Retorn al soroll

Moltes de les coses noves que per efectes de la pandèmia succeeixen ara no les sabem perquè no se’n parla. Una és la intolerància al soroll que els empleats manifesten en tornar a l’oficina quan s’ha acabat el teletreball continuat, ja que moltes empreses adopten un sistema híbrid: dos dies per setmana a l’oficina i la resta des de casa. No he trobat informes sobre com s’està vivint aquí aquest retorn, només algunes informacions franceses que ho ausculten allà. Parlen de “la síndrome de la cova” laboral i ara que els empleats en surten, d’intolerància a l’oficina. Una mena d’agorafòbia, de temor de sortir de casa, que pel que em consta no sols afecta els oficinistes.

Le Monde (8 de setembre) alertava així: “El retorn a l’oficina d”abans’ pot ser viscut com una regressió. La forma més extrema és la ‘síndrome de la cova’, la dificultat de reintegrar l’entorn social del qual per un temps s’ha estat sostret.” Fa molt que treballo a casa en un pis silenciós i no tinc aquest dilema, però m’ho puc afigurar: tornar al lloc de treball al cap d’un any i mig de no anar-hi per una causa sense avisar com aquesta pandèmia demana una adaptació no prevista mai. A les oficines i a tot arreu. De la mateixa manera que, per a tantes famílies i persones que comparteixen pis, teletreballar implica sovint un veritable maldecap, a més de multiplicar la feina domèstica de les dones en moltíssims casos, deixar de fer-ho també demana un ajust. Sobretot si tornes a les oficines anomenades open space, d’espais oberts, sense despatxos.

“Els empleats han perdut l’hàbit de suportar l’ambient del treball”, reporta una crònica d’Anne Rodier. Un sondeig francès d’aquest final d’agost indica que un 38% dels assalariats consultats preferirien canviar de feina que els permetés continuar teletreballant abans que tornar al treball presencial al cent per cent. No es tracta només de les mesures anticovid que s’han de seguir per evitar que hi hagi massa gent al mateix temps. És alguna cosa més profunda, diria: el rebuig i el neguit de sentir els altres.

Perquè el pitjor que suporten els treballadors en aquest retorn a la feina són les converses intel·ligibles, no qualsevol soroll sinó les paraules dels altres companys. Són “la molèstia més intensa”. Els desconcentren, els fan perdre el fil, no les aguanten. Una intolerància particularment curiosa, potser més significativa que no sembla. Un tancament de cada persona en si mateixa fort, molt fort. En l’entorn laboral, que ja està prou tocat en aquests temps sense convenis. Arribes a pensar que el virus està creant una societat si no d’autistes, gairebé; d’individus que estem deixant de ser els éssers socials tal com érem. Potser els joves que van en massa pels carrers i les places i els campus s’ho ensumen. I abans no trobin feina, si en troben, senten i barregen sense manies les converses i les paraules d’uns i altres.