Revolucionari, el compromís?

A vegades ens veig com esquirols saltant de free trial en free trial, aprofitant trenta dies de franc d’una plataforma de televisió per aquí i d’una altra per allà, i quinze més de l’oferta d’una nova aplicació musical, i anar esquivant els serveis de pagament, resignats als minuts de publicitat. Hi veig una mena de metàfora matussera d’allò que en diuen la por del compromís.

No ho sé, si són temps de compromís o no. Diuen que és un valor poc preuat, poc de moda. Però trobo que fa de mal dir, això, avui que tenim, a més de polítics i músics exiliats, nou presos polítics, quatre dels quals fent vaga de fam. Si això que fan no és una mostra de compromís amb uns principis, amb unes idees i amb una societat, no sé què ho deu ser. Per posar l’exemple actual més clar i extrem, no pas l’únic.

És molt fàcil de fer trampa amb la cantarella del compromís. Se n’ha fet, se’n fa. Com ha de ser un valor en voga si durant tant de temps s’hi ha recorregut per a mantenir posicions de poder? Si ens hi han empès a la força, fins i tot amb xantatges, en situacions desiguals, ja fos per a continuar en un lloc de feina o per a no trencar una relació personal? No és en aquest compromís trampós, que penso.

Em refereixo a la decisió voluntària i lliure de contribuir a un projecte, a una causa, a un objectiu, col·lectiu o personal. De comprometre’s amb l’entorn, del més abstracte al més tangible, del més llunyà al més immediat. Des de la llibertat plena i la voluntat sobirana. Amb la confiança que se’n revisaran les condicions sempre que calgui i que es podrà trencar quan ens sembli convenient.

Però sense camuflar la transgressió egoista, deshonesta o nihilista enarborant una particular bandera de la llibertat. Que comprometre’s també acostuma a voler dir perdre privilegis. I vet-la aquí, la por.

‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres’, que deia en Pedrolo. Comprometre’s vol dir decidir lliurement –perquè volem– de vincular-nos a allò a què creiem que val la pena lligar-nos, sense que ningú ens hi obligui. Amb les cartes sobre la taula. Sigui una feina, sigui un projecte polític, sigui una causa social, cultural, sigui en les relacions amb les persones que ens envolten, amats en el sentit més ampli, amb consanguinitat o sense, amb coneixença o sense. Vincular-nos-hi. I actuar. Vaja, comprometre’s.

I assumint-ne la incomoditat, també. Perquè el compromís pot sacsejar i inquietar. Ja ho diu el diccionari: «Situació crítica. Posar algú en un compromís. Estar, trobar-se, en un compromís.» Pot ser crític, delicat, però si incomoda, farà moure. I és així que s’avança, que passen coses. És massa avorrit i monòton, viure senzillament com a espectador.

Sí, en temps de free trials, el compromís és revolucionari.