Ricard Chulià: “La classe política colonial de la Generalitat ens condemna, però la de Madrid ens abandona”

La gestió de la Generalitat de l’alerta prèvia a l’arribada de la gota freda i de la catàstrofe humana i física que en va resultar ha causat –i causarà– desenes d’anàlisis de tots els punts de vista. El filòleg i analista polític Ricard Chulià acaba de publicar un llibre urgent titulat Pla Sud. Eixida d’emergència en cas de riuada (Afers), que entronca amb País Valencià. Eixida d’emergència, publicat el mes de març passat. La tesi de Chulià, que és de Torrent, un dels pobles danyats per la barrancada, és que som davant una catàstrofe política i no davant una catàstrofe natural.

Chulià parla de com el colonialisme de què som víctimes els valencians ha empitjorat els efectes del fenomen natural de la gota freda i descriu com els mitjans espanyols han explicat el drama del punt de vista del colon, d’aquell que pensa en la riquesa que pot donar un territori d’un punt de vista extractivista. I, naturalment, Chulià inclou dins aquesta classe política colonial els dirigents actuals de la Generalitat. A les planes del llibre hi ha anàlisi i tesis originals, i també el punt provocador que ja tenia l’obra anterior.

—Sorprèn la velocitat amb què heu escrit i publicat el llibre, pràcticament en temps real amb què passaven les coses.
—Sóc de Torrent i això em va pegar en primera persona, no per danys, sinó perquè tinc familiars directes que ho han perdut tot, i coneguts. Gent que va estar a punt de morir. La ferida la sents tu mateix perquè et podria haver passat a tu. Vaig passar un temps que necessitava prendre apunts, reflexions, ho llegia tot i em bullia el cap. Em sentia interpel·lat, i al final, sempre arribava a la conclusió que això s’explicava amb el mateix paràmetre de l’anàlisi del llibre Eixida d’emergència. Amb les ulleres de la colonialitat, de la subalternitat, de l’alteritat. Vicent Olmos, l’editor, que sí que va patir el desastre en primera persona, també ho va veure clar i va veure la necessitat de deixar-ho per escrit.

—Abans que ho escriguen els colons. Demostrar que els colonitzats de la plantació de cotó no dormen.
—Exacte. Ens explicaven què ens passava a casa nostra, mitjans amb seu a Madrid que ni tan sols tenien veus valencianes que ho explicaren. A la compareixença que va fer Pedro Sánchez, un mes després, no hi havia cap portaveu valencià en els grups que li feien la rèplica. Únicament parlà Àgueda Micó dins el grup de Sumar, i subordinada a la seua portaveu. És quasi un imperatiu de ciutadania que expliquem nosaltres mateixos què ha passat.

—I segons la tesi del llibre, això que ha passat no és una catàstrofe natural, sinó política.
—La DANA és un fenomen natural que ens ha pegat més fort pel canvi climàtic. Cada vegada hi ha episodis més intensos i més freqüents. Això ho diu la ciència. Però és evident que si s’hagueren enviat els avisos, si s’hagueren pres precaucions, no parlaríem de més de dos-cents morts. Els desperfectes materials no s’haurien pogut evitar, però fins i tot en això s’hauria de parlar molt de la gestió del territori. Les catàstrofes naturals poques vegades són únicament naturals. Hi ha una gestió darrere. Hi ha moltes morts evitables, pràcticament totes, en aquest cas.

—És el que definiu com a “sistema nacional de dominació”.
—Som una colònia orientada al turisme. Tenim aquesta especialització econòmica i no podem eixir d’ací. Tens un govern més preocupat pel turisme que per res. La consellera de Turisme, la nit de la DANA era en un acte a Alacant. És un sistema de prioritats que són contràries a les que tindríem, entre cometes, els seus administrats, els seus dominats.

—Dediqueu la primera part del llibre a fer un relat de tot allò que va passar i a veure com ho van explicar els mitjans espanyols. Una de les coses que us crida l’atenció és la dèria dels madrilenys amb el tren de gran velocitat. Com podien venir a Gandia menjar-se una paella.
—Això explica la catàstrofe de les morts que podrien haver-se evitat. Tens un govern que físicament és ací, però mentalment, no. I no governa per al benestar de la seua ciutadania, sinó per a administrar un sistema. Un sistema que té com a prioritat l’extracció de rendes i la consideració del País Valencià com a colònia turística. Després del 29 d’octubre venia el pont de Tots Sants, que era clau perquè ells consideren que és temporada baixa i s’ha de fer caixa. Aquesta és la prioritat. L’AVE a Madrid no és qualsevol cosa, és probablement la gran política pública que explica l’Espanya contemporània. Eixe dia, tota la informació dels mitjans de comunicació espanyols se centrava a parlar de l’AVE interromput. Aquesta és una mirada colonial químicament pura.

—Això i que el govern espanyol i la casa reial espanyola pretenguessen fer una visita a Paiporta quan els carrers eren literalment plens de fang i la ferida era tan tendra.
—Exacte. Es pot fer una anàlisi doble. O no en són conscients, no s’esperen trobar el que van trobar, o realment els és igual i volen anar-hi per rebre la rentada de cara que els fan els mitjans de comunicació del règim. En la visita de Paiporta hi ha una dissonància bestial entre el que diuen els mitjans espanyols i el que publica la premsa internacional. És portada a la BBC, a The Guardian, a Le Monde… i tots se centren a dir que han llançat fang al rei al crit d’assassins. Jo entraria en si estan tan alienats de la realitat que es pensaven que la gent els aplaudiria, o si realment els era absolutament igual.

—Penseu que tant els feia?
—Sí. Segur. Volien la foto per a rentar-se la cara. Veníem d’una setmana amb l’estat pràcticament absent. I això s’ha de dir, i dir-ho no és donar el marc a la ultradreta, al contrari, és combatre’l, perquè la població de l’àrea afectada ho percebia així. L’estat espanyol va tardar moltíssim a reaccionar. Va deixar abandonada la població valenciana, cosa que no hauria passat en unes altres latituds. Les imatges que vam veure l’endemà, de l’àrea metropolitana de València, serien impensables a Madrid. La classe política colonial que tenim al govern de la Generalitat ens condemna, però l’altra ens abandona. Estem deixats de la mà de Déu. Aquell viatge del rei es fa del punt de vista propagandístic. Es fa aquella foto de l’abraçada amb un teòricament espontani que després no ho és perquè ix ell mateix en les xarxes vantant-se de l’acció. Eren membres organitzats d’extrema dreta, eixa persona duia una dessuadora de la División Azul.

—Al llibre us afegiu a la idea que el fet de posar un militar al capdavant de la reconstrucció ve, precisament, de la casa reial espanyola.
—Ho comenten uns quants analistes de Las Provincias. No ho deixe com a cosa feta, però em sembla que si no és així, sí que ho sembla. És molt coherent amb tot el que passa. S’explica molt bé amb les ulleres de la colonialitat perquè va més enllà de si considerem que el País Valencià és una colònia o no. En aquest cas, es veu molt bé, perquè al País Valencià no hi ha ara mateix, ni en aquell moment, un clima insurreccional, però la reacció que té el sistema nacional espanyol no s’entén des d’eixe prisma. No entens per què tota aquesta militarització, la retòrica marcial, posar un tinent general de vice-president. Hi ha una dissonància en el tema dels símbols, de les imatges. El discurs de Nadal del rei espanyol mostrava una fotografia amb militars llevant fang, però la imatge que tots tenim de la recuperació de la DANA són els voluntaris. Els militars arriben tard. Ara hi són, i a ells els interessa una població disciplinada. I això només s’explica amb les ulleres de la colonialitat.

—A aquestes ulleres, hi heu posat el filtre de l’infrafinançament i feu la metàfora de dir que per l’economia valenciana cada any passa una gota freda.
—L’endemà, quan vam veure què havia passat, el primer que vam pensar tots és com ens refarem d’aquesta barbaritat. La paradoxa és que el millor pla Marshall, utilitzant l’expressió que tant s’ha dit aquests dies, és, simplement, no que s’acabe l’espoliació, sinó que es faça un parèntesi. Un euro de cada quatre del pressupost de la Generalitat és per a pagar un deute generat per l’infrafinançament. Això no ho diem els separatistes, entre cometes, sinó que ho han certificat el sistema nacional espanyol format pel PP i el PSOE, que intercanvien els papers segons si són al govern o no. En un consell de ministres es pot decidir que la titularitat del deute de la Generalitat passa a ser de l’estat espanyol, del regne d’Espanya. A nosaltres ens alliberaria un euro de cada quatre, això són vuit mil milions cada any. No es resoldria el problema del finançament, però tindríem això. Si ens deixassen gestionar els nostres impostos, tindríem més diners que els que anuncien en els paquets d’ajuda, que més de la meitat són crèdits que s’hauran de tornar. Quina altra prioritat hi ha ara? Compliu la vostra llei i deixeu d’espoliar-nos una miqueta mentre ens refem.

—S’ha identificat el president Carlos Mazón com a responsable del drama humà que ha causat la gota freda, però com veieu els partits de l’oposició a les Corts Valencianes?
—És un altre exemple de la colonialitat de què parlem. A les Corts no es parla de política valenciana, sinó espanyola. El debat es fa físicament ací, però mentalment no és ací. Del punt de vista de la política valenciana no es pot entendre que a les Corts es parle més de política espanyola, perquè no parlem d’una catàstrofe natural. Parlem d’un govern que té les mans tacades de sang. La societat valenciana ha fet les mobilitzacions més grans que es recorden d’ençà de la transició i et demana una altra cosa. No s’entén si no és que es juga una partida d’escacs a Madrid i que el PSOE valencià s’ofereix com a peó de gambit perquè Pedro Sánchez puga fer una jugada de palau que després quedarà en res. I diuen això que per responsabilitat institucional aproven el pressupost valencià perquè el PP no bloquege l’espanyol. Nosaltres només som un peó a sacrificar.

—Al llibre dieu: “Una sobirania plena podria fer front a totes les reconstruccions.” Una sobirania econòmica? La gestió dels imposts?
—Ho afirme de manera absolutament provocadora, amb la voluntat de provocar el debat, però és que és exactament així. Si fóssem un estat independent, si tinguérem un estat al nostre servei que no ens veiés com una colònia, aquesta catàstrofe no hauria passat així. Hauríem tingut aquesta DANA fortíssima, aquesta barbaritat d’aigua i molts danys, però el territori no hauria estat gestionat amb aquesta visió colonial. No tindríem una classe política que dinava a El Ventorro o dinava amb bouers, que tenia el secretari d’Emergències desaparegut i astracanades d’aquestes. Per molt incompetent que fos el nostre govern sobirà, no arribaria a aquests nivells d’indecència i d’estultícia perquè tindria com a prioritat una altra cosa.

—Una altra frase del llibre: “Ens cal construir un Pla Sud que ens faça amos de la nostra terra.”
—Agafe el Pla Sud com a metàfora perquè és la primera gran ferida en l’horta a l’àrea de València que explica què ha passat. És el tret d’eixida a l’especulació del territori, a la depredació, a la destrucció de l’horta. A l’abocament en massa de tota una població a l’Horta Sud, que multiplica la població per quatre o per cinc dels anys cinquanta ençà. És la ciutat monstre, com la definia Sanchis Guarner. Es va fer des de la perspectiva de colònia i no responia a la gent que vivia al territori, sinó al sistema d’interessos que administrava el territori en benefici seu. El Pla Sud que jo propose és al contrari. És un pla per a evitar catàstrofes que són recurrents i que haurem d’enfrontar. Una gestió del territori que es faça pensant en el benestar i en les necessitats de la gent que hi viu.

—Us fixeu també en la presència dels símbols valencians i valencianistes aquests dies, i en l’absència, pràcticament, de cap símbol espanyol.
—Els símbols que es fan onejar són els valencians, els de l’àrea de València, la senyera amb el blau. És un símbol omnipresent, en clau regional, però veus que els símbols de la nacionalitat espanyola són absents. Només apareixen en figures marcials, quasi de manera imposada. En el llibre explique el cas de la imatge que es veu en el primer partit que fa el València a Mestalla, contra el Betis, després de la catàstrofe, que és una senyera gegant. Això, es mire com es mire, seria impensable amb una bandera d’Espanya gegant. S’hauria vist com una agressió, fins i tot. Fa una setmana, en l’estadi del Llevant, van convidar mil militars espanyols que fan tasques ací i ells amb les seues banderes d’Espanya van cantar “viva España” i tot això. Com dèiem amb el rei, hi ha una dissonància absoluta entre els símbols del sistema nacional espanyol i els símbols del poble valencià. Lluïts i onejats en clau regional, per descomptat, però la dissonància és tremenda.

—També s’han destriat frases de l’himne com a elements apoderadors i s’ha silenciat el primer vers.
—La primera frase és indecent. Ho sabem tots. Però ja en la primera manifestació del 9 de novembre, una xica portava un cartellet que era una senyera en què posava: “Valencians, alcem-se.” Insistesc que són símbols regionals, per descomptat, però imaginem que en comptes d’aquesta frase apoderadora hi haguera la bandera espanyola i la primera frase de les glòries a Espanya. Seria impensable. Per a donar-nos ànims, per a recuperar-nos, fem servir els símbols de la valencianitat i no els de l’espanyolitat.

—I també hi ha la llengua. Us heu fixat que a les manifestacions multitudinàries hi ha més cartells que mai en català, i moltes consignes i crits també es fan en la nostra llengua?
—Sí. I és lògic i és normal, perquè quan fas la retòrica de l’apoderament comunitari per a alçar-te després del que ha passat, si no ens alcem entre tots, no ens alcem. Busques la teua identitat, què ets. I tota eixa retòrica s’ha de fer en la llengua pròpia, encara que, per sociolingüística, les persones que duen eixos cartells tinguen el castellà com a llengua familiar.

—Penseu que després d’això tan greu que ens ha passat, amb la comunió de tanta gent, pot començar a despertar un sentiment que diga, aquests governs ens ho han fet passar malament, i es desperte una mena de sentiment nacional?
—És evident que aquesta tragèdia marcarà tota una generació, com en va marcar una la riuada del 1957. La frase de “fins ací va arribar la riuà” ara es referirà a la del 2024. Hi haurà un abans i un després. Per exemple, en les enquestes que ixen es veu un canvi demoscòpic, sense eixir dels paràmetres del 78, és clar. Però si en l’enquesta del Nou d’Octubre que publicava el Levante l’únic dubte era si el PP trauria majoria absoluta o no, ara això és impensable. No s’ha de mirar del punt de vista de dir que el PP perdria, sinó que s’enduria una hòstia inèdita dins aquest règim del 78. És evident que l’actual govern de la Generalitat ha caigut, ja no té el suport de la població. Allò de “a pesar del que han fet, si hi haguera eleccions, la gent els votaria”, ara no és de veres. Potser votarien el PP, però no Mazón. El que ha fet s’interpreta com que no té ni punyetera idea del territori i que se li’n fot absolutament tot i que ens ha abandonat.

—Tots sabem que Mazón ho ha fet molt malament, però com heu viscut el fet que Compromís, el vostre partit, demanàs a Pedro Sánchez que el llevàs i intervingués l’autonomia?
—Em vaig sentir personalment atacat. Només ens faltava això. Hem tingut aquesta tragèdia, l’autonomia és tocada perquè el poble ha identificat que el primer responsable és Mazón. També culpa Pedro Sánchez, però dins aquest context, el relat centralista pot tenir força i tu, com a partit valencianista, no el pots alimentar. L’autonomia no és la culpable. En tot cas, la culpable és la falta d’autonomia o el fet de governar la poca que tens amb una perspectiva colonial. És absurd que un partit valencianista demane que es governe des de Madrid. Entre més coses, perquè, en aquest cas, Madrid no ha reaccionat millor. No té la culpa d’haver-nos condemnat perquè les emergències són transferides i la responsabilitat d’alertar la població és de la Generalitat, però és absurd pensar que Madrid ho hauria fet millor. Tenim els exemples del 1957 i el 1982. Però en la DANA del 2019, la Generalitat ho va fer bé. El que no pot fer Compromís és apuntar-se a dir que no ens podem governar nosaltres mateixos.