22.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.10.2019 - 01:21
Un dels aspectes que es poden intuir en aquests primers dies, frenètics, de la revolta catalana és que té un caràcter global. Així és l’impacte que té en un món globalitzat que globalitza també –i, per tant, homologa– revoltes arreu del món.
Per això l’ocupació de l’aeroport del Prat, dilluns de la setmana passada, va ser un encert total. Els joves d’Hong Kong, una de les ciutats globals per excel·lència, van entendre que els aeroports han esdevingut alguna cosa més que simples aparcaments d’avions. I van convertir aquella ocupació en un recordatori al món sencer de la injustícia de la dominació xinesa. Que Barcelona reaccionàs de la mateixa manera ha tingut una gran significació, perquè les imatges s’associen –i les causes també, és clar. La brutalitat de la violència exercida per la policia espanyola i la policia autonòmica va servir encara per a amplificar l’abast del missatge al món. Avui no hi ha ningú mínimament informat al planeta que no tinga Catalunya al focus, al costat d’Hong Kong i de més situacions particularment dramàtiques i dures, com la que torna a viure ara mateix el poble de Xile.
I tot això es tradueix ja en dificultats, important, per al govern espanyol i per a la Unió Europea. Quan la Xina dedica propaganda oficial a dir que ells no peguen tant ni tan fort com Espanya, la UE té un problema de reputació. Perquè sempre ha dit que, com que no és cap superpotència militar ni política, les seues claus són l’economia i la defensa dels drets humans. I amb les imatges del Prat en surt malparada. Quan, per primera vegada, com va passar ahir, hi ha eurodiputats que acusen els eurodiputats espanyols d’exercir d’espanyols i solament d’espanyols i de fer abús del càrrec seguint un apriorisme nacional, pren cos i es referma la tesi que ací hi ha un conflicte que encaixa plenament en la doctrina internacional sobre el tracte a les minories nacionals. En fi, quan la premsa de tot el món posa d’exemple els manifestants d’Hong Kong i Barcelona com els líders de les noves formes smart de protesta, això fa de la revolta catalana un moviment que desperta simpatia arreu; i no simplement simpatia, sinó també solidaritat.
(Sobre això, tres dels millors articles, que us recomane, són aquests:
—The Guardian. ‘New generation, new tactics: the changing face of Catalan protests’
—Quartz. ‘Hong Kong is exporting its protest techniques around the world’
—Wired. ‘Catalonia has created a new kind of online activism. Everyone should pay attention’. )
Ara cal aprofitar el moment, però. La generació jove que ha pres el control del carrer està extraordinàriament capacitada. Probablement és la generació més preparada que hem tingut mai, la més alliberada del pes de la tradició atàvica espanyola, la més global de totes i la més decidida i valenta que hàgem vist mai. La manera com combinen la calma i la tranquil·litat, el millor ambient, amb una autodefensa eficaç cada vegada que són atacats pense que en el futur serà estudiada –tal i com apunten ja aquests articles que recomane– com la llavor d’un canvi històric en les formes de mobilització i contestació política arreu del món. Però tot plegat servirà de poc si no assolim la independència.
Dita la qual cosa també he dir que si l’assolim (i estem en condicions de fer-ho i molt ràpid, malgrat el tap institucional) una de les preocupacions més grans que jo sempre he tingut, que era que acabem fent una república independent amb els mateixos defectes de la monarquia on vivim, potser hauré de començar a esborrar-la. Perquè si aquesta gent jove que hem vist als carrers són els dirigents del nostre futur la millora és fora de tota discussió.
