Retratant els socialistes. Al parlament

Al PSC només hi queda la dreta espanyolista. Ciutadans es va crear artificialment i majoritària amb el sector més nacionalista espanyol. Un cop tothom no-nacionalista espanyol ha abandonat el partit, Ciutadans ha trasvasat els seus votants al PSC i ha desaparegut. Sentir al PSC definir-se d’esquerres és patètic.

Comentari a la postdata: cal que el gruix de la població comenci a entendre la importància de la privacitat de les dades personals. En aquest sentit, i sense entrar a defensar l’empresa, que totes les grans tenen llums i ombres, Apple ha pres una posició molt clara defensant la privacitat com un dret humà fonamental. Google i Facebook, en canvi, necessiten les nostres dades per viure de la publicitat. Pensem-hi.

Vol dir Sr.director que, a aquestes alçades del partit, val la pena retratar al PSC-PSOE?. La majoria d’escons de C’s al Parlament català -que va arrassar literalment el PSC-PSOE – no compta com un clar avís per navegants?
Amb qui disputa els vots el PSC-PSOE? No fa falta, encara, un treball periodístic o historiogràfic que expliqui el dubte – o la claudicació dramàtica – del Sr. Raventós? O un altre treball que expliqui la expulsió, sense contemplacions, del Sr. Maragall ?
El PSC-PSOE, per simplificar PSOE, és al meu entendre, l’altra cara necessària del post franquisme. Competeix, com els gladiadors, en el circ de la oligarquia espanyola i, segons com, el deixen guanyar per entreteniment general i conservació de l’ordre “plenament” democràtic.
Vol dir que hem d’esperar alguna cosa més? Vol dir que mereixen una crítica? Ja fan molt en sobreviure i no ser devorats pels lleons del PP, de C’s o, en el futur, de Vox.
No és evident que aquell PSC-Congrés ja fa molts anys que no existeix perquè la Internacional Socialista no el va deixar viure en apostar únicament pel PSOE ? El que faci el PSC-PSOE a Catalunya no té rellevància en el procés d’alliberament dels pobles oprimits, només es pot llegir en clau de supervivència històrica de “los muñequitos”,l’encertada imatge de Gay de Lièbana. Quan no serveixin a qui han de servir els llançaran. Uns ho poden fer i tots els demés ho saben.

Cap sorpresa amb el Psc (atenció a leds minúscules!). Fa ja bastant que el PSC ha desaparegut totalment. I l’actiual Psc no és ni socilaista (de fet dreta pura i dura) ni molt menys català. Només cal llegir amb atenció el curriculum de persones com Iceta, Illa o la inefable Granados (aquesta darrera a mi em sembla que no arriba ni a troç de quòniam….només bocinet de quòniam!). Res a veure amb l’antic PSC. En un recent article a “Sin permiso” es palesava que normalment Junts era més esquerrà que el Psc i segons com, fins i tot més que els Comuns… Naturalment, el Psc fa front amb Vox , com aquests darrers el fan amb el PsoE a Madrid. Després de votar durant anys i panys a les esquerres cada cop estic més tip de les anomenades “esquerres” a España i a Catalunya….Riucs, ganduls i mentiders, en general.

El PSC-PSOE és un partit completament hipòcrita i aquesta és una prova més. Ara bé, què passa amb els partits independentistes? Critiquen que se’ls bloquin a la mesa del Congreso les preguntes sobre el rei, però no permeten que es tramitin les preguntes del PSC al Parlament? Quines expressions ofensives o quin menysteniment dels drets hi ha en aquestes preguntes? Que el PSC s’hagi comportat de manera arbitrària i antidemocràtica desenes -centenars- de vegades és una pobra excusa perquè els independentistes facin el mateix.

En lloc d’evitar les preguntes, potser seria més interessant entrar-hi a fons, no sigui que descobrim que s’estan vulnerant els drets de les preses, o que estem fent uns plantejaments sobre la sexualitat de la infància completament desbaratats.

L’esquerra burocràtica és l’altra dreta.

El PSOE és igual de franquista que el PPCiudadanosVOX. Podemos és la segona marca del PSOE i el PSComuns són franquícies a Catalunya de la falsa esquerra nacionalista espanyola.

I ERC que és? És el que abans va ser CIU.

El problema d’ERC és que la Puta i la Ramoneta ja no estan gaire en forma després del Primer d’Octubre i el macabre judici. De moment els votants d’ERC encara s’han cregut que és un partit independentista. Aquell famós oxímoron del “independentisme reformista” va ser comprat per tots aquells que es queden només amb el titular i els fa molta mandra anar més enllà dels informatius de TV3 i dels tertulians sicaris. És previsible que ERC tindrà el mateix final que CIU perquè a Madrid ja no els interessa posar “peix al cove”, els neoconvergents vindran sempre amb el cove buit.

Si Junts fa govern amb els botiflers, també tindràn el mateix final. Els independentistes necesitarem esmolar eines noves si també ens falla Junts. Qui traeix una vegada, ho farà sempre.

També es divertit constatar que l’únic partit ‘revolucionari’ de tot l’estat espanyol es un partit als que tots els demés l’acusen de ‘dretes’.
Però caldria definir què són les dretes i les esquerres d’aquest pais i si ja tenen algun sentit en l’actual context.
I no només de l’estat espanyol. Tothom sap que la socialdemòcrata de tot el món li ha fallat a la gent cedint a les exigències del capital i traint-los miserablement.
I a Espanya particularment, les anomenades esquerres: PSOE, Podemos i Comuns(el PSC ja no existeix), han fet un paper ben galdós. Inclós ERC.
Respecte a Mercadona, no només son anticatalans sinó que ofereixen una qualitat més que dubtosa.

Quatre pinzellades, que és hora d’anar a dormir:
1) Propòs el nom de Nova UDC per al PSOE de Catalunya, amb perdó dels membres de l’antiga Unió amb dignitat;
2) Que als socialistes espanyols els repugni una cosa tan evident com que sexe i gènere no sempre coincideixen és alarmant. Aquí sí es podria parlar de “feminazisme”, o la promoció d’un feminisme d’estat contra les minories. I poca broma: qui fa costat a les persones intersexuals, que no han fet si no néixer amb un sexe indefinit? i als i les transsexuals, la més gran part obligades a prostituir-se per sobreviure?
3) ERC és el PSOE-C o va camí de ser el PSOE-A de Catalunya;
4) Aquí a les Illes, el PSIB està normalitzant el castellà com la llengua comuna: cada dia s’usa manco el català per “integrar”. Fins i tot la UIB, avui mateix, ha fet un col·loqui en castellà on es parlava de les llengües d’Amèrica i llur pervivència. Alhora que em trob cada dia estatunidencs, àrabs o hispanoamericanes que volen aprendre la nostra llengua pel seu prestigi. I què la parlen amb gust, mentre les administracions del país usen el castellà excepte que se’ls contesti en català …i encara gràcies!

QUAN FELIPE GONZALEZ VA ORGANITZAR ELS GALS ERA D’ULTRADRETA

VOX galleja molt pero de paraula. No te cap organització com els GAL.

Quina dreta és més ultra? A qui s’hauria d’aplicar el cordó sanitari? Quin paper hi fa hi fa el PSOE de Catalunya al parlament?

Tots sabem quines son les respotes a aquestes preguntes, però pocs les contestem amb veu alta i clara. Així no anem bé.

Del Mercadona i de google, no en parlo perque si ho faig la rabia em rosega amb massa força.

Fà molt,molt de temps que psc-psoe es de dretas,I ara mateix es lo pitjor que hi ha com partit politic. Te a un mentider compulsiu com secretari general,i amb aquets er vol parlar 🙁
Un consell si no vols ser-hi controlat clica la opciò Ubicaciò del teu android o millor ancara posal modo aviò sempre I de tant en tant la treus I miras quina trucades o misatges tens. I utilitza diners en metalic per pagar allà on compris o hi vagis.
Ho tenim a les mans no ser-hi controlats però som massa comodes.

Ja es podia dir en campanya i, sobretot, el dia següent dels resultats: per Catalunya, el PSC-PSOE és VOX. Illa volia una investidura fallida per distanciar-se retòricament de VOX i, així, poder aplicar a continuació les mateixes polítiques protegit pel fet que “la dreta” no l’hagués votat. No l’ha tinguda i ara no li queda més remei que anar amb la cara més descoberta del que voldria – encara que no trigarà a clamar contra el feixisme, a rebuf dels resultats de les eleccions a la C. A. de Madrid.

La incongruència és a l’ordre del dia però no sembla pas que això afecti el més mínim ni als ciutadants ni, evidentment, a l’ètica de polítics i mitjans. Ecara menys als resultats de les votacions. I com que els arguments sempre es poden capgirar especialment si un hom no té el més mínim sentir crític, doncs anar fent que són tres dies.

Ara que la UB (edifici central) està ocupada pels estidiants que reivindiquen reformes del sistema educatiu m’agradaria sentir tb que es reivindica la formació per a esdevenir individus lliures, amb capacitat de discernir el que és just (convenient, bo per al conjunt de la societat) d’allò que no ho és tant.

Vicent, t’he vist molt preocupat per poder definir les sigles d’aquest partit polític, bé doncs, per simplificar podríem deixar la P i la E! La resta ja resulta enganyós o si més no, no descriu el comportament d’aquests represors! Ni Socialistes, Ni Catalans més aviat Espanyols E , per tant només els hi queda la P i la E (PE) ! I per l’altre banda, doncs igual, ni Socialistes i menys Obrers, llavors si anem a fer el màxim comú múltiple ens queda PE (Partit Espanyol) i “mucho espanyol” . Recordem, MCD (màxim comú divisor) són tots els comuns! Ai Carai! He dit Comuns? …. i Espanyols

Deixant a banda que tots sabem que el Psc no existeix, és PsoE, que no és ni socialista ni és obrer, si és espanyol, “mu” espanyol.

Deixant a banda que ER no te la “C” de Catalunya, bé faig una correcció, la cúpula d’ER (Junqueras, Rufián, Sabrià, Sol, Torrent,…….) i els votants clientelars d’aquesta cúpula no tenen la “C”, la majoria dels seus votants, enganyats, vull creure que si, només han d’obrir els ulls i foragitar la colla de botiflers que els lidera.
Això em porta a recordar que abans ERC era assembleària i escoltava als seus militants abans de prendre orientacions programàtiques, però l’anorreament d’aquests idolatrant al botifler Junqueras, els ha fet perdre entitat.
Uns motius pels quals ja vaig deixar de votar-los.

Dit lo anterior, vull destacar, m’ha cridat l’atenció, la hipocresia evident que han fet els ILLAs i les GRANADOS dient que la Mesa del Parlament no ha d’entrar en els detalls de les propostes si no permetre el debat.
Ondia!!! Li haurien d’explicar això al Marchena o al Llarena, o a tota la cúpula de la IN-Justicia espanyola que va condemnar a Carme Forcadell. Arriscant-se ells a ser processats per dir aquestes coses a espanya, clar.

Pel que fa a la polèmica sobre Google, estic d’acord en que s’ha de regular per a evitar abusos, com ara fer servir la informació de la nostra ubicació amb finalitats manipuladores del mercat. Però, i hi ha un però, un mitjà d’informació ha de ser veraç per descomptat, i alhora cercar temes que puguin interessar a un gran nombre dels seus lectors, si Google detecta tendències, no és dolent que informi sobre elles, sí és dolent si l’objectiu és manipular el mercat per acontentar a Mercadones i similars.

Fem-nos una pregunta,
Les infraestructures de tota la immensa comoditat que tenim a Internet, la facilitat d’accés a la informació i a la comunicació immediata entre la gent de tot el món, qui la paga?
Molts s’han acostumat a rebre una quantitat immensa de serveis gratuïtament.
Serien capaços de deixar de fer servir el cercador de Google o el Maps ara mateix? NO segur que no.

Donat els milers de milions d’usuaris que te Google, podria orientar el seu model de negoci cobrant a aquests. Per exemple un euro a l’any, o 5, a canvi de la privacitat, jo pagaria. No està clar que tothom ho fes, tot i ser una minça quantitat.

És com les teles, si no vols anuncis interrompint contínuament has de pagar el servei de cable, i encara. Si no pagues has d’acceptar la publicitat.
Només cal regular l’ús manipulador.

Que ara el PSC ( que no té res de S i encara menys de C) cridi “censura” i reclami de la mesa allò que a Carme Forcadell i va costar tan car, no té res d’estrany. L’unionisme espanyol ha llençat a la galleda de les escombraries, com a estris inútils, la veritat i la lògica. Ho hem vist ben recentment amb l’acusació contra els 29 alts càrrecs de la Generalitat fonamentada en l’ús de diners públics pel referèndum del 2017. Sí, és clar, ja sabem que tant Rajoy com el seu ministre d’hisenda, van confessar que pel referèndum no s’havia gastat ni un cèntim dels diners de la Generalitat i que amb el control que en tenien no hauria estat possible. Però tant li fot, oi? D’acord amb una lògica mínima, o haurien d’arxivar tots els expedients contra els 29, o haurien d’obrir contra Rajoy i Montoro per mentir públicament. Però… Lògica? Què és això?

La polarització política Catalunya , com és natural, independentisme amb anhels de pràctiques democràtiques i el franquisme que ells anomenen constitucionalisme per justificar allò que és injustificable. Aquesta polarització per sort continua no trencant la convivència social, i hi ha dos partits (PSC i Comuns) que en segons quins moments han de simular desmaracar-se del franquisme, ja que per ells franquisme vol dir poder. Si un dia aquest dos partits es desenganxen realment del franquisme, serà una bona senyal , ja que indicarà una minvada de poder de l’extrema dreta franquista. Són el millor indicador del canvi. El que passa és que de boca l’indiquen molt però sempre és per indefensar els desvalguts i acotiar-se a la amella del poder. Ara ja ningú ho pot posar en dubte amb accions tan denigrants dels últims quinze anys. Però el seu art amb ballaruga massa sovint aconsegueix distreure el personal. Són com els banquers que tot construint monstres s’han destruït ells mateixos, A la perversa religió capitalista la llei de l’oportunitat és estimada, i aquesta llei és així d’inclement per tothom. Aquests dos partits tenen desfici pels principis capitalistes, un dels quals la independència entre el discurs i els fets. Curiosament fins hi tot VOX els hi copien aquest art tant contradictori a nivell racional.

La discussió esta molt bé però hem de fugir d’aquest marc mental del la tendència política dels partits espanyols. Per mi son espanyols i punt! Que el psc es de deretes? si, molt bé, i si fos d’esquerres canviaria alguna cosa per nosaltres? Son espanyols! Ells ho tenen molt clar , per l’unitat del seu pais van a una, sense ideologies, des de l’ultra dereta al centre, ja que esquerra no hi ha. Deuriem d’apendre això d’ells. Es clar que ells ho tenen més fàcil ja que la majoria son franquistes, de deretes i d’esquerres com ells s’autoanomenen però franquistes i estan en el mateix marc mental. Aquesta es la seva unitat i la nostra mancança.

Una volta més la confirmació, ara sí i de forma accelerada, de quina és la veritable direcció referencial en política. I no pas només en política catalana; sinó en la política arreu, però molt especialment a Espanya. Fa molt temps ja que la direcció no la podem discriminar entre dreta o esquerra. I per tant, fa temps ja que hem de buscar un altre concepte. Per a mi el tàndem format per “nacional-regional” té tots els números per ser descriptiu de la realitat. Jo crec que respon a la pregunta de qui mana en un lloc determinat. Per exemple a Espanya manen les grans empreses, que resten lligades i travades entre elles. Fan un conglomerat potent, que té tantes ramificacions dins l’estat, com en les palestres dels mercats de valors. Per això les pràctiques que es permeten a google i Mercadona van de bracet amb el silenci absolut dels media, que en reben la publicitat. I per això les portes giratòries que donen feina als quadres socialistes col·locats a les empreses públiques i a les altres empreses “no tan públiques, però gairebé”. Ep! ara ve la bona, mentrestant jutjarem als Pujol i els acusem d’organtizació criminal. No ho dic pas per si s’ho mereixen, ho dic per si són els únics i per si són els instigadors o els qui en reben les conseqüències!
Amb tot plegat els límits resten tan ben marcats que cal tenir-los amb compte. D’aquesta forma em sembla correcte ordenar els diferents partit polítics en una línia direccional d’interessos, partint d’un grup format per Vox, PP, Ciutadans i PSOE coincidint apostant per un model molt clar. Veiem com PNB resta en un terreny al mig acompanyant a UP i les seves confluències, i després que la resta de partits catalans, bascos, i gallecs passen a l’esquerra. Recordar que esquerra i dreta sempre són un termes relatius, que poden anar associats amb una ideologia, o només amb un enquadrament.
Des d’aquest punt de vista, no puc entendre com l’independentisme pot jugar a discriminar gaires diferències entre sí. I en canvi, sí entenc que s’avisi a l’independentisme de la realitat del marc general i dels perills d’entrar en el terreny de ningú que conforma UP i PNB ( sabent que aquests últims juguen la seva lliga, i que aquesta va apart, per una qüestió regional-nacional ben evident ). Les dos coses no són pas el mateix.
Tampoc puc entendre com es possible que algú situï PSOE i ERC al mateix lloc. Simplement és no voler veure què tens davant dels nassos!

Aquests ninots del PSC (manllevant la cita de Melitó Camprubí als comentaris), a l’igual que els Comuns, no tenen cap incentiu per esdevenir partits d’esquerres reals. Només es dediquen a impulsar, ara i adés, iniciatives ‘cosmètiques’, les que es poden esbombar com a ‘progres’ amb bombo i platerets i que ‘colen’ a ulls poc atents o relativament desinformats, que vindria a ser la mitjana poblacional. Quan sorgeix l’oportunitat de fer polítiques d’esquerres reals, que per força han de posar en perill aquest sistema abusiu i injust del qual formen part aquests partits, s’inhibeixen en silenci. I això els hi segueix funcionant, car els voten. Per trencar aquest cercle viciós hauriem de fer caure el monopoli que té l’IBEX sobre la informació generalista, educar el sentit crític dels joves ( crec que la generació de més de 40 anys de votants ‘de tota la vida’ de partits com el PSOE, i parlo per experiències personals, ja és irrecuperable), i votar partits que incloguin eines de fiscalització del seu programa electoral. No serà feina d’un dia, això.

Benvolgut Vicenç, m’aturo en un paràgraf de la editorial amb el que coincideixo especialment:
“…després de tanta discussió catecumenal sobre qui és de dretes i qui és d’esquerres, recomanaria molt que algú anàs apuntant qui vota què i amb qui. Amb qui coincideix cadascú en la realitat i no en les etiquetes i les discussions vaporoses i interessades…”
Recordo un parell de dites en castellà: “Dime con quien andas y te diré quien eres”, “ “Obras son amores y no buenas razones” i encara un altre ”Por sus obras los conocereis”.
Darrerament se senten expressions com: “Cal fer un govern del tres d’octubre” (es a dir, decantar el Govern i el Parlament cap a “l’esquerra”), “..un nou govern amb una perspectiva d’esquerres…”; “…s’ha de tenir una visió d’esquerres…”; “..la Presidenta del Parlament ha de ser una dona d’esquerres…”.
Fa mesos, La Crida, va organitzar un acte a les Cotxeres de Sants; es tractava d’estructurar, dins la formació, tres corrents d’opinió: la liberal, la socialdemòcrata i la d‘esquerres i cadascuna contava amb un ponent-presentador; per defensar la corrent d’esquerres, la organització va triar Ramon Cotarelo, però, quan va ser el seu torn, se’l veia molt incòmode, li va costar arrancar i quan va fer-ho, va dir que de què li estàvem parlant, que ni corrents d’opinió ni romanços, que la independència no és de dretes ni d’esquerres i que no perdéssim més el temps en tonteries i anéssim per feina.
Ara mateix no recordo si en alguna altre editorial o en alguna col·laboració, s’ha escrit sobre si encara te sentit qualificar una formació, una persona o una determinada manera de fer les coses, “d’esquerres” o “de dretes”. Jo no estic en condicions de buscar bibliografia sobre els possibles estudiosos que hi hagin reflexionat, però entenc que si fa uns anys, el debat “esquerra-dreta” omplia d’ardor revolucionari la nostra joventut, avui, ja no em sembla adient per defensar la llibertat i la defensa dels drets humans a la Catalunya actual.
Qui, en aquests moments, a Catalunya, fomenta aquest debat, no vol acceptar que el veritable debat que han d’afrontar el Parlament i el Govern futurs, és alliberar la societat catalana, com més aviat millor, de la repressió de tota mena, política, judicial, econòmica, cultural, que pateix, diàriament, des de fa anys. Aquest és el problema, la resta són romanços.

No és qüestió d’ideologíes, és nacionalisme.
El psoe a Catalunya és un partit espanyol, amb tots els “tics” feixistes que aixó comporta i que hem comentat a bastament.
Però no és aquest el problema. Tots els partits espanyols que hem de patir al Parlament, responen al seu “mercat electoral”, és a dir, els dos milions de colons espanyols anticatalans (i que mai canviaran) que viuen al nostre territori. Si tota la població fos com els altres dos milions d’inmigrants d’origen espanyol que s’han integrat, que no els ofèn la nostra llengua, al contrari la defensen, que veuen com el govern espanyol actua també contra ells i ja no són “ells”, sinó “nosaltres”,… Quants representants espanyolistes hi hauría al Parlament?
Però això sembla ser tema tabú, oi?

Com no estar d’acord amb la dissecció que fa el Director sobre el ridícul i la inconsistència del PSOE català? Un partit que havia apostat pel catalanisme, federal, de progrés, inclusiu, i que ara és una caricatura del pitjor socialisme dretà espanyol.

Ara bé, començo a cansar-me de que l’única manera de tenir un mínim de dignitat és focalitzant l’energia i el temps en el ridícul que fa la nostra nèmesi. Perquè nosaltres també fem el ridícul, sobretot a ulls d’un estranger que ens volgués donar suport: Fem un vaitot a l’estat espanyol, tenim la meitat de la ciutadania disposada a seguir el desafiament (tenim la meitat de la població disposada a seguir el desafiament, si ?) i després, amb la cua entre cames, ni resistim, ni acceptem baixes doloroses. Uns s’entreguen com a xais, altres han de fugir. I a sobre, entre ells, rancúnia. Com volem que algú des de fora doni suport a uns covards i a uns inconsistents?

Només ens queden les victòries morals. I quan -com servidor- faig unes propostes a l’ANC, per tal de que hi hagi petites victòries reals, unes a curt termini, unes a mig termini, no rebo ni un trist acús de rebut. Com si la relació entre sobiranistes “representants” i “representats” hagués de continuar com sempre : de dalt a baix, a votar quan us ho demanem, però no volgueu pensar per vosaltres mateixos. “No-reply”, com acostuma a passar amb els correus d’Assemblea i d’altres llocs en els quals se’ns demana implicació.
Cansa.

Com a conseqüència d’aquest desànim, no només per la realitat fotuda que tenim, sinó per la constatació que no hi ha en realitat ganes ni forces per superar-la, em sembla que, a semblança d’alguns comentaristes, C.Viñals, M.Gilibert, també m’apuntaré a fer un mutis pel fòrum durant una temporadeta. Com a molt, aportar la meva proposta quan el tema de l’editorial sigui sobre la república catalana que volem. Les meves propostes a curt, mig termini, les coses en positiu que cadascú de nosaltres ha pensat que podrien millorar la societat, però que potser no interessen als que volen governar pel poble, però sense el poble.

Mentre es tracti de consolar-nos sobre com de malament ho fan els nostres carcellers, i com de pobrets desgraciats som els reprimits, prefereixo callar una estona. Continuar llegint aportacions més esmolades i productives que les meves. En qualsevol cas, un agraïment i un plaer.

Recomano, per qüestions de salut intel·lectual, abandonar el terme dreta-esquerra pel què fa al nostra país, i remetre’ns al binomi “règim del 78 – alliberament nacional”. El PSC-PSOE és com el tren de la bruixa, amb la diferència que no surt mai del túnel. És el paradigma del règim del 78. No cal gastar gaire més tinta. L’estructura piramidal del franquisme s’aguantava en una base molt ampla que va cedir quan va morir el dictador al llit, però es va refer amb els “Pactos de la Moncloa” i la constitució del 78 on el PSOE hi va entrar de soci numerari. Aquests fills de la burgesia i de la immigració que s’han sabut ‘col·locar’, l’esquerra caviar que s’ha anat convertint en l’esquerra ‘jamón recebo”, no se’ls hi pot demanar coherència en l’estat de borratxera de ‘vino peleón constitución-etiqueta negra’ en que es troben de manera permanent, fins que caigui el símbol que ho aguanta tot, la monarquia.

Vicent, jo no voto, no puc votar en referència al costat de l’espectre polític. la deducció es molt simple: l’esquerra política no existeix i la dreta no m’agrada, mai m’ha agradat. Llavors, molt subjectivament és clar, cerco com opció més elegible aquella que, sorgeix d’un grup de bons polítics que siguin capaços de veure més enllà del nas i amb un programa engrescador. Me’n ric d’aquells partits o grups que malden per convèncer l’electorat que són progressistes i d’esquerres, perquè ni una cosa ni l’altra són. I, a aquest esport, els dits socialistes en tenen la ma trencada, per, després associar-se amb el feixisme.

M’encanta aquest article per com tracte l’eix esquerra-dreta. A mi em sembla que reparteix cleques cap els presumptes socialistes que fan vots de dretes mentre s’autoproclamen “socialistes”. I també reparteix cleques cap a ERC i CUP, que s’autoproclamen d’esquerres mentre malden per defenestrar JxC, a qui titllen de dreta catalana sense mirar què voten, què defensen i quines lleis aproven. Els acusen de ser CiU perquè amb CiU “vivien millor”, sense CiU ja no poden simular que ells són l’esquerra i miren de convèncer la gent tergiversant la relitat, negant allò que és avui JxC, obviant què vota JxC i pel que treballa i lluita. I és que a ERC, en desaparèixer CiU, s’ha quedat despullada i se li veu el llautó.

Jaume Vall (10:57) ha endevinat les raons del meu -com diu ell-, “mutis pel foro”; gràcies, company.

No és que m’agradi; és que em nego a participar en la coral del “Mur Català de les Lamentacions” en què s’ha convertit la premsa digital, VW inclosa. Ni m’estranyo dels ultratges i malvestats continuades dels nostres enemics, -els de fora i els de dins-, ni els considero dignes de comentari; fan la seva feina i la fan molt bé i, si jo estigués en el seu lloc, els planys dels catalans em sonarien a música celestial, esperonarien els meus pitjors instints i m’animarien a perseverar en la meva tasca.

Tampoc no espero la solució del nostre GRAN PROBLEMA d’una improbable conjunció astral -que ja trobaríem la forma de desaprofitarla, si es donés-, ni del tan esperat descarrilament del tren estatal, suposadament en acceleració descontrolada des de fa no sé quant de tems.

Estic comprovant que, quan no tinc res de què parlar ni puc aportar quelcom de bó i positiu, és preferible el silenci. No tinc la VERITAT, així, amb majúscules; tinc només, la meva veritat; una veritat que no interessa a una immensa majoría dels que diuen buscar-la, car saben molt bé quin és el preu a pagar per actuar d’acord amb ella. Salutacions cordials a tots vosaltres. Us desitjo el millor.