El retorn de la màquina d’escriure

Els bons regals, els que no es compren amb presses a última hora, ni per compromís, requereixen que aturem la ment i fem un exercici de meditació per a evocar la persona a qui va dirigit l’obsequi. Com Hansel i Gretel, hem de desfer el camí; hem de rememorar les converses mantingudes i els moments compartits per trobar pistes, les molles de pa que aquella persona va llençar gairebé sense adonar-se’n i que ens han de portar de tornada a la seva petita casa interior, a la seva essència.

Els dies previs a la nit de Reis vaig practicar aquest exercici per escollir els regals per a les meves criatures. Regalar implica també una petita responsabilitat, sobretot si parlem de criatures, perquè amb aquell obsequi, els estem oferint un imaginari, una experiència, una escletxa a un món. Mentre m’espremia el cap decidint els regals més indicats, em va venir al cap aquella típica pregunta que molts adults fan a les criatures: “I de gran, què voldràs ser?” La canalla sol mostrar en la resposta el ventall de professions que té al cap, les feines i oficis que ha llegit en els primers llibres de criança, allò que ha vist als dibuixos, que ha sentit a les cançons o que ha vist al seu entorn. Les respostes van des de feines més terrenals, com ara metge o perruquer, fins a les més inaccessibles o heroiques, com ara astronauta o inventor. La pregunta és menys innocent del que sembla i se’n poden extreure incipients conclusions de gènere: els nens es decanten en gran part per professions amb reconeixement o poder social –futbolistes, policies…–, elles, en canvi, es veuen exercint de veterinàries o professores.

Amb la pregunta, forcem les criatures a definir-se, però realment som els adults qui ens estem retratant: els fem la pregunta reduint perversament el verb ser a l’àmbit professional, perquè la vida ens ha portat a concloure que som aquella feina que fem i per la qual ens paguen diners. Així doncs, difícilment un infant respondrà des de la llibertat d’esperit; estranyament dirà que de gran vol ser “una persona íntegra”, “vull ser molt estimat” o bé “vull ser feliç”. D’altra banda, el plantejament és reduccionista perquè els força a triar una única professió. En la resposta no donem espai a explorar les múltiples passions possibles, i això també diu més de nosaltres que no d’ells, perquè nosaltres, humans adults d’ànimes ressecades, hem assumit que viure d’una vocació és un camí utòpic que no ens aportarà diners. Però de seguida em vaig adonar que les molles de pa que trobava per acostar-me a l’essència del meu fill, les pistes, eren justament les seves passions. Volia regalar-li objectes que eixamplessin les seves vocacions i, alhora, si podia ser, que l’alliberessin de l’addicció de les tauletes, mòbils, ordinadors i televisors. El petit de casa, ara per ara, té un petit meteoròleg a dins: cada matí es desperta i em demana el mòbil per saber quin temps farà. Endinsant-me en aquesta passió seva, em va venir el meu difunt avi al cap i vaig retornar a la meva infància. Vaig recordar aquell higròmetre que l’avi tenia a casa, i em vaig il·luminar. Li vaig comprar l’icònic frare del temps que, en funció de la humitat, mou la seva vara per indicar si el temps és sec, revolt o insegur, amb la muntanya de Montserrat de fons. La grata sorpresa va ser adonar-me que aquest objecte que creia passat de moda té més sortida del que hauria jurat: exhaurit a moltes papereries! Una altra passió de la meva criatura és escriure històries. Sovint em demana l’ordinador per fer servir el Word. L’hi deixo, és clar, però és la meva eina de feina i ja hem tingut alguns accidents. Estirant el fil d’aquesta pista em vaig decidir a comprar-li una màquina d’escriure elèctrica, una Olivetti ET Personal 510. Wallapop. 28 euros. La tercera pista la vaig trobar en la seva dèria de gravar notes de veu; sempre em demana el mòbil per gravar pensaments o cançons, així que vaig pensar que Ses Majestats podrien portar-li una d’aquelles típiques gravadores de fa dues dècades amb les quals jo vaig començar a fer les primeres entrevistes per a la ràdio local del meu poble. Cash Converters, 20 euros.

Dubtava de la meva tria, però els tres regals han estat un èxit rotund. En primer lloc, la màquina d’escriure. Per a ell, una mena d’ordinador curiós amb impressora inclosa. En segon lloc, el frare: ara cada matí, en comptes de demanar-me el mòbil, se’n va al menjador a veure on se situa la vara del frare. I, en tercer lloc, la gravadora, de la qual no es desenganxa. Malgrat que fa uns dies vaig piular a Twitter sobre aquesta aposta de regals i una dona va dir-me que la meva criatura li feia molta pena i que l’estava convertint en un amargat, continuo ferma en la meva convicció de creure que en el vintage hi ha un camí de redescoberta d’objectes que poden ajudar la canalla a no utilitzar tant les pantalles. No sóc una mare amish que nega els avenços tecnològics; el meu fill mira la televisió i fa servir el mòbil, però em resistia a pensar que havíem de lliurar les armes i que no hi ha alternatives a la ferotge digitalització. Estaré amatent, però de moment puc concloure que tant l’Olivetti com el frare, com la gravadora, li han ofert, d’entrada, una gran autonomia, al meu fill. Ara ja no depèn de mi, ni de pantalles, per satisfer cap d’aquestes tres passions i s’hi entreté força estona, dibuixant un món bombolla on no està abduït, sinó concentrat i combatent l’avorriment des de la creativitat. Potser en un gir vital inesperat, mon fill acaba essent futbolista i no recordarà cap d’aquests regals, però tal vegada un dia, ja de gran, consideri que algun d’aquests objectes va marcar la seva personalitat, va eixamplar les seves passions, acabi professionalitzant-les o no.