Retrat de Mercè Rodoreda, seixanta anys després de ‘La plaça del Diamant’

No puc recordar quan i en quines circumstàncies vaig descobrir la literatura de Mercè Rodoreda. Per evidents raons d’edat no va ser a l’escola i, per tant, tot em fa pensar que, com molts altres lectors, la porta per la qual vaig introduir-me en l’univers rodoredià va ser La plaça del Diamant. Consulto l’exemplar del Club Editor que corre per casa i veig que la primera edició és del març del 1962 –és a dir, ara fa exactament seixanta anys– i que la que jo tinc –la tretzena– és del 1977. Vaig descobrir, doncs, la novel·la quinze anys després d’haver estat publicada i la seva lectura, això sí que ho recordo bé, va ser una experiència inoblidable. Tres anys després de la meva estrena, Rodoreda publicaria Viatges i flors (Edicions 62, 1980) que, tot i ser molt diferent de La plaça del Diamant, va mantenir el meu interès per l’autora i, a més, va obtenir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. També va ser l’any de Quanta, quanta guerra… (Club Editor, 1980), però confesso que no va ser fins molt després que vaig comprar el llibre.

També recordo l’expectació dels veïns de Gràcia durant l’estiu del 1981 quan Francesc Betriu va filmar en escenaris naturals La plaça del Diamant, que s’estrenaria l’any següent. Una pel·lícula –i una sèrie de televisió paral·lela molt digna i de la qual no es parla tant– que va fer créixer encara més la popularitat de la història de la Colometa. Posaré un exemple que em sembla significatiu: l’edició il·lustrada amb pròlegs de Mercè Rodoreda i de Joan Sales amb què el 1982 la Caixa de Catalunya va obsequiar els seus clients per Sant Jordi. Certament, eren uns altres temps…

Un altre fet que recordo va ser la inclusió de dos títols de Rodoreda al catàleg de la col·lecció Les millors obres de la literatura catalana (MOLC). Així va ser com vaig entrar a Tots els contes (MOLC, 1979) i, sobretot, a Mirall trencat (MOLC, 1983), un altre llibre que em va commoure profundament. El 1985, l’editorial la Sal va publicar les cartes a Anna Murià i ací ja vàrem tenir els primers indicis que la vida de Mercè Rodoreda –traspassada tot just un parell d’anys abans– no havia estat pas un camí de roses. Una impressió que l’any 1991 es va confirmar amb la publicació gairebé simultània de tres estudis sobre l’autora i la reedició, ara a Edicions de l’Eixample, de la correspondència amb Murià.

El primer –Miralls màgics. Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda (Edicions 62, 1990)– era de Carme Arnau i, tal com indica el títol, parlava dels darrers llibres que va escriure i n’explorava les possibles traces esotèriques. El segon, escrit per Montserrat Casals, va ser Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura (Edicions 62, 1991), l’estudi biogràfic més complet publicat fins aleshores. El tercer llibre era d’aparença més modesta: es titulava senzillament Mercè Rodoreda (Empúries, 1991), apareixia en una col·lecció de biografies pensada bàsicament pel públic juvenil i el signava la periodista Mercè Ibarz.

Recordo que vaig devorar tots tres llibres pel mateix ordre que els he esmentat. Encara conservo el retall del comentari que va publicar Agustí Pons a l’Avui –ell n’era el subdirector– quan va sortir el llibre d’Ibarz, que hi havia estat redactora de Cultura cinc anys abans: “Quan a les redaccions dels diaris encara hi havia lloc per a personatges indòmits, la Mercè Ibarz hi brillava amb llum pròpia. Era abans de l’època de Lou Grant, és a dir, de quan el periodisme encara no havia estat invadit per centenars de joves amb cara de nota alta que parlen discretament dels grans temes i han convertit les sales de les redaccions en una immensa oficina silenciosa.” A partir d’aquell moment –i sobretot després de la publicació de La terra retirada (1993) i La palmera de blat (1995)– em vaig convertir en seguidor de Mercè Ibarz.

Amb els anys, la seva obra ha anat ampliant i expandint els centres d’interès però mai no ha abandonat la fascinació per Mercè Rodoreda. Així va ser com va publicar Rodoreda, exili i desig (en castellà el 2004, a Empúries el 2008) que ampliava i enriquia tot allò que havia exposat en el primer treball sobre l’autora. Dos llibres, doncs, que apleguen un munt de feina i d’anys de dedicació a l’univers rodoredià i que serveixen de base per a la publicació, ara que fa seixanta anys de La plaça del Diamant, d’aquest esplèndid Retrat de Mercè Rodoreda que acaba d’editar Empúries i que em sembla l’anàlisi més completa feta fins avui sobre les íntimes relacions entre la vida –no gens convencional, val a dir– de Rodoreda i la seva obra.

(Faig un incís per consultar la carta que el 20 de març de 1960 va escriure a Joan Triadú de Ginebra estant. Feia poc que el jurat del premi Sant Jordi no va tenir en consideració el text que aleshores es titulava Colometa. Rodoreda es confessa amb Triadú: “No sé per què no m’entusiasma. Tinc la impressió que és una novel·la enterrada”, i acaba amb una bellíssima –i inequívocament rodorediana– descripció de la protagonista: “Joan Sales va dir que el títol de Colometa no li agradava gaire. Potser té raó tot i que per a mi el títol no fa la novel·la. Provisionalment he adoptat el d’Un vol de coloms; reflecteix, em sembla, aquesta cosa d’efímer, de mica de cosa de no res que és Colometa.”)

Sortosament, Rodoreda ocupa de fa molt temps el lloc preeminent que sens dubte li pertoca. Hi han contribuït un munt d’experiències, estudis, publicacions, exposicions, entre les quals destacaria les diverses edicions crítiques promogudes des de la Fundació Mercè Rodoreda i editades per l’Institut d’Estudis Catalans, la magnífica correspondència entre Joan Sales i l’autora a cura de Montserrat Casals i publicada pel Club Editor el 2008, o la creixent difusió de les pintures i collages que va fer durant uns anys de la seva vida.

De tot això, i d’unes quantes coses més, ens en parla Ibarz amb un retrat –no una biografia, el matís és important– de l’exili a Roissy-en-Brie, de la relació amb Armand Obiols, del patiment de la guerra a França, de les habilitats amb el fil i l’agulla que tan decisives li varen ser per a la supervivència, de les estades a París, Ginebra o Viena, de la relació entre literatura i llenguatge cinematogràfic (esplèndid, per exemple, el capítol dedicat a Vertigo, de Hitchcok), però, sobretot, ens submergeix en les incerteses i les angoixes d’aquella dona que combinava “innocència i cor fred, un odi diamantí i una compassió creixent, crueltat i mesura, ironia i absurd, tendresa i singularitat inesgotable, autonomia”. Una veritable potència creativa que, seguint el consell que li dóna Carner, l’any 1947 es posa a escriure versos amb uns resultats més que notables. Una “bèstia literària misteriosa i refulgent com les espurnes d’un forat negre”, segons que explica Ibarz al pròleg.

Cal tornar als grans autors sempre que en tinguem l’oportunitat. Cal tornar, doncs, a Rodoreda, als contes, als títols més populars i als més obscurs dels darrers temps. Hi ha moltes Rodoredes esperant-nos i, com a lectors, ara ja disposem d’un repertori d’estudis i aproximacions prou solvents que ens poden acompanyar en la nova descoberta. El lector que hagi arribat fins ací haurà deduït que la meva immersió en l’obra de Rodoreda va ser manifestament millorable. Ho reconec obertament perquè no vull passar per allò que no sóc. Però sí que puc dir que gràcies a la feina d’anys de Mercè Ibarz –una feina que culmina en aquest esplèndid Retrat– tornaré a Rodoreda i la llegiré amb ulls nous. El plaer és garantit.