08.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 10.11.2020 - 11:00
‘La música és una arma de futur. Jo ho sé’, deia el músic nigerià Fela Kuti (1938-1997) pare de l’afrobeat i de la revolta. Avui la història li dóna la raó. Líder radical, anticolonialisme, antiislamisme, anticristianisme, panafricanista, rebel, irreductible, revolucionari, represaliat, censurat, pres, torturat, exiliat… Moltes són les cares d’aquest artista excepcional que, passés què passés, ningú mai no va poder fer callar. Malgrat la repressió contra ell, sempre tornava a l’escenari. Per afegir més força, bellesa i veritat a la seva música i al seu discurs de denúncia. Era valent, provocador i sarcàstic. ‘Quan em peguen, em fan més forts’, deia.
Per damunt de tot, Fela Kuti és un dels grans músics del segle XX. El rei de l’afrobeat, la fusió de les músiques africanes amb el funk americà i el jazz, amb cors de vocalistes, ritmes innovadors i percussió. Ara, amb les revoltes actuals, la seva música sona al costat del rap i el hip hop dels músics i activistes més joves.
Fela Kuti era l’enemic públic número u de les dictadures militars nigerianes. El Black President, li deien. Va ser objecte de moltes detencions i dos assalts militars armats a casa seva. El van empresonar dues vegades. La segona en temps de la dictadura militar del general Muhammadu Buhari (1983-1985). Quan va sortir en llibertat, Fela va denunciar la policia, la dictadura i tot allò que havia viscut a les presons. L’ex-general Muhammadu Buhari, de setanta-vuit anys, torna a ser ara el president de Nigèria, per la via de les eleccions democràtiques. És el màxim responsable de tot allò que succeeix al país i de la violència policíaca i militar. Hi ha un muntatge en vídeo, Fela versus Buhari, que ha triomfat a les protestes:
Fela Kuti ja ho va dir tot fa molts anys, comenten els joves activistes d’avui. God bless Fela.
Aniversari de Fela Kuti, en plena revolta als carrers
Aquest 15 d’octubre passat, en un suburbi de Lagos, a la New Afrika Shrine, la sala de concerts que Fela Kuti va crear, se celebrava com cada any l’aniversari del seu naixement. Ell era un músic i un líder rebel molt popular als anys setanta i vuitanta. Estimat i admirat. Enguany, la festa ha coincidit amb una potent revolta de joves contra la violència policíaca. Segons Crisis Group és la protesta que ha tingut el suport social més gran de la història de Nigèria.
Les manifestacions pacífiques van començar contra la brigada especial antirobatoris (SARS), una unitat especial que ha atemorit la població, tot cometent robatoris, segrests, detencions arbitràries, pallisses i, fins i tot, assassinats. Els carrers es van revoltar, la policia va respondre, i van aparèixer també altres grups armats amb matxets i bastons contra els manifestants pacífics. Amb el pas dels dies la revolta juvenil es va reforçar. A més de protestar per la violència policíaca, denunciava la corrupció, la ineptitud del govern i la crisi econòmica. Els enfrontaments a Lagos, Abuja i Port Harcourt han causat seixanta-nou morts i desenes de ferits i detinguts.
El dia de l’aniversari de Fela Kuti, els seus fills músics, Femi i Sean, prenien el relleu del pare i es manifestaven públicament contra la situació. És un relleu de gran força simbòlica per a les generacions de nigerians que han crescut després de la independència de l’any 1960.
El fill gran, Femi Kuti, nominat quatre vegades als premis Grammy, ha explicat que, en sentir trets de la policia contra els manifestants pacífics que passaven per davant de casa seva, va sortir al carrer. Viu a prop de Lagos, a Ogun State. És un músic conegut i apreciat i el seu cognom inspira respecte a molta gent. Espontàniament, va fer d’intermediari entre els manifestants i la policia i va aconseguir que deposessin les armes: ‘Han passat quaranta anys de la lluita del meu pare contra la violència policíaca i la corrupció. I en quaranta anys continuem demanant les mateixes coses. Res no ha canviat en aquest país. Ben al contrari, s’ha fet més visible. Abans quan el meu pare sortia de la presó ens explicava què hi havia vist, allà dins: la crueltat, la impunitat, la violència. Ara és molt més visible. Jo en conec molts casos. Els joves poden enregistrar una pallissa policíaca amb els iPhone i tothom se n’assabenta’, declarà per televisió.
‘Parlem de quaranta anys o cinquanta de brutalitat policíaca. Passava a l’època del meu pare i passa avui. Això no pot continuar. Ve dels temps colonials. La gent és molt pobra i està desesperada. Veuen que des de fa molts anys el govern és manipulat per uns quants corruptes. Els joves d’ara, de divuit a vint-i-cinc anys, ho veuen i s’adonen que Fela deia això mateix.’ Alguns dels manifestants van declarar després que temien per la seva vida i que la presència de Femi Kuti els havia salvats. El mateix dia, el fill de Fela Kuti llançava aquest missatge:
#EndPoliceBrutalityinNigeria pic.twitter.com/7rA4l04uzR
— Femi Anikulapo-Kuti (@Femiakuti) October 12, 2020
El rerefons de la revolta
Nigèria és un polvorí. De sempre. Jo hi vaig anar fa uns deu anys per fer uns reportatges sobre la devastació ecològica, la repressió, la violència i les bandes armades contra les petrolieres al delta del Níger. No es distingia la frontera entre els interessos públics i els privats de l’elit mafiosa que governa el país, ni entre els interessos de les multinacionals, especialment l’anglo-neerlandesa Shell, i els del govern nigerià.
La policia, els cossos de seguretat i les moltes empreses de seguretat privades que actuaven a la regió anaven interconnectades. El cap de seguretat de la Shell era llavors un ex-general de l’exèrcit nigerià. A més, l’antiga metròpoli, Anglaterra, els EUA i Israel organitzaven cursos de formació i facilitaven armament a les forces de seguretat nigerianes. La policia matava, robava i extorquia. A Port Harcourt l’anomenaven ‘Kill & Go’. Quan jo hi era van arribar a segrestar i detenir tot el passatge d’un autobús públic perquè sí. Els van tancar a comissaria fins que els seus familiars no van pagar el suborn corresponent per a alliberar-los.
Aquell panorama el vaig explicar en una sèrie de reportatges aquí i al llibre L’or negre de la mort (Empúries, 2011), publicat en castellà per Icària i en francès per Agone i Survie.
Els joves activistes que vaig conèixer a Port Harcourt escoltaven Fela Kuti amb devoció. Aquells joves que de la democràcia nigeriana en deien ‘demo-crazy’, m’explicaven: ‘No som comunistes ni anarquistes, simplement n’estem farts.’ Són la generació iPhone. Els qui avui protagonitzen la revolta als carrers. Han descobert la seva força. Fa anys que es preparen. El teixit associatiu dels joves i la societat civil és molt potent.
Allò que passava aleshores al delta del Níger, passava a tot el país. Passa ara i passa des de la independència, l’any 1960. La policia ha continuat actuant contra la població com una força de repressió i saqueig colonial. La gran diferència és que avui Nigèria té 202 milions d’habitants, dels quals 82 milions són pobres. Dos terços dels nigerians tenen menys de trenta-quatre anys i només un 3% en tenen més de 65. Hi ha un 35% de desocupació juvenil, molts joves només tenen accés a feines precàries, i el preu dels carburants, en un país que és un dels màxims productors del planeta, ha pujat d’un 15% en tres mesos. La crisi endèmica, agreujada per la pandèmia, ha arribat a nivells angoixants. Els joves d’avui tenen molta més cultura i educació que no els seus pares. Més coneixement de tot allò que passa al món. I han esclatat.
La violència policíaca, benzina per a la revolta
Les protestes van començar pacíficament denunciant la violència policíaca de la SARS, que es va crear el 1992. Després d’uns èxits inicials contra les màfies del delicte, ells mateixos, mal pagats i formats deficientment, van esdevenir una màfia legal: intimidant, arrestant ciutadans innocents per cobrar suborns i, fins i tot, efectuant execucions extrajudicials. Darrerament, la SARS detenia joves i, per deixar-los lliures, els forçaven a punta de pistola a fer-los transferències als caixers automàtics.
Amnistia Internacional ha denunciat almenys vuitanta-dos casos de tortura i assassinat de la SARS entre el gener del 2017 i el maig del 2020.
Després de les primeres revoltes, el president ex-general Muhammadu Buhari va anunciar la dissolució de les forces especials SARS, cosa que ja s’ha fet altres vegades per a dissimular. Els joves no s’ho creuen. A canvi, creen noves unitats amb diferents noms que gaudiran de la mateixa impunitat criminal.
Una complicació afegida a l’onada de protestes és que s’han provocat manifestacions contràries a les dels joves. Aquests grups formats per individus amb ganivets, cadenes, matxets i, fins i tot, armes de foc, han carregat contra els joves antiSARS. Una estratègia antiga, una excusa perfecta de les autoritats per a criminalitzar unes manifestacions que, inicialment, eren pacífiques.
Manifestants i contramanifestants han rebut el suport de tota mena de joves que, fruit del descontentament i la ràbia, han sortit als carrers a cremar i destruir comissaries de policia, han alliberat dos mil presos, han destruït centres comercials, robat i ferit centenars de ciutadans, han cremat desenes de vehicles i uns vuitanta autobusos del transport públic.
En aquest moment, els manifestants han aturat les accions als carrers en un gest de bona voluntat, esperant veure el resultat de les promeses que els ha fet el govern de reformar la policia, aplicar la llei als criminals vinculats a la policia i fer justícia a les víctimes. És com un alto-el-foc.
Als efectes de la crisi econòmica i la provocada per la pandèmia, se sumen aquests fets i la por, històricament fonamentada, que el conflicte alimenti el foc de les rivalitats ètniques a tot el país.
Un dels problemes greus de la situació que viu avui Nigèria és que, si bé és habitual que tots els governs, electes o no, siguin corruptes i malignes, l’actual govern, presidit per Muhammadu Buhari, és a més completament inoperant. A Buhari se’l coneix popularment com ‘Baba Go Slow’, atesa la seva rapidesa a prendre decisions o, simplement, adonar-se del que està passant realment al seu voltant, en un país de 202 milions d’habitants.
L’ex-general Buhari té setanta-vuit anys i governa des del 2015 quan va vèncer a les urnes el president Goodluck Jonathan. Prometia enfrontar-se als gihadistes que actuen, bàsicament, al nord del país, millorar l’economia i acabar amb la corrupció. La gent se’l va creure i el van votar. Han passat cinc anys i no ha fet res del que va prometre. La població ha esclatat. Caldrà esperar a veure què passa les setmanes vinents.
No és la primera vegada que Buhari presideix el país. Ell mateix es defineix com un ‘demòcrata convers’. Va ser el president militar de Nigèria del 1983 al 1985, després d’un cop d’estat. Durant el seu mandat va empresonar polítics, periodistes i artistes crítics i dissidents. Entre ells, Fela Kuti, que en sortir de la presó li va dedicar, com a mínim, una cançó a ell i a més dirigents mundials: ‘Beasts of No Nation’, que havia compost a la presó de Kiri-Kiri i que avui torna a circular molt per internet i les ràdios de la revolta juvenil.
Fela Kuti, l’enemic públic número u
Abans d’anar al delta del Níger jo ja coneixia Fela Kuti, que fins i tot havia actuat a l’Otto Zutz de Barcelona, però confesso que no tenia massa idea de la força de la seva personalitat política. Ni de la potència de la seva denúncia contra el capitalisme, la corrupció, el colonialisme i la violència policíaca. Ho vaig descobrir allà, en un llarg i accidentat viatge en cotxe amb un grup de joves activistes ogoni contra la depredació de la Shell. Només tenien un casset de Fela Kuti i se’n sabien totes les cançons. Llavors vaig escriure:
‘Waka, waka, waka! Què vol dir “waka”?, demano. “Walk, walk, walk!” Camina, camina, camina, m’expliquen. No és fàcil entendre el “pidgin english”, i menys cantat per Fela Kuti, i en un enregistrament molt atrotinat. Què explica aquesta cançó? Es diu “Coffin for head of State” (taüt per al cap d’estat). Critica la hipocresia dels que preguen a déu, però cometen atrocitats com el general Obasanjo, president, aleshores, del govern de la dictadura militar, i el tinent coronel Yar’Adua. Està basada en un fet de la seva vida, m’expliquen, solemnes. L’any 1979, l’exèrcit va atacar la casa familiar de Fela, on tenia la cooperativa musical Kalakuta Republic. La seva mare, de vuitanta-dos anys, va morir del mal que li van fer en llençar-la per una finestra. Aleshores, Fela i els seus van dur una rèplica del taüt de sa mare fins a la caserna militar on vivien els seus principals enemics, Olusegun Obasanjo i Shehu Yar’Adua. El fèretre es va quedar allà. Diuen que Obasanjo i Yar’Adua el van haver de retirar. Tots riuen. Hiiiiiii, Fe-laaa!’
Fela bevia de Malcolm X, dels Black Panthers i de Kwame Nkrumah. Era un gran defensor i fumador de marihuana. Es va casar en un sol dia amb les seves vint-i-set vocalistes, les Queens. Va crear l’afrobeat, la comuna de Kalakuta Republic, un diari i un partit polític: el MOP (moviment del poble). Els seus temes són discursos de denúncia política contundents i valents, fruit de la ràbia i la dignitat dels oprimits. Morí a causa de la sida. El seu funeral va tenir més d’un milió d’assistents. Era popular i molt fort, com molt bé descobreixen els joves nigerians d’avui. Per què? Com va dir un altre nigerià rebel empresonat durant anys pels règims militars, l’escriptor i premi Nobel Wole Soyinka: ‘En qualsevol poble que se sotmeti voluntàriament a la “humiliació diària de la por”, l’home mor.’
