La revolta dels cossos

De més a més els museus públics, els dipositaris per excel·lència de la memòria icònica, del relat històric de les imatges i, en conseqüència, els programadors i amos d’allò que podem veure i que no, han pres consciència dels aires reparadors dels temps (encara, que la reacció és gran) i de les indiscutibles ànsies de coneixement i renovació de la mirada del públic. 1) Tenen i controlen obres canòniques per reconsiderar, interpretar i avaluar en relació amb tants aspectes que demanen ser visibles des de fa segles a ulls moderns. 2) Obres –moltíssimes– que no han acollit o no han mostrat mai i les tenen pansint-se als magatzems: de tantes artistes històriques i del present: pintores, escultores, fotògrafes, arquitectes, en paral·lel a l’oblit i menyspreu de les obres d’artistes de les diversitats ètniques i geopolítiques. 3) Artistes de l’espectre LGTBIQA+ (lesbiana, gai, trans, bisexual, intersexual, queer, asexual i el signe + per a les orientacions sexuals que s’hi puguin afegir). 4) Artistes que sense ser d’aquest espectre han pintat i esculpit i fotografiat els cossos, però que, sobretot per un reduït èxit del mercat (d’aquí plora la criatura), han restat sovint fora de la vista del públic i fins dels estudiosos.

La imatge que encapçala aquest article, els Nus de Marià Pidelaserra (Barcelona 1877-1946), en plena guerra, del 1937, no és pas la primera pintura que us sortirà si busqueu les seves imatges a la xarxa, ni les d’ell ni les del fons del Museu Abelló que custodia el quadre. Ara és una de les obres de l’exposició “Som qui som, som com som. Estètiques i dissidències queer als museus de la XMAC” (Xarxa de Museus d’Art de Catalunya), a cura de Pere Parramon i Laura Cornejo. Són obres de 24 museus del país que així s’adhereixen a les reivindicacions del Dia de l’Alliberament de cada 28 de juny. Una mostra dispersa que permet recórrer els museus en clau LGBTIQ+. Dispersa perquè recull obres de tot el territori i així, en línia i en xarxa, es dispersa pel territori, amb la voluntat expressa de crear i fixar recorreguts.

A partir d’aquest dimecres 28, l’expo es podrà veure en línia a la web de la Xarxa de Museus, on ja hi és el collage de Randomagus (Agustí Martínez). També s’edita una petita publicació que permet localitzar les peces i anima a recórrer els museus a partir de la senyalització, a les col·leccions permanents dels museus, de les peces que integren la mostra, amb un plafó i una cartel·la identificativa i noves lectures, en paraules dels curadors: “Per celebrar la pluralitat en les formes d’estimar, de desitjar, de sentir-se i de pensar-se en les manifestacions estètiques.”

Per cert que la A d’asexual de la sigla del primer paràgraf d’aquest article l’afegeix el Prado, que celebra l’Orgull amb un vídeo del ballarí de flamenc Manuel Liñán dansant a les sales de l’exposició dedicada a Guido Reni (1575-1642), pintor de cossos nus, homoeròtic, l’autor del Martiri de Sant Sebastià, adoptat segles després com a sant patró de la comunitat LGTB+.

És necessari, calia i cal. Més en aquests temps foscos de reacció contra la presència en l’esfera pública de les comunitats que han trencat una mica el sostre de les hegemonies sexuals seculars i s’han alçat i plantat davant del món i entre el món. La reacció no suporta l’eros. Menys encara, a la vista.

No pas per haver esquerdat sostres s’ha aconseguit, hem aconseguit tots, unes i altres, el món vivible que maldem, no, encara falta, sempre falta, ha de faltar perquè viure és remoure cadires. Però és que ara, ho veiem cada dia, les expectatives del 23 de juliol tiren a matar i trafiquen amb els cossos en la cacera de vots de la reacció i la polarització emotiva: els cossos de les dones, sobretot, les dones les primeres. I amb les dones, ho sabem, comença tot.