23.03.2024 - 21:40
Que una revista arribi a cent anys és un fet que no passa cada dia. Que aquesta revista es dediqui a la reflexió i l’assaig i que, a més, es publiqui d’ençà del primer dia en català ens situa en el negociat de les rareses més meritòries i acreditades. Heroiques, gairebé. I, tanmateix, aquesta publicació existeix i cada tres mesos arriba als subscriptors i a les llibreries: parlo de la Revista de Catalunya, fundada per Antoni Rovira i Virgili el 1924 –és a dir, en plena dictadura de Primo de Rivera– que ara fa un segle d’existència. És, ras i curt, la revista degana entre totes les que actualment es publiquen en llengua catalana. Una efemèride de gruix que la Generalitat de Catalunya ha inclòs en la llista de commemoracions institucionals del 2024.
Seguir la història de la Revista d’ençà dels seus distants inicis és seguir gran part dels neguits, peripècies i entrebancs pels quals la cultura (i un munt de coses més) del nostre país ha transitat al llarg de tot aquest temps. Una trajectòria que durant uns quants períodes l’ha convertida, per raons forçoses, en una revista subterrània; i en uns altres, en una revista viatgera. Potser és per això –i per la indiscutible vocació internacional demostrada per la Revista d’ençà del primer número– que el govern ha adscrit la commemoració oficial del centenari al Departament d’Acció Exterior i Unió Europea i no al de Cultura, que, per cert, enguany va força carregat de centenaris importants.
Si mirem cap enrere veurem que, de fet, la Revista de Catalunya no va entrar en una etapa de normalitat fins que l’any 1986 Max Cahner va decidir de recuperar-la, dirigir-la i crear paral·lelament, amb el beneplàcit de Teresa Rovira, filla del fundador Rovira i Virgili, la fundació de règim privat Revista de Catalunya. Aquell impuls de fa quasi quaranta anys –primerament, amb periodicitat mensual, després, trimestral– és el que ens ha arribat fins ara mateix.
I el que vol continuar.
Un exemple de persistència
La història de la Revista de Catalunya és un exemple de persistència i fidelitat a uns principis fundacionals que no sempre han agradat als qui han tingut parcel·les de poder. Però malgrat el context polític advers –el dictador Primo de Rivera tenia uns projectes molt clars respecte de Catalunya i els factors determinants de la seva cultura– l’impuls original d’Antoni Rovira i Virgili el porta a envoltar-se dels millors intel·lectuals d’aquell moment: Prudenci Bertrana, Carles Riba, Domènec Guansé, Ferran Soldevila, Carles Rahola, Josep Pla, Joan Crexells, J. V. Foix, Tomàs Garcés…
El 1932, malgrat ser en ple període republicà, les raons econòmiques forcen la suspensió de la Revista, tot i que gràcies al patrocini del conseller Ventura Gassol pot reaparèixer dos anys després. Una reaparició fugaç, val a dir, perquè fins el 1938 no torna a sortir un nou número patrocinat pel conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer i amb Armand Obiols al capdavant en condició de redactor en cap (sense que hi figuri cap director). Una etapa, la d’Obiols, de grandíssim nivell en què la Revista torna a ser la referència cultural de Catalunya i que abasta disset números entre l’abril del 1938, el 82, i l’abril del 1940, el 98. Els dotze primers fets i publicats a Barcelona i els altres cinc, a París.
Amb la derrota de 1939 la revista emprèn un complicat recorregut per l’exili que arriba fins el 1967, amb aparicions en llocs tan diversos com ara el Brasil, París i Mèxic, un període en què el paper de l’ex-conseller de la Generalitat Antoni M. Sbert és fonamental. Després, entre el setembre del 1967 i l’octubre del 1986, s’obre un parèntesi de silenci fins que Max Cahner entra en acció, tal com hem dit més amunt.
Un programa engrescador
El programa previst d’activitats que es va presentar fa uns quants dies conté un seguit d’apartats engrescadors i interessants. Començo destacant-ne la pàgina web específica del centenari, que, combinada amb la pàgina web de la Revista, proporciona molta informació històrica sobre la publicació. I un seguit d’actes acadèmics, no solament en l’àmbit dels Països Catalans, també amb una voluntat d’internacionalització molt nítida i en coherència plena amb els objectius fundacionals de Rovira i Virgili i els seus col·laboradors.
Hi haurà igualment una exposició prevista per als primers mesos de l’any vinent que sobre el paper es presenta summament prometedora. I, sobretot, un seguit de quatre publicacions que em semblen del màxim interès per a poder fixar i documentar completament el trajecte fet fins avui: una Història de la Revista de Catalunya (1924-2024), coordinada per Josep Maria Roig i Jordi Manent; una antologia d’articles, en català i anglès, publicats en aquest segle de recorregut; el catàleg de l’exposició esmentada més amunt; i els índexs en format paper i digital de tota la col·lecció 1924-2024.
Un programa que es podria dir que posa l’accent en el passat (un petit luxe que, certament, no tothom es pot permetre), però que, segons que va explicar Lluïsa Julià, directora de la Revista, no ha de distreure els responsables actuals dels objectius a complir a partir d’ara encaminats a afrontar el futur. Un futur en què l’adaptació a les transformacions tecnològiques dels nous temps tindrà un protagonisme notori; un futur, comptat i debatut, caracteritzat per objectius tan concrets com ara la digitalització dels continguts, un canvi de disseny, rejovenir tant la nòmina de col·laboradors com la de lectors i subscriptors, i augmentar la presència de la Revista en els debats públics d’aquest temps i d’aquests països.
La seriositat, marca de la casa, no minvarà. Vull dir que la Revista continuarà exhibint en els crèdits de cada número aquella llista de membres, tant del patronat com del consell assessor i del consell de redacció, atapeïda de doctors, cosa que a primer cop d’ull pot semblar un pèl intimidant, però que, en el fons, el que denota és que el rigor i –per què no dir-ho, vists els temps que corren– la voluntat de resistència es mantenen intactes.
El centenari de la Revista de Catalunya s’obrirà de manera oficial el 3 d’abril en un acte al Palau Robert de Barcelona. Hi haurà temps, doncs, per a seguir de prop els esdeveniments programats al voltant de l’efemèride amb la certesa que posaran en primera línia una eina de reflexió sobre com som i com volem ser d’enorme utilitat. Fa cent anys i ara.
