Retratar els Alps des dels Pirineus: un català entra al Guinness amb la fotografia més distant que se n’ha fet mai

Marc Bret és un amant de la fotografia, però d’una de molt concreta. És un especialista en fotografia de distància, és a dir, retrata paisatges que són a centenars de quilòmetres. Després d’anys d’insistència, la setmana passada va aconseguir de registrar un rècord Guinness amb una fotografia dels Alps feta des d’un cim de la Cerdanya, als Pirineus. Hi havia –atenció– 443 quilòmetres de distància entre tots dos punts.

Si hom observa la fotografia, hi veurà un coll de muntanya en primer terme, la mar Mediterrània a continuació, i com si la terra s’hagués comprimit per art de màgia, el massís dels Escrinhs al fons. Aquest conjunt muntanyós forma part dels Alps i és el massís de 4.000 metres més pròxim als Pirineus que permetia una fotografia sense cap obstacle entremig. Vegeu ací la fotografia completa:

‘La fotografia de línia de visió més distant de la terra.’ Així ha registrat la fita la popular col·lecció de rècords mundials. Tot i que la fotografia és del juliol del 2016, el rècord no fou registrat fins la setmana passada. Abans Marc Bret va haver de demostrar l’autenticitat del rècord tot aportant proves paisatgístiques, detalls del simulador panoràmic amb què va fer les previsions i fotografies fetes el mateix dia a muntanyes de l’entorn.

La passió per aquesta tècnica fotogràfica li ve de fa anys. Va començar a depurar la tècnica retratant Mallorca des de Collserola i més punts de Catalunya en dies amb bones condicions de refracció atmosfèrica. Aquest fenomen lumínic permet que l’altura aparent d’un element físic sigui superior a la real i per tant, tenir més bones condicions per a fotografiar-lo. Heus ací els inicis, fotografies entre Barcelona i Mallorca, dos punts separats per gairebé dos-cents quilòmetres.

La perseverança pel rècord

Fa quatre anys Marc Bret es va demanar quina era la línia de visió paisatgística més llarga que s’havia retratat mai i començà a investigar. En una web especialitzada va trobar que era una fotografia del Denali –abans conegut per Mont McKinley–, a Alaska. La fotografia es va fer des del pic Sanford, a uns 370 quilòmetres: ‘Aquí hi havia un rècord que es podia batre. I vaig pensar que entre els Alps i els Pirineus, amb terrenys molt plans entremig que no hi posen obstacle, podia establir una gran línia de visió.’

En Marc veia clarament que per aconseguir el rècord havia d’enfocar cap al massís dels Escrinhs, però el dubte era des d’on calia fer la foto. No és tan fàcil. No solament calia escollir unes bones condicions meteorològiques, sinó un punt amb una bona transparència atmosfèrica i unes bones circumstàncies de refracció atmosfèrica. I, és clar, havia de ser a primera hora del matí, quan encara no ha sortit el sol. ‘És el moment en què es poden ressaltar millor les siluetes llunyanes. El sol encara no il·lumina el cel que tens a prop, però la línia de l’horitzó sí, i hi ha un contrast molt fort. Això implica arribar al cim mitja hora abans de sortir el sol i per tant, començar a caminar a les tres de la matinada’, explica Bret, per a qui això no és cap impediment.

El 2015 va aconseguir de retratar els Alps del pic de la Dona estant, però no ho va voler notificar perquè no se’n va adonar fins que no va descarregar les imatges. Més tard va aconseguir la fita des del pic de Bastiments, i allà sí que a ull nu va poder veure la silueta. 436 quilòmetres. Ja tenia un rècord. Però en va voler més. Volia trobar un cim que encara fos més allunyat dels Alps.

I, per condicions, havia de ser el pic de Finestrelles: un cim de 2.800 metres d’altitud que s’alça sobre la Vall de Núria, set quilòmetres més al sud que Bastiments. El 14 de juliol, acompanyat d’un amic que es preparava per a una cursa de muntanya, Marc Bret va fer cim de matinada per obtenir una fotografia Guinness. Ho explicava així al seu bloc: ‘El fet de ser allà, estirat panxa a terra sobre les pedres de la carena a les 5.45 de la matinada, concentrat en una petita ratlleta de paisatge; destriant els tons canviants del cel previs a la sortida de sol; amb una mescla d’il·lusió pel repte, una incertesa, una certa ànsia i alhora, una encavalcada tranquil·litat… era una cosa que valia la pena. Ja ho crec que sí.’