19.07.2020 - 21:50
Ara mateix pot semblar una boutade parlar del procés com d’una revolució, tenint en compte que el règim aguanta i ha aconseguit d’atuir un moviment que fa pocs anys semblava imparable. Del grau i modalitats de la desmobilització en parlava la setmana passada. Avui voldria reflexionar sobre la idea de revolució aplicada a allò que va passar a Catalunya del 2012 al 2017. Ara no discutirem si el terme escaient és ‘rebel·lió’, com pretenia l’estat a l’euroordre emesa contra els exiliats i durant el judici dels ostatges, o ‘revolució’, paraula amb una història política més curta i distingida. Es podria dir que les revolucions fallides esdevenen automàticament rebel·lions, però seria simplificar massa. O es podria argumentar que les rebel·lions són insurreccions armades, que la violència hi és intrínseca, mentre que hi ha hagut revolucions pacífiques; per exemple, la de Vellut a Txecoslovàquia. Però el fet és que històricament les revolucions han solgut ser violentes. Algunes molt. Ara, la diferència fonamental, i és per això que l’estat ha evitat escrupolosament el terme ‘revolució’; és que les rebel·lions són políticament inútils i no deixen petja històrica. Fan soroll i de vegades vessen sang, però ni són creatives ni funden cap institució. En canvi, les revolucions alteren profundament els estats, perquè plantegen de manera indefugible la voluntat d’instaurar un nou ordre de coses. No s’emprenen tan sols per restituir uns drets usurpats o revocar unes pràctiques injustes, sinó per fer tabula rasa, refondre la societat i començar de bell nou.
A l’inici del procés català la voluntat de fundar una societat radicalment diferent hi era. Ho demostra la transversalitat del moviment i la prioritat d’establir una república. S’esmerçaren molts esforços i considerables recursos imaginant-la. Fins i tot hi hagué algun esborrany de constitució; balder, perquè una constitució ha de néixer de l’experiència i ser una empresa col·lectiva, però revelador de què movia les masses a organitzar-se. Val la pena de recordar-la, aquesta prioritat, perquè és la clau de l’èxit del Primer d’Octubre i també de la impotència posterior per a mantenir l’objectiu. ‘Freedom for Catalonia’ havia estat fins llavors l’emblema de totes les grans manifestacions, però aquella fermesa de convicció començà d’esvair-se quan alguns partits polítics i els seus figurants als mitjans de comunicació van substituir-lo per ‘les necessitats reals de la gent ‘, ‘allò que interessa tothom ‘; breu, per les anomenades polítiques socials. Aquest canvi de direcció, recolzat en el lloc comú que les revolucions les fan les esquerres, ha estat un veritable game changer i la principal causa del descarrilament del procés. No sols perquè confon l’ordre dels esdeveniments, subordinant l’acte revolucionari fundacional a la redistribució del poder de classe; sinó també perquè eludeix la diferència entre el desig d’alliberar-se de l’explotació resumida en l’eslògan ‘Espanya ens roba’ i la llibertat pròpiament dita.
D’ençà de la invenció de la democràcia a la Grècia antiga, la llibertat política s’ha entès sempre com la plena admissió a la vida política, com la participació en allò que Francesc Eiximenis anomenava ‘regiment de la cosa pública’. No sols doncs com a final d’una opressió o tirania sinó com a constitució d’una nova organització de la vida pública. La distinció, tot i que no sempre evident a la pràctica, interessa conceptualment, perquè en principi hauria de poder-se canviar la relació fiscal i reforçar el poder legislatiu de la cambra catalana dintre de la monarquia espanyola, i no cal dir que aquest és el límit de la taula de diàleg impulsada per ERC amb tan poca capacitat negociadora que al final l’objectiu s’ha reduït a reunir-la.
La llibertat pot semblar més utòpica que no la reforma de l’estat, però té la particularitat que no exclou cap possibilitat, perquè implica la institució d’una nova ordenació política, que sols pot esdevenir-se si manté el caràcter plural del carrer. Compta, doncs, amb tots els elements que després i no pas abans de la fundació es caracteritzaran com de dretes o d’esquerres, del mig o dels extrems. Compta, en suma, amb tots els agents que hauran constituït la cosa pública i la mantindran en la mesura que en reflecteixi la pluralitat d’origen. En canvi, si a la utopia llibertària s’hi anteposa la utopia social, la igualtat esdevé divisòria per a l’independentisme i el ciment de la centralització i omnipotència de l’estat. Arribat el cas, la ideologia igualitària pot ser el detonant de la violència de l’estat en nom de la igualtat dels territoris o d’una contrarevolució provocada per la violència ‘popular’. Que l’estat en tindria prou amb ben poc per a justificar aquesta segona resposta es va poder veure diàfanament durant el macrojudici al Tribunal Suprem espanyol. Ja abans el ressorgiment polític de Catalunya al segle XX quedà sentenciat quan l’estat aconseguí de regirar els obrers contra els ‘burgesos’ catalanistes. Lerroux no fou cap accident. Fins els sindicalistes més il·lustrats, els Seguí i els Pestaña, rebutjaren de fer la ‘revolució burgesa’ quan potser hauria estat possible. Però els seus deixebles no tingueren cap prevenció de fer la ‘revolució social’, aterrint mig Catalunya i abocant un bon grapat de catalanistes a la causa de Franco. D’aquella república de treballadors no se n’ha sabut mai més res.
S’ha dit que Catalunya no pot fer la revolució perquè la societat és benestant, que la gent hi té massa a perdre. La idea que les revolucions les fan els pobres és un prejudici amb una certa base històrica a les revolucions europees, la majoria de les quals fallides o degradades en dictadures i en estats eventualment avortats. Espanya ha experimentat amb dues repúbliques de curta durada, França passa per la cinquena, l’URSS, malgrat el seu nom oficial, anihilà ben aviat els soviets, que eren l’estructura participativa i democràtica de la jove república proletària. En canvi, a l’altra banda de l’Atlàntic, la revolució americana, feta no pas per proletaris sinó per propietaris, va reeixir perquè no cercava cap altra cosa que la llibertat. Inspirant-se en Montesquieu i en Locke, més que no pas en Rousseau, els líders americans van crear institucions que després de dos segles i mig encara existeixen. És cert que, com els estats grecs, la nova república americana excloïa els esclaus i que aquest dèficit humanitari i alhora polític ha perseguit els Estats Units fins avui. Però el principi d’igualtat natural, primer article de fe de la Declaració d’Independència que infantava la nova república, sacralitzava el dret de participació en tots els altres drets.
La independència de les colònies americanes no fou cosa de desesperats. Les condicions materials eren millors allà que no a Europa. Així i tot, l’antiindependentisme es valgué de l’argument social. John Hector St. John de Crèvecoeur, a les Cartes d’un pagès americà, s’oposava a la independència perquè la considerava un complot de gent rica contra la gent comuna. Venia a dir, tot i que la terminologia encara no existia, que ‘l’esquerra’ s’estimava més la condició colonial que una república de ‘burgesos’. Per cert, Crèvecoeur era nascut a Caen, fill d’uns comtes francesos. I com ell, més d’un fill de la burgesia catalana s’ha fet antiindependentista per solidaritat amb els ‘explotats’.
Sol esmentar-se la riquesa de Catalunya per negar-li el dret d’autodeterminació. Aquesta riquesa, que no és ni certa ni falsa sinó relativa com tot, és un lloc comú dels corresponsals estrangers, que l’esmenten com si obeïssin una consigna cada vegada que Catalunya és notícia. La raó és obvia: vénen a dir que, no essent pobra, Catalunya no té el dret d’autodeterminació. Però si la revolució fos cosa de pobres, les colònies americanes no l’haurien feta mai. L’evident benestar semblava descartar-la. Benjamin Franklin, un dels signataris de la Declaració d’Independència, escrigué anys més tard que no havia sentit mai ningú expressar cap desig de separar-se de la Gran Bretanya ni que tal cosa pogués reportar cap avantatge als americans. Malgrat tot, les circumstàncies o, més exactament, l’insubornable gust per la llibertat i no pas la qüestió relativament menor de la taxació, els hi portaren. Aquells homes que havien començat reclamant uns drets que creien inherents a la seva condició d’anglesos, un bon dia van trobar-se declarant la independència de les tretze colònies. Els catalans, havent començat reclamant unes competències que creien avalades per la constitució espanyola i una fiscalitat més justa, es van trobar declarant la independència sols onze anys després d’aprovar un estatut molt limitat. La diferència entre els uns i els altres és que els americans van defensar la seva declaració i els catalans no.
Preguntar-se si els líders de la revolució americana eren de ‘dretes’ o ‘d’esquerres’ no sols no té gens d’importància sinó que no té gens de sentit, car aquests mots no s’incorporaren a les lluites ideològiques fins uns quants anys més tard i no esdevingueren una plantilla de l’anàlisi política continental fins gairebé el segle XX. Com a automatismes per a estalviar-se de pensar políticament, han fet la seva feina, substituint-ne alguns altres de més descriptius i ajustats a l’experiència. Als Estats Units, que s’avançaren a Europa en l’experiència revolucionària –i parlo de revolució en el sentit modern de la paraula, car la ‘Gloriosa’ del 1688 fou un canvi de dinastia –, aquells conceptes no han tingut mai vigència política. Els noms dels partits reflecteixen el dilema dels pares fundadors: prioritzar la república, amb tots els ets i uts constitucionals i legals necessaris per a estabilitzar-la i assegurar-ne la posteritat, o posar en mans de les masses, del demos, i per tant de la volubilitat de l’opinió el futur de la conquesta revolucionària. La contradicció no s’ha resolt i potser és irresoluble, com demostra el xoc actual del populisme liderat per Trump amb les garanties institucionals, basades en la divisió de poders. En Montesquieu, doncs, i no pas en Robespierre.
La flamera terminològica dretes-esquerres no vol dir res sense referir els continguts a la situació històrica i social concreta. En les condicions actuals de Catalunya, és apropiat o simplement útil anomenar ‘esquerra’ agrupacions que donen suport al centralisme i sostenen l’estructura violenta de l’estat espanyol? Té cap valor cognitiu designar amb el terme ‘dreta’ els qui arrisquen professió, patrimoni i llibertat per fundar una entitat política sense les rèmores d’una història colonial? El primer pas per a alliberar-se de la servitud a l’estat que estableix els límits del pensament és alliberar-se de la dictadura dels mots.
