21.01.2018 - 22:00
|
Actualització: 22.01.2018 - 09:13
Quan encara no havíem tingut temps, com aquell qui diu, d’enllestir i assimilar l’esplèndid monogràfic de l’octubre dedicat al centenari de la mort d’Enric Prat de la Riba –amb un títol tan engrescador com ‘pensar i construir una Catalunya per al futur’–, arriba ara el número 300 de l’etapa de la Revista de Catalunya que el 1986 va recuperar Max Cahner. I es presenta amb un repertori de noms a la portada que honoren no únicament la publicació que ara els difon, sinó tota una cultura com la nostra que, malgrat haver de lluitar massa sovint per la supervivència amb el vent en contra, ha sabut fer del talent, el rigor i l’excel·lència un segell distintiu que no li discuteix ningú.
Set directors de luxe
No exagero gens. Vegeu, si no, els noms que la Revista exhibeix: J. V. Foix, Armand Obiols, Ferran Soldevila, Antoni Rovira i Virgili, Jaume Serra i Húnter, Max Cahner i Albert Manent. Noms tots de gruix i amb un tret que els és comú: són els set directors que la Revista ha tingut des que es va fundar fins al 2011.
En el text que fa de pòrtic, Joan Vallvé, president del Patronat de la Fundació de la revista, posa el 300 en xifres romanes i, en vista del resultat, escriu: ‘Quin sentit tenen aquestes tres ces? És molt senzill: són l’atribut de la nostra revista, volen dir Catalunya, Catalunya i Catalunya.’ I si a algú no li agrada, afegeixo ara jo, que no s’exciti, que és dolent per a la salut.
El número té una primera part amb les seccions habituals de cada trimestre: l’editorial de Quim Torra, l’article d’opinió de Vicenç Villatoro –amb un títol dissortadament d’actualitat: ‘Adoctrinats’– i l’espai per al ‘Mirador’ amb aportacions de Lluís Duran, Jaume Medina i més autors que toquen assumptes tan diversos com un elogi al desaparegut Frederic Pau Verrié, un retrat de Josep Tarradellas i un parell d’articles dedicats a Sherlock Holmes. Una bona prova, si ens hi fixem, de l’amplitud dels interessos que mouen l’equip responsable d’elaborar cada tres mesos una nova baula de la cadena que no desmereixi d’una trajectòria tan envejable com la que pot exhibir la Revista de Catalunya.
La degana en català
El dossier central l’obre el subdirector Jordi Manent, que destaca: ‘Aquesta revista, fundada el 1924 i que té un antecedent el 1912, és la revista degana en català del nostre àmbit lingüístic, la més antiga que encara es continua publicant.’ A continuació, uns quadres descriuen gràficament els directors i els responsables de la publicació des de l’inici, la relació de membres dels òrgans de govern de la Revista a partir de l’octubre del 1986, quan Max Cahner va reprendre’n la publicació després de quasi vint anys sense sortir, una afinada selecció de textos dels set directors esmentats, unes valoracions de Jordi Amat, Jordi Manent i Josep M. Roig Rosich, els tres directors que han exercit el càrrec entre el 2011 i el 2015 i un recull d’imatges que repassa els moments, les persones i els números més destacats de la història de la Revista de Catalunya.
El número es tanca amb un article de Xavier Pla que ens presenta un text inèdit de J. V. Foix sobre Josep Pla escrit el 1953 i, a continuació, les seccions habituals de ressenya de llibres.
Un número, per tant, que, tot i la solemnitat de la fita, s’atura a fer balanç del camí recorregut però, alhora, continua mirant endavant amb les seccions que cada trimestre esperem trobar els lectors.
Feina ben feta i amb els escarafalls justos per a celebrar, ben merescudament, una xifra rodona com és el 300 i, alhora, els bons auguris que sabem propers, que sentim ja a tocar. Per això m’ha semblat significatiu que Quim Torra, director de la Revista i flamant diputat al Parlament de Catalunya, hagi triat com a títol de l’editorial ‘Els propers 300 números’ i hi digui algunes coses prou significatives per a aprofitar-les com a colofó d’aquesta apressada ressenya: ‘Compromesos amb el país, les seves institucions i el seu anhel de llibertat i de República, la Revista de Catalunya és més viva que mai. Benvolgut lector, el nostre compromís es manté intacte i ens agradaria pensar que som allà on hauria volgut que fóssim el nostre fundador, Antoni Rovira i Virgili.’
