Revistes culturals catalanes: muntanyes russes

Ja fa molt de temps que penso que això de llegir i escriure i, en general, això d’estar al dia de l’oferta cultural que va sorgint al nostre voltant és cosa de pocs. Ep, m’apresso a dir que també considero que aquesta valoració quantitativa no és gaire desproporcionada en relació amb allò que passa en indrets semblants al nostre d’això que en diríem primer món.

Cosa de pocs, malgrat que pregonin el contrari els discursos institucionals als quals ens acollim, i jo el primer, quan necessitem afegir alguna ratlla a l’indicador de bateria de l’autoestima. Una cosa que, pel que veig, deu anar com el temps: a ratxes. Amb moments de tramuntanada al costat de moments de quietud absoluta. Hi ha, però, moments especials al llarg de l’any en els quals es crea una bombolla, un microclima que ens fa pensar que potser sí que som els reis del mambo. Un d’aquests moments especials i privilegiats (n’hi ha algun més, que consti) coincideix amb els primers dies de la primavera, quan la revista Serra d’Or ens convoca a una trobada festiva per donar a conèixer els premis Crítica que porten el seu nom. Uns premis nets, prestigiosos i de llarga trajectòria –varen començar el 1967–, atorgats en una cerimònia que, tot barrejant Raimon i Espriu, m’atreviria a dir que per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i cultes, rics, desvetllats i feliços a l’empara de la serreta daurada amb què els poders divins varen perfilar el perfil del massís montserratí.

La cita d’enguany ha coincidit, aquest dijous 30, amb l’hora que la denominada justícia espanyola (passeu-me l’oxímoron, si us plau) clavava garrotada a la legítima presidenta del nostre parlament. Una cita que, a més a més, tenia un al·licient especial, perquè la veterana Serra d’Or (es va crear el setembre de 1959, just a temps d’acollir en el número inaugural una àmplia nòmina d’articles necrològics dedicats a Carles Riba, traspassat molt poc abans) es presentava amb un novíssim disseny gràfic –espectacular, sorprenent, ja us ho avanço– i amb una nova estructura de seccions i col·laboracions. Un conjunt de novetats que em semblaria summament frívol i prematur posar-me a analitzar ara mateix en calent perquè un canvi d’aquesta envergadura demana calma i, sobretot, veure com es va desenvolupant durant els tres o quatre números vinents. Molta confiança, però, en Francesc-Marc Álvaro, cap del consell de redacció des de fa pocs números, i en el seu equip.

En tot cas sí que m’atreveixo a destacar ja ara dues coses que em semblen dignes de remarca: la inclusió de dues pàgines amb un còmic que, per començar, va dedicat a La filla del mar, de Guimerà, i la clara i volguda referència, en alguns elements tipogràfics, a la feina històrica i exemplar de Jordi Fornas.

Val a dir que això del còmic no sembla pas una febrada passatgera perquè en el cartell dels premis Crítica d’enguany s’han incorporat un parell de nous guardons dedicats a aquesta modalitat amb una doble variant: juvenil i per a adults.

Posat a contemplar el panorama de revistes culturals que tenim, em trobo amb una baixa notòria i lamentable: la revista l’Avenç que, coincidint amb el número 500, desapareix de l’escenari aquest mateix mes d’abril. Precisament un mes en el qual (coses de la vida que, com el mar de Valéry, sempre recomença) la revista Enderrock complirà trenta anys d’existència i ho celebrarà no tan sols amb l’edició d’un número especial que, pel que sé, caldrà conservar a l’arxiu i que es presentarà d’aquí a uns quinze dies, sinó que també presenta un nou disseny gràfic i d’estructura de seccions sobre el qual no m’és permès d’avançar res.

Al costat d’aquest trio tenim també la Revista de Catalunya que, des de fa uns quants trimestres, ha canviat de direcció, equip editor i redacció, tot buscant un perfil de lectors i col·laboradors una mica més jove del que ha aplegat fins ara. Els desitjo molta sort en aquesta trepidant muntanya russa de l’ara pujo jo, ara baixes tu.

Les referències a la desaparició de l’Avenç en l’acte d’avui del premis de Serra d’Or han estat nombroses, tant en els parlaments dels guardonats com en el d’alguna de les autoritats que presidien la trobada. Em quedo, però, amb les últimes paraules de Josep Vallverdú –premi especial Serra d’Or d’enguany, el del seu centenari– pronunciades per Carme Vidal Huguet, la comissària de l’Any Vallverdú, en les quals el mestre ha demanat que no l’aplaudíssim a ell sinó als responsables de la revista l’Avenç que, lògicament, eren present en l’acte.

Ens hi hem afegit tothom, tu diràs, i a la bombolla a què feia referència en començar s’ha sentit un corrent de simpatia i solidaritat ben engrescador. Després hem fet els honors a l’aperitiu que, com d’habitud, ha servit en Foix de Sarrià, i ens hem conjurat a retrobar-nos l’any que ve. Molts dels presents parlaven de l’Avenç i no hi faltaven comentaris sobre les promeses de futur i distincions oficials que darrerament han estat concedits a la revista terminal.

Surto al carrer, enfilo cap a la moto i a poc a poc sento que m’allunyo del microclima. És just aleshores, a punt de posar-me el casc, que em ve a la memòria aquella dita tradicional catalana que diu que quan fou mort el combregaren…