02.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.08.2023 - 07:59
Una orca, de nom Gladis, encapçala un clan que es dedica a enfonsar embarcacions com a revenja per un atac que va sofrir en el passat. Les notícies sobre aquesta gesta, que podria ser el guió d’un film, han fet la volta al món i han despertat la simpatia i el temor de bona part de la població. Però, què hi ha de cert darrere aquesta història?
El grup d’orques existeix, i sí, és una qüestió que fa anar de corcoll els experts, perquè les col·lisions entre vaixells i orques no han parat d’augmentar a l’estret de Gibraltar. El 2021 n’hi va haver tretze, l’any passat, catorze, i enguany ja s’enfilen fins a la trentena. Però una gran part del relat s’ha sobredimensionat o són especulacions, encara que això no significa que la realitat sigui menys interessant. En parlem amb Maria Serra, biòloga i ambientòloga, que es troba en una embarcació fent un cens de cetacis prop de les Açores.
La polèmica se circumscriu al golf de Cadis, on hi ha una quarantena d’exemplars, a tot estirar, que es troben en perill crític d’extinció. Solament aquí s’ha detectat aquesta conducta inusual. “Les orques tenen la característica que viuen en famílies molt unides, i cada família és molt diferent, és a dir, cadascuna es comunica d’una manera, menja unes determinades coses i caça d’una manera determinada diferent de les altres”, explica Serra. Tenen, doncs, cultures pròpies, molt diverses, que no s’assemblen gaire les unes a les altres. Concretament, les de Gibraltar s’han especialitzat a menjar sobretot tonyina, mentre que en altres grups aquest no és pas l’aliment principal.
Això té molt a veure amb el fet que interactuïn amb vaixells, perquè aquests cetacis intel·ligents han trobat una manera molt més senzilla d’aconseguir tonyina sense haver-la de perseguir en llargues distàncies. I aquest mètode és trencar el palangre dels vaixells de pesca per aconseguir la tonyina, que en aquell moment és immobilitzada en l’ham. “No se sap ben bé com ho fan, perquè no s’ha enregistrat mai per sota l’aigua, però veient les marques que tenen aquestes orques, es pot assumir que fan servir el propi cos per tallar el palangre i accedir als hams.”
Aquest mètode els obliga a tenir un contacte habitual amb els humans, i ara la interacció s’ha ampliat als velers, que són els que han rebut majoritàriament els atacs deliberats d’aquestes orques. De fet, Gladis és el nom que han posat a tot el grup d’orques que interactuen amb velers, i en destaca la Gladis blanca, una orca adulta, amb cicatrius molt grosses i vistoses, que ha estat assenyalada pels mitjans com la promotora d’una revenja que s’hauria dedicat a predicar entre els seus companys.
Per què ataquen les embarcacions?
La hipòtesi d’un clan en lluita contra els humans, malauradament per als seguidors més imaginatius, no sembla que sigui el motiu dels atacs, perquè no proven pas d’enfonsar les naus expressament ni tampoc han mostrat mai un caràcter violent contra els humans, ni tan sols amb els qui han caigut, literalment, a l’aigua.
Sobre les cicatrius de la Gladis Blanca, Maria Serra argumenta que, tenint en compte les tècniques de caça que utilitzen, és ben normal que tingui rascades i marques: “Sí que devia tenir un xoc amb un vaixell, però això no vol dir que no fos una col·lisió accidental mentre provava d’aconseguir tonyina.” De fet, bona part dels cetacis tenen cicatrius a causa de topades per no haver-se apartat a temps: “Les balenes sovint es posen sota els vaixells per curiositat i moltes acaben amb aletes amputades o talls d’hèlice per tota l’esquena, amb unes marques que semblen la cresta d’un drac. I els dofins s’acosten a jugar amb les ones que creen les embarcacions i acaben amb l’aleta dorsal seccionada pels fils de pescar.” És a dir, les col·lisions són molt habituals i no significa que s’origini cap ressentiment: “Això que hi ha un clan d’orques que, per venjança, es dedica a atacar deliberadament els vaixells és divagar massa. Llavors la meitat dels cetacis estarien traumatitzats.”
Els experts, doncs, es mostren escèptics sobre qualsevol motiu emocional i tot fa pensar que hi ha una altra explicació, tot i que segurament no se sabrà mai del cert. Maria Serra considera que serà “impossible de saber-ho”, perquè són uns animals intel·ligents i curiosos, que no tenen un comportament bàsic de supervivència, sinó que són juganers i curiosos: “La meva opinió és que, simplement, ho fan per curiositat. O sigui, que en algun moment els va començar a cridar l’atenció els vaixells i els velers i van començar a entendre’n el funcionament, el timó, i van dir, ‘doncs va, juguem-hi’.”
En cap cas no es pot apel·lar a un augment del tràfic marítim, perquè fa anys que n’hi ha molt i no hi ha hagut cap augment sobtat, ni tampoc al fet que hi hagi massa orques, ans al contrari. Tampoc el canvi climàtic i la manca de tonyina no en serien l’explicació, perquè els pesquers no són els principals afectats.
Una llegenda negra que preocupa
Ara, com pot evolucionar tot plegat és una incògnita. I, de fet, no es pot saber si d’ací a un temps se’n cansaran o trobaran el gust a col·lidir i el problema es farà més gros. Això sí, el famós grup de la Gladis n’ha fet créixer molt l’interès, i és un tema recurrent. Fins i tot hi han anat visitants dels EUA i Mèxic, segons que ens revela Serra, que treballa gran part de l’any en l’albirament de cetacis i ho difon en català a les xarxes.
Tot i l’augment de l’interès, hi ha el perill que aquest esclat mediàtic ajudi a revifar la imatge de les orques com a animals violents. El nom en anglès no hi ajuda, killer whale (“balena assassina”), i cal especificar, a més, que, entre tanta incorrecció, tampoc no són balenes, sinó delfínids. Maria Serra també mostra la seva preocupació per tot plegat. D’orques, n’hi ha menys de cinquanta mil i no els convé agafar fama d’animal perillós: “El que em preocupa més de tota aquesta situació és que les orques no acabin tenint novament aquesta fama, que de fet no l’han deixada de tenir mai.” I recorda què va passar arran de l’estrena del film Jaws (“Tauró”), de Steven Spielberg: “Després del film, va augmentar la mortalitat i la pressió sobre els taurons, perquè eren els dolents, els que s’havien de matar. I molta gent va agafar por de la mar.”
De moment, encara que amb uns resultats incerts, la qüestió ha ajudat al fet que se’n parli i es recordi l’existència d’uns animals que es troben en una situació delicada. Tot i el temor i la mala fama que es pugui escampar, la Gladis continuarà les seves gestes i fent gran la seva llegenda enfront de les naus que ocupen el seu hàbitat i espai natural.
View this post on Instagram
