sento més bé fent televisió o ràdio. Cada vegada tinc menys por de mostrar-me com sóc realment. I és veritat que fins a cert punt aquesta actitud seca i tallant pot ser una màscara per a no mostrar realment qui sóc. Suposo que sóc una barreja de totes dues coses.

—“A la professió m’odien i em tenen enveja”, heu arribat a dir…
—Sí, però ho he dit en un context concret. Ho dic perquè de vegades des de la professió em qüestionen com puc fer aquest programa a la nit, per exemple. Busquen teories molt conspiranoiques, i això em sap greu. Però amb el temps he entès que correspon bàsicament a gent que voldria fer això que faig jo. Entenc que he estat molt afortunat a la vida, un privilegiat. I per això, de fet, cada dissabte ho donarem tot per fer un programa que sigui fantàstic. A veure si ho aconseguim.

—Com es viu amb aquesta sensació d’atac permanent?
—Jo no tinc tant aquesta sensació. Sóc molt feliç.

—Però heu dit obertament que no sempre heu estat tan feliç. Vau explicar que quan fèieu El suplement i FAQS us vau col·lapsar. No sé fins a quin punt la crítica afavoreix tot això?
—Segur que hi va influir. Però en aquest cas, crec era una cosa que tenia més a veure amb l’estil de vida i amb les persones que m’envoltaven en aquell moment.

—Sou addicte a la feina?
—Sí i no. M’agrada molt treballar. I sempre treballo amb equips de gent molt treballadora, perquè és com entenc que ha de ser. La meva vida no s’entén sense les ganes de treballar. Però, d’ençà que vaig tenir un atac fort d’ansietat, vaig aprendre que havia d’equilibrar la meva vida per no tornar a petar. Des d’aleshores, he mirat de trobar aquests dos espais. Treballo molt quan he de treballar, però a la vegada descanso molt quan és moment de descansar. I estic content, perquè he tingut la sort de poder-ho fer aquests últims tres anys. I ara segur que també, perquè faré un programa setmanal a TV3, que em permetrà tenir més vida, i sobretot dedicar molt de temps a la meva filla que és a qui em vull dedicar l’any que ve. Això no vol dir que no pugui fer també més coses.

—Us exigiu molt?
—Sí! No ho veig com un problema. A mi això m’ajuda a fer millor les coses. Els programes no acaben sortint mai com m’imagino. Sempre penso que són una merda.

—I això no és dolent?
—No, perquè això em fa tenir forces per fer un programa millor l’endemà, o si més no intentar-ho. I això fa que no em cansi mai de la feina.

—Però si cada dia penseu que heu fet una merda, no és frustrant?
—No, perquè tens un equip que t’ajuda a veure que no és una merda. En realitat, és una manera de ser. Ja provo d’anar-la corregint. Em conec i sé com sóc. També sé no escoltar-me de vegades.

—Com serà El col·lapse? Què n’ha d’esperar l’espectador?
—Ho pot esperar tot. És un refugi que hem construït per passar les nits de dissabte, i per protegir-nos del món que ve. És un món a punt de caure, segons alguns experts. No sé si serà ara o d’aquí a uns quants mesos, però sembla que tot se’n va a la merda. I, per tant, nosaltres construirem un refugi. Tot i que serà un refugi obert. Vindran cent persones de públic cada setmana. Tindrem una banda de música, una companyia d’actors, molts convidats… La idea és que en aquest refugi que hem construït hi entrin persones compromeses amb la vida i que tinguin ganes de tornar-nos a mirar als ulls. Busquem persones que vulguin deixar de mirar el telèfon mòbil, per tornar-nos a mirar als ulls.

—Per tant, hi haurà molta alegria i poca reflexió?
—Serà una barreja entre la reflexió, la crítica i la festa.

—Heu dit que no hi haurà polítics.
—Sí, és la nostra idea. No sé què passarà d’aquí a quatre mesos. I potser passa alguna cosa que ens fa reaccionar d’una altra manera. Però sí que tenim comprovat que en la mena de debat polític que farem al programa, els polítics no poden aportar-hi tant com membres de col·lectius o d’entitats. Volem que allò que passi el dissabte al vespre sigui diferent d’allò que passa durant la setmana.

—Per tant, no anirà lligat a l’actualitat?
—No volem ser impermeables a l’actualitat. Volem exercir o reivindicar el dret d’entretenir-nos. L’actualitat no ens desbordarà, com m’ha passat aquests últims tres anys de la meva vida amb el Planta baixa.

—Assegureu que la gent s’ha cansat dels polítics. Com hi hem arribat, a aquest punt? Quan vau començar a fer el FAQS vau demostrar la contrària, que la política podia interessar i donar audiència.
—Aquests últims anys hi ha hagut una frustració col·lectiva important. Però tampoc no sé ben bé què ha passat. Sí que et puc assegurar, perquè en tenim dades, que quan entrevistàvem un polític a Planta baixa, fos del partit que fos, podríem arribar a perdre cinc o sis punts d’audiència de cop. Ho teníem comprovat. Era sortir el polític a la pantalla i la gent canviava de canal o apagava el televisor. Hi ha una saturació. La gent no té ganes de sentir els discursos polítics. Segurament, no és tant cosa de la gent, com dels polítics, que no han sabut adaptar els seus discursos. Els polítics els tenen molt apresos, els seus discursos, i vénen als mitjans a no dir res. Hem d’aprendre a racionalitzar i entrevistar els polítics quan calgui exigir-los coses, no perquè si, com hem fet aquests últims anys.

—D’això també en són responsables els mitjans. Hauríem de fer una mica d’autocrítica?
—Sempre està bé fer autocrítica, però parlo d’allò que he viscut i vist. M’he adonat que quan tractàvem de temes més socials o d’allò que ens afecta directament a la butxaca, la gent connectava molt més amb nosaltres.

—Però la gent va desconnectant dels mitjans. Cada vegada tenim menys credibilitat i ens llegeixen o veuen menys. També hi ha una crisi del periodisme
—Sí, sens dubte. En realitat, hi ha moltes de crisis. Sóc d’una generació que hem viscut la crisi econòmica i que no s’ha acabat. Encara més, mentre la continuem vivint, hem afegit noves crisis. Com a generació tenim moltes dificultats per a tenir un habitatge digne, els sous són una merda, la inflació s’ha disparat, no tens futur… No tindràs mai la possibilitat d’anar a Cuba tres cops a la teva vida. No tinguis fills, perquè cremes el planeta. Et moriràs de calor… Aquesta és el món que vivim.

—Ostres, què fem… Ens tirem per la finestra?
—No, home no. Hem de deixar de mirar la pantalla del mòbil i mirar-nos als ulls. I tornar a ser humans, persones. I, per tant, el periodisme ha d’assenyalar que totes aquestes coses que passen són ofensives per a nosaltres, són violència. Aquest estiu m’ha sorprès que, havent-hi aquests temporals i onades de calor, tot ho explicàvem amb una normalitat… És veritat que dèiem que no era normal, però ho expliquem amb fotografies boniques de pedres de deu centímetres. Escolti’m! Això no és normal. I si no reaccionem aniran caient pedres cada vegada més grosses, fins que alguna ens matarà. De fet, ja ha passat. Per tant, hem d’aturar-nos, hem de deixar de menjar-nos-ho tot a gran velocitat, sense pair res. Hem d’aturar-nos i tornar-nos a construir com a persones.

—Fins a quin punt programes com Planta baixa ha contribuït a aquesta rapidesa informativa. Precisament, una de les coses que va aportar el programa era això, no? Sempre dèieu que si una cosa es podia explicar en trenta segons, millor que no pas en un minut.
—Si, segurament sí. No crec que Planta baixa contribueixi gaire a canviar el món. Però sí que és veritat que nosaltres vam mirar de fer un programa per a competir en una franja molt difícil, amb la Sexta, l’Ana Rosa… I, per tant, en la forma ens hi vam assemblar –per mirar d’atreure aquest públic–, però en continguts no, perquè vam fer una cosa molt social, i una mirada molt clara. És cert que algunes de les coses les fèiem massa de pressa, i de vegades massa a poc a poc. No trobes mai el ritme, ni el tempo exacte. Segurament tots contribuïm a aquesta acceleració que vivim. Qualsevol cosa que fem té petjades i conseqüències.

—Què sentiu ara quan veieu Planta baixa amb Agnès Marqués?
—La veritat? D’una manera tan relaxada! L’Agnès ha agafat un vaixell que és enorme. Pensa que en aquest programa hi treballen quaranta persones, totes boníssimes. Però estic convençut que hem triat la millor capitana que podia tenir aquest projecte. Hi ha donat oxigen, ha netejat habitacions i les ha pintades. Hi ha entrat gent nova. Crec que el programa necessitava això, algú com l’Agnès.

—Però també deu ser complicat tenir el fill allà i no dir-li què ha de fer…
—És que ja no és el fill. O sí, però s’ha fet gran i se n’ha anat de casa. Pot trucar-me sempre que vulgui, no el deixaré a l’estacada.

—Potser ja vau viure una cosa semblant amb el FAQS?
—Va ser diferent. El FAQS va ser un programa que no vaig saber gaudir. Treballava a El suplement’, feia el FAQS, dormia tres hores, i l’endemà tornava a fer ràdio. No en vaig saber gaudir. Hi vaig patir més que no hi vaig gaudir. Per això, ara em ve tan de gust viure el dissabte a la nit a la televisió, perquè em puc dedicar a això. Tinc moltes ganes de xalar d’El col·lapse.

—Què heu après en aquest temps, d’ençà del FAQS?
—No recordo gran cosa de què va passar al Preguntes freqüents. Tinc com un espai borrós en la memòria. Recordo grans moments amb l’equip, però de televisió no en tinc cap gran record. D’aquells temps frenètics d’informació, tinc més aviat records d’El suplement. De tot plegat, he après a compensar més la vida. Ara el repte és gaudir d’El col·lapse. Si no m’ho passo bé, l’espectador no s’ho passa bé. Això sí que ho he notat. Per això ara m’he envoltat de la gent que em ve de gust, per fer allò que em ve de gust. Ara, potser la gent no ens ho fa seu. És el risc de reinventar les nits del dissabte. Aquest nou espai no m’és còmode, perquè fins ara els formats que he fet ja existien a la televisió; això que fem és un format que no existeix el dissabte al vespre. És nou. Em ve molt de gust arriscar-me. És una sensació que tenia ganes de tornar a sentir. Dubtar de tot. Construir coses amb les idees de tot l’equip.

—Per tant, no em donareu gaire més pistes de què passarà dissabte, no?
—No. Cada dissabte a la nit serà un esdeveniment. Volem que sigui un programa molt diferent cada dia. I aquest dissabte, desprecintarem aquest refugi, i, en conseqüència, ensenyarem cap a on ha d’anar la cosa. Però és un programa que creixerà molt i ha d’acabar essent molt diferent de tal com el comencem ara. És per això que al primer programa passarà una cosa i al segon una altra de completament diferent.

—Per tant, si no ens agrada el primer programa, val més que donem una oportunitat el segon?
—El segon te’l miraràs… [silenci]. Pel convidat. Espero que t’interessi…

—No ens direu res més, no?
—És un senyor.

—Home, ara ja en tinc una idea!
—De vuitanta-sis anys!

—Ja hem descartat molts senyors. Hi pensaré! Cap més pista?
—No, vull intentar que no se sàpiga res. Que la gent encengui el televisor per veure què coi fem.

—No sabem ni quins col·laboradors hi haurà…
—És que al primer programa només en surt un. I al segon un altre. Estarem dos mesos estrenant col·laboradors.

—Quan acabi el programa us hem d’imaginar mirant el Twitter per veure què diu la gent?
—No tinc Twitter. Només sé què s’hi diu si són piulades de persones que són prou importants per a mi, llavors m’ho expliquen. Haig de donar importància a la crítica, si m’acaba arribant. Però el random 33, no.

—És una protecció?
—Sí, és la manera que tinc de concentrar-me en la feina.

—Fan mal les crítiques?
—No, no em fan mal. Les crítiques m’animen a continuar fent coses i a millorar.

—Si és constructiva. Però a Twitter no acostuma a ser així…
—Per això, aquestes no les rebo. Rebo tots els elogis. I sé que no és real, tampoc. Però és el que rebo a Instagram, que és el que tinc. He rebut històries fantàstiques, i em fan sentir privilegiat de fer aquesta feina. Sé que tampoc no és real. Però com que jo ja sóc prou crític amb mi mateix, em compensa una mica. En realitat… sí que és real. Quan algú t’explica que aquella entrevista que has fet ha connectat amb la mort de la seva mare, i s’obre i t’explica la seva vida, és real. Hi ha una veritat. I això es mereix tot el respecte. I en realitat menteixo, no sempre són elogis. També hi ha qui t’escriu molt educadament, explicant alguna cosa que no li agrada com l’has feta. No és que no vulgui sentir les crítiques negatives, sinó que el piulet fàcil, la gent que insulta, no m’aporta res. Ja sé que existeix. Sóc conscient que hi ha molta gent que m’insulta. Però també sé que hi ha molta gent que no.

—Entenc que l’audiència sí que la mirareu diumenge al matí. I, sabent una mica de vós, patireu.
—La miraré. Tanmateix, fa dies que dic a l’equip que hem d’estar tranquils, que això és una cursa llarga. Els canvis costen.