Vivim un moment històric d’organització política dins el sector de l’habitatge. Aquesta setmana ha començat una vaga de lloguer per part de llogateres i llogaters d’una comunitat veïnal de Salou i també del Vendrell. Que cap petit propietari s’esveri abans d’hora i que no li vingui més por de la que convé: aquesta no és pas una vaga individual, sinó col·lectiva, contra un propietari d’habitatges el nom del qual crec que us sonarà: la Caixa. Val la pena de fer-ne incís i de destacar-ho perquè la brama que corre per xarxes i de sobretaula en sobretaula vol fer-nos creure que ara els llogaters ens hem tornat uns comunistes que, per capritx o bé per tocar els nassos, volem deixar de pagar el lloguer dels nostres habitatges. Com que vivim temps de perillosa postveritat, hem de parlar clar i català i, a més a més, hem de fer-ho a poc a poc i tombant, a cop de mot, totes les mentides que s’escampen.

Lamentablement, com a societat, hem adquirit massa ràpidament un vici que ja ens és hàbit: llegir només el titular i deixar anar una opinió massa de pressa, massa populista, massa poc treballada. Així que desgranem la notícia i subratllem allò que els titulars no detallen: aquesta vaga de lloguers de vint-i-tres famílies d’un bloc de pisos de protecció oficial de Salou s’alça per reclamar que la Caixa retorni l’IBI que il·legalment ha cobrat durant mesos als llogaters, que ara, com a mesura de pressió, han decidit legítimament retenir els diners dels seus lloguers fins que no se’ls ofereixi una solució. Aquesta vaga de Salou és una reacció a un greuge. No és un atac, és una defensa. És un dir prou a una situació de desigualtat i d’abús per part d’un propietari. Malgrat que els llogaters no saben si acabaran guanyant el que reclamen (que se’l retornin uns diners que els han fet pagar quan no els pertocava), comencen aquesta batalla amb una sentència del Tribunal Suprem que deixa clar que són els propietaris els qui han d’abonar aquest impost. I és que si ara els llogaters es planten i ataquen on al capitalisme més mal li pot fer, és a dir, no pagant, és perquè aquesta lluita s’inicià fa anys, però ningú els ha escoltat, ni ha fet justícia. Fa molt de temps que els llogaters d’habitatges de protecció oficial assenyalen que el model d’habitatge protegit que tenim al nostre país és un model fallit perquè en aquests edificis, construïts amb milions d’euros públics i que ara gestiona la Caixa, s’hi ha comès tota mena d’abusos cap als inquilins: cobrament il·legal d’impostos, manca de reparacions i de manteniment, desnonaments injustificats, comunicació inexistent entre llogaters i propietat i fórmules fraudulentes de coacció, com ara, obligar a contractar assegurances de la Caixa o bé fer-los domiciliar la nòmina a l’esmentada entitat bancària si volien continuar sent llogater d’aquests pisos de suposada protecció social.

Totes dues comunitats de veïns han comptat amb el suport del Sindicat de Llogaters, que ahir anunciava que dues promocions més de llogaters de Sentmenat se sumaven a aquesta lluita, i que també iniciaven assemblees de bloc en les trenta-vuit promocions de pisos de la Caixa perquè s’afegissin a la vaga de lloguers.

Durant la manifestació de llogaters del passat 23 de novembre, els assistents van alçar les claus dels seus habitatges i les van fer ressonar en senyal de protesta, anunciant que començava això que ara ja és una realitat: la revolta de les claus. I jo no puc estar més contenta i agraïda al Sindicat de Llogaters, i des d’aquí vull dedicar-los un gràcies amb majúscules per tornar-nos l’esperança, per apuntalar la revolta, per despertar-nos la consciència i la necessitat de lluita, per la feina ingent que duen a terme pel bé comú i per l’alt preu emocional que paguen per fer-ho.

I tanco amb dos missatges clars: celebro que les reunions veïnals prenguin un nou sentit. Que els llogaters també se les sentin seves i que deixin de ser trobades de picabaralles ridícules i d’acusacions creuades entre llogaters, entre veïns, per convertir-se en quelcom constructiu, en quelcom educatiu, en un nou punt de trobada per a reprendre el sentit de comunitat. La gentrificació, filla del capitalisme, ens ha tornat veïns porucs i desconfiats, individualistament egoistes, i qui més hi guanya amb tot plegat és el capitalisme mateix. Perquè ens hem deshumanitzat malgrat que vivim tots amuntegats en els mateixos edificis, passant penes i dificultats molt similars. Perquè ens han fet creure que la lluita és entre veïns, entre petits propietaris i llogaters, i la millor manera de combatre-ho és fer assemblees veïnals que alcin el sentit de gremi, que retornin la por a qui ha de tenir-la, que són els grans tenidors que infringeixen les lleis per enriquir-se encara més a cop de retallada d’un dret tan bàsic, tan primordial, com és l’habitatge.