Ricard Torquemada: ‘No descartaria res de res perquè Messi no té la paella pel mànec’

En una professió de màximes, sentències i opinions enceses i inamovibles, Ricard Torquemada (Barcelona, 1971) desprèn calma. Possiblement és un dels millors analistes de futbol del país perquè no es deixa endur per les emocions, tan presents en el periodisme esportiu. És el director de les transmissions del Barça a Catalunya Ràdio i una veu autoritzada per a llegir i interpretar la situació tan complicada del Futbol Club Barcelona. Parlem de Messi, la directiva, la fi d’un cicle i la responsabilitat del soci.

—Ho vèieu venir, que Messi se n’aniria? O us ha agafat per sorpresa?
—No m’ha agafat per sorpresa. Esperava aquest moviment de la partida. Tot allò que va passar a partir del 2-8 penjava de quan Messi digués alguna cosa; tots érem conscients que el moviment de Messi havia d’aparèixer en algun moment, però no sabíem com, amb quina contundència, de quina manera ni en quin moment. I una de les possibilitats, amb el canvi de cicle que es movia en tots els àmbits, era que ell decidís tancar-lo.

—I abans del 2-8? Ho esperàveu? Ell havia anat donant missatges que no se sentia de gust al club i que hi havia d’haver canvis.
—No. No era del tot impensable perquè cada vegada era més a prop. Havia de passar algun dia, però diguem que entre Lliga i Champions, tot penjava de la Champions. A més, la temporada ha estat tan estranya, condicionada per la covid-19, que el calendari et deixava acabar la lliga i que vingués la Champions. Per tant, si la lliga no anava bé, hi havia l’opció de la Champions, que, malgrat que una mirada equilibrada ja et feia pensar que era impossible de guanyar-la, en el futbol tot s’ha de jugar. Crec que els jugadors també tenien aquesta sensació. Passa que el futbol aquests últims anys havia dit tantes vegades a aquest equip, de manera inequívoca, que això s’ho havia de fer mirar, que… Vam començar amb el Juventus, després Roma… Els decibels de la resposta del futbol era cada vegada més alta i com que feia la sensació que ningú no escoltava, va arribar el 2-8. Podia passar això que ha passat i diria que l’escenari era un dels més probables, tot i que Messi és difícil de codificar-lo.

—A Messi li han fallat les formes?
—Sí, però, del punt de vista de les formes i les convencions socials, Messi no ha estat mai una persona, diríem, formalment correcta. És evident que no són les formes adequades, però no em sorprèn que siguin aquestes. Parlem d’un jugador que costa molt de saber què pensa. Als entrenadors els costa de saber què vol, és més aviat tímid, introvertit… No és el capità tradicional. És un líder silenciós i la seva manera de marcar el lideratge és el talent. Tothom el respecta i l’admira, però en derrotes importants Messi no ha sortit a parlar. Ha estat molts anys sense parlar amb mitjans catalans, no saps quan farà una conferència de premsa o no, és una realitat. Aleshores, li han fallat les formes? Sí. Però si el coneixem de fa molts anys, també sabíem que les convencions més acceptades unànimement per la societat des del punt de vista comunicatiu i de dinàmica de grups, Messi no les segueix.

—Ara cada part mou la seva fitxa i TV3 anunciava ahir que Bartomeu està disposat a plegar si ho demana Messi. Creieu que tot plegat ara és un ‘o tu o jo’?
—Al futbol tot gira molt, però la situació s’ha trencat. La cosa més difícil és decidir que un cicle com aquest s’ha acabat, i quan ho has decidit, és molt difícil de fer-se enrere. Messi ja ha fet el pas endavant. Messi amb el burofax va començar la partida. I avui serà Bartomeu, demà Messi, i l’altre Bartomeu… La partida serà llarga i el final entre Messi i el Barça és imprevisible. No descarto cap final possible. N’hi ha alguns de menys probables…

—Quin?
—Que Messi continuï al Barça, sembla improbable. Però no descartaria res de res, perquè no té la paella pel mànec. Neymar va pagar uns milions per una clàusula de rescissió i no havia de demanar res a ningú més. Pagava i marxava. Però Messi ha decidit d’enviar un burofax i tancar un cicle sobre el qual ell no té poder de decisió perquè la clàusula sobre la qual fa referència, la interpreta, i el Barça la pot interpretar de manera diferent. És a dir, hi ha un desgast i s’ha de veure com es resol, però la resolució és imprevisible.

—Després del 2-8, per què creieu que no dimiteix Bartomeu? Per què ha de quadrar caixa abans d’acabar el mandat i que no hi hagi acció de responsabilitat?
—Aquesta junta directiva té un problema a resoldre, que és els comptes. Molts dels moviments futbolístics d’aquests últims dos estius responen més a una resolució econòmica que no a una decisió esportiva. Exhaureixen el mandat per a recuperar el terreny perdut i que no se’ls giri en contra. Aquesta és la gran prioritat d’aquesta junta directiva, no és la reconstrucció. I crec que Messi això ho interpreta i té la sensació que aquest any és un any de pròrroga i no de reconstrucció. I com que no té còmplices al club i desconfia de la directiva, decideix que no començarà la reconstrucció.

—Ahir en un piulet dèieu: ‘Molt soroll d’opinions, però el soci ha d’assumir la responsabilitat del present i futur del club.’ Si s’ha arribat aquí, l’última responsabilitat és del soci?
—Volia dir que aquesta directiva el 2015 es va presentar amb el lema ‘cromos i resultats’, i la gent va decidir ‘cromos i resultats’. I, és clar, dels tres cromos ja no te’n queda cap i de resultats, tampoc. Si el lema ha durat fins a l’últim any de mandat, doncs, així com el soci va votar allò el 2015 perquè el seduïa, ara és a les mans del soci decidir si s’ha d’exhaurir el mandat al març, o no. Jo no sóc soci del Barça, sóc un observador extern i en faig una lectura externa. I per això deia que les opinions estan molt bé, però no resolen la situació. Totes les mocadorades al Camp Nou o les veus crítiques sobre Bartomeu no han resolt res. Bartomeu i la seva junta han continuat. Si el soci no té mecanismes, no els activa o no els aprofita per a decidir que aquest mandat s’ha acabat perquè del lema ja no en quedava res, és una decisió que és del soci. I crec que d’alguna manera, Messi també ho formula: ‘Barcelonisme, jo me’n vaig, vosaltres decidireu si accepteu de manera natural el meu adeu o això implica una altra cosa en el terreny directiu.’ Messi proposa un debat, pessiga, esperona. I al final, tothom pot tenir opinió, però la que val és la que va tenir el soci el 2015 i la que tindrà el 2021. Les coses seran com vulgui el soci, en bé i en mal. I a vegades ens n’oblidem. Parlem del Barça com si fos una cosa pública i no, respon als interessos d’un club privat que és veritat que ens uneix i ens vincula molt, però en el fons decideix qui paga la quota.

—La moció de censura necessita reunir aproximadament 16.000 signatures per a reeixir. Sense partits a l’estadi, és una quimera?
—És molt difícil, però també crec que si hi ha un moment en què no és impossible, és ara. Si em demanes què passarà, crec que no les tindran. Però si m’ho demanes qualsevol altre dia de l’any, et diré que és més difícil de tenir-les que no pas ara. Perquè ara, a cop calent, hi ha molta gent trista, decebuda, enfadada, frustrada… Gent que ha viscut els millors anys de la seva vida, generacions que han crescut amb Messi i que probablement ara es troben en una situació de xoc. I quan estàs en una situació de xoc, de la paràlisi a la mobilització, diríem que hi ha un pas.

—Quan anys fa que sou a les transmissions de Catalunya Ràdio?
—Vint.

—La del Bayern és la més dura que heu viscut?
—La més frustrant, sí. Però també perquè les nostres condicions de treball són diferents. No vam poder ser a l’estadi, únicament en Bernat Solé. La crisi del coronavirus ens ha afectat molt directament i som conscients que no podem traslladar les mirades diverses que podem tenir a la transmissió en condicions normals, que és que tothom mira cap a una banda diferent i podem moure’ns per l’estadi. A això hi afegim el cop bestial del 8 a 2, doncs sí, és la derrota més dolorosa dels vint anys de transmissió. Tot i que em demanàveu per la més dura i vam començar en l’etapa Gaspart, i l’etapa Gaspart va ser molt dura. Ja no la recordem perquè és el preàmbul de tot això, una etapa en què no sabíem on acabaria el Barça ni en quin moment ressuscitaria. I teníem pensaments com els d’ara. ‘Ui, la reconstrucció, serà molt llarga.’ I va ser relativament llarga. Ara és més frustrant perquè venim d’on venim, és el final d’un amor, s’acaba una relació que ha estat molt especial, la relació esportiva més potent de la nostra vida.

—Ja que em parleu de Gaspart. Al mandat de Bartomeu encara li falta temps i perspectiva històrica per a fer-ne un balanç. Però creieu que ha fet bo Gaspart?
—L’altre dia tenia la temptació de pensar-ho. És clar, del punt de vista de títols, la inèrcia ha donat títols i Bartomeu podria dir que ha gestionat la inèrcia i que ha recollit els últims fruits. Per tant, del punt de vista numèric les dues etapes no es poden comparar. I el moment del club tampoc. Després d’anar-se’n Figo, es va anar cap avall avall, avall fins que el Camp Nou va celebrar un gol de Rivaldo a l’últim minut per entrar a la Champions. Imagineu-vos on era el Barça. Llavors, és clar, amb Gaspart se celebrava entrar a la Champions a l’últim minut i amb Bartomeu s’ha aconseguit que les lligues no se celebrin.

—Amb Messi o sense Messi, aquest cicle s’ha acabat?
—Sí. Amb Messi o sense Messi, només hem d’esperar que hi hagi reconstrucció. Però aquest és un any de sortir-se’n com es pugui, amb decisions que tard o d’hora s’havien de prendre. És molt difícil que hi hagi una reconstrucció en tots els terrenys, quan no hi ha una estructura esportiva sòlida, un full esportiu… Fins ara la directiva s’ha dedicat a gestionar una inèrcia que ha acabat amb el cotxe estimbat. Pensàvem que la inèrcia s’acabaria i el cotxe es frenaria, i que hauríem de posar-hi benzina o comprar-ne un de nou. Però ha passat que quan gairebé no tenia velocitat ni moviment, s’ha estimbat. Ara pensar que Koeman, amb quatre detalls, pot resoldre una situació estructural és somiar. Ve un any de pròrroga.

—Molt dur.
—Amb una única cosa bona, producte de la decisió més trista que puguem tenir. I és que la gent no exigirà gran cosa del punt de vista esportiu. La gent s’imagina un panorama que crec que és pitjor del que serà. Això passa quan trenques una relació dolorosa i la trenques de manera traumàtica. Pots passar una època de dol dura, en què has de tornar a entendre que això continua. No ens podem quedar allà, hi ha molta vida per a viure i temps per a tornar a sentir passió. Però al principi no passarà. I serà normal que la gent es desenganxi. És que fins ara valia la pena de seure a veure Messi, encara que el Barça jugués com una banda. Ara no hi haurà aquest element i seure a veure el Barça, si no et dóna incentius perquè te’l miris, generarà desafecció. També s’ha acabat la sensació de contra rellotge, de perdre oportunitats amb Messi cada vegada que no es guanyava un títol. Ara haurem de pensar quan tornarem a ser competitius, tornar al ‘Aquest any, sí!’.

—Aquests darrers nou anys, el Barça ha guanyat una Champions. S’ha desaprofitat el millor jugador de la història?
—Mirant-ho així, sí, sempre ens quedarà la ferida. I això si no hi afegim la segona part de la proposició: en aquests nous anys, quantes Champions ha guanyat el Madrid? Sí, s’ha desaprofitat Messi. Tot i que tinc la sensació que els resultats no ho són tot. Aquesta Champions en nou anys, segons amb quines escenes, l’hauries pogut sostenir. Però passa que d’aquests nou anys, n’hi ha quatre amb unes patacades sorollosíssimes.

—Si Messi acaba a les ordres de Guardiola al Manchester City, entenc que l’interès futbolístic que us despertarà serà molt gran.
—Del punt de vista futbolístic serà molt estimulant i molt excitant. Per Guardiola, i per qualsevol altre entrenador, no serà fàcil, perquè Messi condiciona molt el pla col·lectiu. Per talent, qualitat i també capacitat física en esforços defensius. Tot i que la seva predisposició serà màxima, perquè la il·lusió la recuperarà, té trenta-tres anys. Això pot obligar l’entrenador a acceptar, entre cometes, un dolç condicionament. Fins ara Guardiola feia allò que sentia, ara farà allò que sent però per mirar que Messi resolgui allò que el City no tenia. Per mirar que Messi els ajudi a fer el salt de qualitat. Però perquè t’ajudi a fer el salt de qualitat, també hauràs d’acceptar un sacrifici des d’un punt de vista col·lectiu. Gestionar Messi, ara a aquesta edat, és un estímul, una temptació, però has de saber en què et pot marcar la diferència i en què el pots obligar i en què no. Vaja, no és posar-lo a jugar i que això vagi sol. L’arribada de Messi al City no garanteix resultats però és una oportunitat perquè el cub faci el pas final a Europa que tant se li ha resistit.

—I sentimentalment, que significarà veure Messi i Guardiola retrobats lluny del Barça?
—No ho sé, jo crec que la gent tindrà sentiments molt diferents. Alguns enveja, alguns altres ràbia, alguns altres nostàlgia en positiu… Però fins que no ho vegem, no ho descobrirem. Cadascú ho sent diferent, i al Barça, a una banda i a una altra, hi haurà diàlegs de tots els colors. Si finalment ho veiem, perquè és la sortida que sembla més encaminada, caldrà descobrir-ho.